Cançó de protesta: una doble lluita

Recentment he rebut un premi per votació popular: el del millor disc en català de l'any 2014. L'organitza Ràdio 4, i és el guardó més antic que s'atorga a la música cantada en la nostra llengua. Els cantautors estem poc acostumats a aquestes celebracions. I per això m'agradