Opinió

 

<5/72>

Francesc Abad

16.03.2015

Què ens diu l'últim baròmetre del CEO sobre les opcions de la independència?

Men?ame
 

Primer baròmetre del CEO de l'any 2015, la que, sens dubte, és la millor enquesta política que es fa a Catalunya. Com sempre faig, deixeu-me compartir d'entrada una reflexió sobre les enquestes: des que s'han sabut els resultats del CEO hi ha hagut molt soroll. Alguns n'han magnificat els resultats, alguns altres els han tergiversats, també he vist lectures tan parcials i incompletes que acabaven dient coses que l'enquesta no reflecteix i finalment també tenim el clàssic 'matar el missatger'. Quan el CEO va posar de manifest l'increment del suport social a l'independentisme, des de l'unionisme es va desacreditar de manera radical. Ara que expressa uns percentatges de vot contrari a la independència que no hi havia fa un any, l'unionisme calla i és part d'aquell independentisme que en el seu moment va fer bandera dels resultats del CEO qui l'ataca.

No caiguem en aquests paranys. Una enquesta és això, una enquesta. I no substitueix res. És un mitjà universal per a conèixer opinions socials, i serveix i s'usa en tots els àmbits de la societat: el polític, el comercial, l'esportiu, etc.

El CEO fa una enquesta --presencial-- a una mostra --molt ben feta-- de 2.000 persones, representativa a escala de circumscripcions provincials de la nostra societat. Les dades que ens proporciona ens permeten d'aproximar-nos als moviments de les opinions socials. I està sotmesa, evidentment, com totes les enquestes, a un marge d'error. Per tant, ni hem de sacralitzar-ne el contingut ni hem de magnificar variacions que se situen dins els marges d'error.

I també torno a advertir que estem en un moment tan enormement complex i en què passen tantes coses i tan importants, que tot pot canviar a una gran velocitat. Fer enquestes és, en aquests moments, una activitat que hauria de ser considerada d'alt risc. En aquest context és quan més important és la capacitat d'anàlisi que tinguem, de relacionar en una seqüència de causa a efecte els resultats amb la nostra observació i coneixement de la realitat, perquè és el que ens permetrà donar credibilitat a uns resultats o bé deixar-los en quarantena en espera de tenir més dades.

Feta tota aquesta prèvia, analitzem el CEO, la millor i més potent enquesta que es fa a Catalunya, perquè ens explica moltes coses que ens haurien d'estimular la reflexió, el debat i... l'acció!

Introducció: retrat d'un país amb molts països

El primer impacte que vam tenir en saber els resultats del CEO va ser la dada que el tant per cent de nos a la pregunta dicotòmica sobre si els enquestats volien que Catalunya fos independent era del 48% i incrementava la diferència amb els partidaris del sí, que ens mantenim en el 44%. Aquesta és la dada que ha cridat més l'atenció. I reflecteix unes tendències que fa temps que observem, reflecteix un país dividit al 50% entre partidaris de la independència i contraris.

Tanmateix, el fet més rellevant d'aquest baròmetre, el que més m'ha impactat, és la claredat amb què s'hi reflecteixen molts països diferents. El gran repte que ens plantegen les dades del CEO no és aquesta dada davant una pregunta dicotòmica sobre la independència, sinó com podrem, com a país, gestionar el procés i aquesta convivència, dins la nostra societat, de tants països diferents. El gran repte és si malgrat ser un país amb molts països en l'interior, no seran 'massa' països, en el sentit que això dificultarà enormement no únicament el procés, sinó la gestió i la capacitat d'assolir consens sobre què volem fer i com voler fer-ho, o això simplement és una realitat amb què ja ens hem acostumat a conviure i que sabrem gestionar, tant en el marc del procés independentista com en la resta.

En l'article d'avui em dedicaré, sobretot, a explicar tots aquests països que conviuen dins el nostre país i les característiques que tenen. I ja veureu com aquesta situació, en el fons, reprodueix models de comportament polític que tenen sempre un mateix patró: els qui volen convertir les diferències en una oportunitat de conflicte, instrumentalitzar aquesta realitat per obtenir-ne rèdits polítics, i els qui s'hi aproximen des del respecte a la diversitat i amb voluntat de donar-hi respostes integradores que ens facin més forts, més justos i més lliures.

El país de les identitats compartides
Aquesta és una de les dades que més estabilitat tenen en les nostres enquestes, que més criden l'atenció de la nostra realitat i que més exemplifiquen la nostra diversitat com a societat i la complexitat polièdrica que té el procés polític independentista.

A Catalunya la major part de la gent es defineix dient que se senten tant espanyols com catalans (un 35,8%); després tenim un 26% que ens considerem 'només catalans', seguit d'un 23,4% que se senten més catalans que espanyols. Únicament un 5,1% es defineix com a 'només espanyol' i un 5,6% com a més espanyols que catalans.

No hi ha, per tant, una identitat que sigui homogènia ni dominant. De fet una lectura que podem fer és que el sentiment predominant, que comparteix al voltant d'un 65% de la població és el que combina, amb diferents intensitats, una identitat compartida catalana i espanyola.

Una altra lectura possible és que per a un 49,4% de la població el sentiment predominant, fort, és el de la catalanitat (els només catalans i els més catalans que espanyols). Però fixem-nos que, ni que sigui pels pèls, ni tan sols arriba al 50%.

Fins ara havíem fet una lectura d'aquesta realitat que desvinculava el sentiment de pertinença, la identitat, de la capacitat que teníem de bastir un projecte polític per a Catalunya, però els últims CEO introdueixen alguns elements que conviden a introduir matisos a aquesta lectura. Bàsicament, que l'esforç que s'ha fet des de l'independentisme per bastir un projecte respectuós amb aquesta pluralitat d'identitats no ha estat suficient o no ha arribat prou o amb prou credibilitat, i la contrapropaganda unionista, d'un ferotge etnicisme, d'una repugnant enervació identitària, ha fet forat i ha acabat mobilitzant aquest segment de la societat on la identitat espanyola pesa més o tant que la catalana. Després hi tornarem, sobre aquest tema, perquè és una de les claus d'aquest CEO.

La fiabilitat d'aquest enfocament la podem corroborar mitjançant la resposta a la pregunta 52, quan veiem que aquell 49,4% de la població en què predomina el sentiment d'identitat catalana coincideix pràcticament amb el 48,1% que s'identifiquen com a catalans que viuen a Catalunya. En canvi, en el grup majoritari de sentiment identitari (tant catalans com espanyols) gairebé el 80% s'identifiquen com a catalans que viuen a Espanya o com a espanyols que viuen a Catalunya.

És bo que retinguem aquestes dades, aquest 49,4% o aquest 48%, perquè situa d'alguna manera un dels murs socials amb què el procés s'ha trobat. Hem de reflexionar sobre com gestionem aquesta realitat perquè no sigui un obstacle definitiu a les nostres aspiracions.

El país que no sap què vol ser o el país al qual falta una mica de força per a poder ser

En els últims anys l'independentisme ha experimentat un creixement que fins ara havia estat imparable. Ha passat de ser pràcticament testimonial a convertir-se en la voluntat política majoritària dins la societat catalana. Fa menys de deu anys només un 14% responia que volia ser un estat independent (en pregunta de resposta múltiple), mentre que ara ja és l'aspiració d'un 40% de la població, un creixement de 26 punts. Però sembla que hem tocat sostre. Fins i tot si mirem enquestes de fa dos anys, hem perdut un petit percentatge de partidaris, perquè vam arribar a ser el 48,5%, és a dir, vam estar a punt de passar la barrera del 50%.

Continuem analitzant la pregunta 30, que demana 'Creu que Catalunya hauria de ser...' i els ofereix una resposta múltiple:

—una regió d'Espanya: el 3,4%
—una comunitat autònoma d'Espanya: 24%
—un estat dins una Espanya federal: 26,1%
—un estat independent: 39,1%

Només un 5,3% diu que no ho sap i un 2% no contesta.

Com podem veure, els partidaris que Catalunya sigui un estat independent som els que concentrem de manera més clara més suport, és l'opció amb més suport. Però tot, i que va estar a punt de passar la barrera del 50%, ara ha perdut suport lleugerament.

Els partidaris de l'statu quo o la involució, que vénen a ser el mateix, no arriben al 30%, i ara semblen estabilitzats en aquest percentatge, però són dues de les opcions que en els últims anys, mentre l'independentisme creixia, més suport perdia. Els partidaris de ser una comunitat autònoma han passat d'estar en el 40% a aquest 24%.

Per tant, l'statu quo a Catalunya té un suport minoritari. Aquestes dades queden plenament confirmades quan les posem en relació amb una altra pregunta, la 29, que demana als enquestats si, en les relacions Catalunya-Espanya 'Creu que Catalunya ha assolit...' i només un 23,9% diuen un nivell suficient d'autonomia, als quals podem afegir el 3,9% que diuen que massa. Aquest és el sostre de l'statu quo, de l'unionisme més militant. Són la quarta part de la població de Catalunya.

En aquesta pregunta, en canvi, un 64,1% responen que hem assolit 'un nivell insuficient d'autonomia'.

Quan relacionem aquestes dues preguntes, la 29 i la 30, tenim ja una de les pistes més importants de què passa, ens comença a emergir una realitat. Fixem-nos que un 39% volem un estat independent, però un 64,1% creu que tenim un nivell insuficient d'autonomia. La diferència està en els que volen que Catalunya sigui un estat dins una Espanya federal. Explico una altra cosa i després tornem sobre aquest tema, perquè és un dels clau.

Després d'aquestes dues preguntes (29 i 30), que proposen respostes múltiples apel·lant al que l'enquestat prefereix, finalment arribem a la pregunta 31, en què se li planteja directament una pregunta dicotòmica: 'Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?' que només admet respondre sí o no.

I la resposta que s'ha obtingut en aquesta pregunta és el que més ens ha inquietat a tots. Per primera vegada un 48% dels enquestats diuen que no, quatre punts per sobre dels qui responen sí, que ens mantenim en el 44,1%. Més enllà del que deia al començament, que totes les enquestes tenen un marge d'error, i que aquest marge d'error pot fer que el sí o el no estiguin, sempre pels pèls, l'un davant i l'altre darrere, el CEO reflecteix clarament dues coses:

—El no s'ha mobilitzat. No és que l'independentisme perdi suport (potser una miqueta sí, però molt poc). La clau és que el procés ha acabat implicant el posicionament d'una part de la societat que abans no s'havia mogut, i ha pres posició pel no.

—La mobilització del no s'alimenta d'un segment molt concret, dels qui es defineixen com a 'federalistes'. Fixem-nos que en la resposta múltiple un 39,1% diuen directament que volen un estat independent. Quan passem a la resposta dicotòmica arribem al 44,1, és a dir, que només 'captem' un 5% més de suport. Si l'statu quo se situava en aquest 27% dels de la comunitat autònoma i la regió, la diferència fins al 48% surt de la bossa de federalistes, dels qui diuen en pregunta múltiple que volen un estat dins una Espanya federal, però que quan és cosa de caixa o faixa, trien Espanya, i és el vot que s'ha mobilitzat i que ho ha fet abraçant-se a l'unionisme, al no a la independència. Això explica que se situïn en aquest dolorós 48%.

Aquí hi ha, per tant, un dels grans elements de reflexió. I ho dic amb certa desesperació, perquè no se m'acut com gestionar un col·lectiu amb aquesta capacitat d'enganyar-se o de deixar-se ensarronar.

Reconstruïm el perfil del votant susceptible de decantar-se cap al sí. Es tracta d'una gent que ens diu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia. Que ens diuen també que ells volen que Catalunya sigui un estat dins una Espanya federal. Però que quan els demanen que es defineixin entre continuar com ara i la independència, ja no dubten ni callen i diuen que votarien no, que votarien status quo.

En aquests mesos 'horribilis' que hem passat es va posar en circulació la collonada dels indecisos. I ho vaig criticar severament, perquè era una farsa. Era un discurs trampós, sense cap fonament analític al darrere, i que únicament per interessos de partit s'havia convertit en dogma. Si reviseu els meus escrits, deia que no hi havia indecisos, sinó gent susceptible de decantar el seu vot cap a un vot independentista. Però que la condició era fer-ho bé. És a dir, tot el contrari de com ho hem fet aquests mesos.

On perdem la batalla és en l'evident decantació d'aquest segment de població insatisfet amb el nivell d'autonomia que tenim i que es defineixen com a partidaris de tenir un estat, però que sigui dins d'una Espanya federal. On perdem la possibilitat de ser clarament hegemònics és que quan s'obliga aquesta gent a sortir del seu món dels 'lunis': opten per l'statu quo, opten per l'unionisme.

De manera que ens trobem que els independentistes som els que tenim el projecte polític clarament majoritari entre tots els possibles, però sembla que no tenim prou suport perquè aquesta proposta sigui la inqüestionablement hegemònica socialment.

Fixeu-vos, doncs, que aquesta situació pot acabar blocant qualsevol sortida per al nostre país. Tenim un 27% de clarament 'statuquistes', que no tenen cap proposta per a Catalunya que no sigui continuar essent l'ase dels cops. Tenim aquest 40% d'independentistes (podeu pujar tant com vulgueu, que en cap hipòtesi ni combinació no arribem al 50%), que sí que sabem què volem però que podria ser que ens faltés una mica de força. I després tenim aquest 26% que són els que bloquen qualsevol sortida per al nostre país, els que viuen en aquesta ficció de l'estat federal com a subterfugi, pel que sembla, per tranquil·litzar la seva mala consciència per al seu unionisme inconfessable.

Perquè en el fons veiem que aquesta quarta part de la nostra societat bloca la resta. No tenen cap proposta, però s'amaguen en aquesta ficció per gestionar la seva consciència i la seva insatisfacció amb la situació actual, que en cap cas no els mena, però, a atrevir-se a fer el pas cap a la independència. És evident que aquesta situació té uns responsables amb noms i cognoms. Tota aquesta comèdia 'sociata' del federalisme i tota aquesta presa de pèl d'ICV-EUA de l'estat associat i 'bla bla bla' en el fons amaga quedar-nos com estem.

Cal bastir estratègies que ens permetin de créixer des d'on podem créixer, d'aquesta bossa que creuen que tenim un nivell d'autogovern insuficient, però que no han arribat a defnesar la independència. Aquí hi ha una de les grans claus sobre què cal reflexionar i elaborar discurs, estratègies, etc.

Una de les preguntes del CEO, la 45, ens pot ajudar en aquesta reflexió, perquè demana als enquestats si senten independentistes. Un 24,1% diuen que sí, de tota la vida i un 18,3% diuen que sí, però que s'hi han tornat els últims anys. Fixem-nos que tornem a estar en aquest 40% i poc en què sempre ens movem (39,1% d'estat independent, 44% de sí...). Un 54,4% responen que no, que no se senten independentistes. Alerta, perquè és un percentatge superior fins i tot al tant per cent de vot no (48): la diferència és la gent que davant un referèndum podria acabar votant sí, la que podem fer bascular.

La pregunta 45 té un apartat en què, adreçant-se exclusivament als enquestats que han respost que sí que se senten independentistes però que s'hi han tornat els últims anys, els demana pels motius que els han portat a fer-se independentistes. I crec que aquí tenim una informació a aprofitar: el que ha servit per a fer independentistes forma part de l'argumentari que cal fer servir per continuar-ho intentant.

Un 42% ho han fet per l'actitud del govern central cap a Catalunya, seguit d'un 13% per l'espoliació fiscal. No hi ha cap motiu de caràcter identitari: només un 2,5% per idioma i cultura catalana. Això també hauria de servir a molts 'hiperventilats' que circulen per reflexionar sobre els posicionaments que faciliten fer nous independentistes i els que ho dificulten.

Crec que és més que clar que el tracte del govern espanyol cap a Catalunya sempre és el mateix, i l'única diferència és que uns ens ataquen amb un somriure i 'talante de Zapatero' i els altres ho fan directament a base d'hòsties. Però el resultat sempre és el mateix. De la mateixa manera que sempre és la mateixa l'espoliació fiscal que ens afecta, governi qui governi a Espanya. Com va dir Xavier Sala i Martín, hi ha dues constants a l'univers: la velocitat de la llum i l'espoliació fiscal a Catalunya.

És la meva humil opinió, però sembla que el vot que tenim més possibilitat de fer bascular és el que diu que tenim nivell insuficient d'autonomia i que aspira a alguna cosa més que ser una comunitat autònoma. Hem de treballar més a desmuntar la farsa federalista, tots aquests enganys. I tenim arguments suficients per a fer-ho.

El país del 27-S: entre la incertesa plebiscitària i la ingovernabilitat

El baròmetre del CEO fa evident la consolidació d'algunes de les tendències que s'anaven observant pel que fa al comportament electoral:

—CiU frena la caiguda i ERC frena la pujada. I això, ara per ara, els deixa més o menys a tots dos amb la mateixa força al parlament. D'aquí al 27-S poden passar moltes coses, però aquesta tendència ara mateix sembla sòlida.

—Podem irromp amb força al Parlament i Ciutadans consolida el seu creixement, de manera que avui dia són les dues forces que es disputarien ser la tercera i la quarta del nou parlament.

—PSC, PP i ICV-EUA continuen perdent suport i continuen instal·lats en una tendència fortament baixista.

—La CUP manté la tendència a l'alça, fins al punt que aquest CEO projecta el seu millor resultat des que són al parlament.

Per evitar de fer inacabable aquest article, l'anàlisi del comportament electoral i les fluctuacions de vot i les causes les tractaré en un altre article. Avui només analitzaré el panorama que aquesta projecció electoral ens aproxima des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions i de la governabilitat del país.

Des del punt de vista del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S i tal com estan avui les coses, els partidaris de la independència, que les eleccions del 27-S permetin de mesurar el suport al sí a la independència, assolirien entre 71 i 74 escons. Es corresponen a la suma de CiU, ERC i la CUP. En l'actual parlament aquestes tres forces sumen 74 escons.

Així doncs, en escons, ens quedaríem com estem o en perdríem algun, però tindríem assegurada la majoria absoluta independentista per engegar el procés en els termes pactats en el full de ruta.

Des del punt de vista dels vots, passaríem de concentrar el 47,9% dels vots a tenir-ne el 45,7%. I aquest és un dels reptes de legitimació que tenim davant. Sigui com sigui, la mobilització de vot a les opcions que portaran el sí en el seu programa hauríem d'intentar que arribessin a sumar el 50,1% dels vots emesos. Però això a hores d'ara sembla bastant complicat...

En aquest cas, el fet que un partit com ICV-EUA no participi del caràcter plebiscitari del 27-S i no se sumi al bloc del sí ens va molt a la contra, atès que dels votants que encara tenen intenció de votar-los un 24,3% votaria sí en cas de referèndum. I aquest vot el perdem, no el podrem comptabilitzar.

Per tant, si arribéssim al 27-S amb els resultats que projecta el CEO estaríem davant una lectura no pacífica en termes plebiscitaris de les eleccions, amb una majoria absoluta del sí (però menor que la majoria exigida per reformar l'estatut, per situar fins a quin punt som al límit) i sense arribar al 50% dels vots emesos.

La projecció electoral ens dibuixa un panorama encara més complicat des del punt de vista de governabilitat del país. Si per configurar una majoria parlamentària pel sí a la independència sembla clara la suma de CiU, ERC i CUP, això no és gens clar a l'hora de formar govern. Una de les grans febleses del parlament sortint, tal com ja projecten gairebé totes les enquestes serà que CiU i ERC no tindran majoria absoluta, i sense això no podrem garantir un govern sòlid i fort. I això, amics meus, pot ser un drama, i dels forts.

I no se m'acut quina pot ser la sortida. Quedarem dramàticament en mans de la CUP, en aquest punt. O no hi haurà govern. I sense govern tampoc no hi haurà procés. Tenim davant, per tant, un dels elements més crítics del procés.

El país de Podem

Una altra de les dades més sorprenents i punyents de l'enquesta del CEO ha estat que Podem és de manera clara la força política que té una major intenció de vot directe al Congrés dels Diputats, un al·lucinant 20% d'intenció directa de vot. Perquè us situeu, darrere vindria ERC amb un 13,5% i CiU amb un 12,6%

Aquesta dada coincideix amb algunes altres enquestes que hi ha hagut aquests últims mesos. I en qualsevol cas ratifica la fortalesa de la irrupció d'aquesta proposta política que és el més similar a una experiència esotèrica i de 'Cuarto Milenio' que mai haurem vist.

Quin és el país de Podem i d'on surten els vots de Podem?

Una primera dada que ens proporciona el CEO i que crida molt l'atenció --i si ens hi fixem, pot explicar moltes coses-- és que Podem concentra el vot dels més insatisfets amb la seva vida des d'un punt de vista personal. La pregunta 17 demana als enquestats 'En una escala de 0 a 10, en la qual 0 significa molt poc satisfet i 10 molt satisfet, fins a quin punt diria que, en línies generals, està vostè satisfet/a de la seva vida actual'. Doncs bé, els votants de Podem són els més insatisfets amb la seva vida de tots els votants de tots els partits polítics de Catalunya.

Alerta, que no parlem d'insatisfacció amb l'economia, la política, la democràcia, sinó purament personal. Podem, per tant, sembla tenir una base de caràcter pre-polític, vehiculant frustracions personals, canalitzant el ressentiment personal.

Pel que fa a la procedència d'aquest vot, en l'àmbit del parlament, el 50% és transferència de PSC-PSOE (29,2%) i d'ICV-EUA (20%). Després, en importància de transferència, vindrien un bloc que formen Ciutadans (9,8%), CUP (9,2%) i PP (9%). Això ja configura pràcticament el 80% del seu vot, que acaba completant-se amb vot provinent d'altres partits extraparlamentaris, del vot en blanc i de l'abstenció. Un 4,5% del votant de CiU diu que ara votaria Podem, cosa que no deixa de ser un exotisme que caldrà confirmar. I ja s'ha confirmat del tot una cosa que vaig denunciar temps enrere: tots recordeu que per justificar de no participar en una candidatura de país ERC va mostrar-se histèrica, vorejant el col·lapse, per la irrupció de Podem, i va convertir l'amenaça de Podem en un mite a partir del qual justificar la seva posició. Aleshores ja vaig dir que això també era fals, que no hi havia res que ho fonamentés. El CEO ho confirma: la transferència de vot d'ERC a Podem és del 0,8%, és a dir, zero.

Encara resulta més revelador veure l'origen de la transferència de vot que té Podem a les eleccions al Congrés de Diputats on, recordem el CEO els dóna un 20% d'intenció directa de vot, la més alta amb diferència. Confirma, agegantant-la, la tendència que s'observa en l'anàlisi feta per al Parlament de Catalunya, fins al punt que massacra ICV-EUA i li 'roba' un 41,6% del vot que va tenir i al PSC, de qui s'emporta un 37,1%. Brutal. Després ja ve Ciutadans, amb una gens negligible transferència del 22,5% del vot.

Aquest és el nostre particular país Podem i el que explica la fortalesa de la seva irrupció.

El país on només creuen que la convivència serà pitjor els qui tenen per única estratègia política fracturar-lo al preu que sigui

Per a acabar aquesta primera anàlisi del baròmetre del CEO, una dada poderosa: la immensa majoria dels enquestats creuen que, si Catalunya fos un país independent, la convivència entre els catalans continuaria igual que ara o milloraria. Així s'expressen majoritàriament els votants de CiU, d'ERC i de la CUP, però també, tot i que no tan intensament, els del PSC, ICV-EUA i Podem.

Els únics que creuen que la convivència entre catalans seria pitjor que ara són els que basen tota la seva estratègia política a fer tant com calgui per fracturar la nostra societat: PP i Ciutadans. Sí, els que permanentment treballen per generar un conflicte lingüístic inexistent, els que han generat un delirant relat basat en una inexistent persecució o ofec social dels sobiranistes als unionistes, els que han fet i faran tant com puguin per impedir que els catalans puguem votar i expressar-nos en llibertat, els que menteixen una vegada i una altra sobre la nostra realitat social, els que alimenten una posició política, un repugnant discurs de caràcter etnicista i identitari. Aquests són els únics que pensen que la convivència seria pitjor. PP i Ciutadans.

A tall de resum

Com deveu haver vist si heu tingut la paciència d'arribar fins aquí, el CEO ens dibuixa un país molt complex. Fa visible un país que es converteix en molts països diferents segons com el mirem. Un país que té en la independència el seu projecte majoritari, però que potser ha tocat sostre i això ens impedeix d'arribar a tenir tota la força que caldria. Un país, també, que no té cap projecte alternatiu a la independència. Un país d'identitats compartides que fins ara no han tingut excessiu impacte, però que ara podrien apuntar a posicionaments contra la independència que abans no hi eren. Un país que s'encamina cap a unes eleccions plebiscitàries de les quals sembla que sortirà un parlament en què l'independentisme serà explícitament la força majoritària, però sense àmplies majories ni arribar al 50% dels vots. Un país en què la dispersió del vot ens pot abocar a una ingovernabilitat estructural que pot tenir conseqüències nefastes.

Un país, en definitiva, en què ens ho juguem tot en molt pocs metres, gairebé dins l'àrea petita, i on caldrà treballar amb molta intel·ligència i estratègia per aconseguir, d'aquí al 27-S, el suport que faria el procés imparable.


Francesc Abad, expert en sistemes d'informació i avaluació en la gestió pública

Men?ame
 

Editorial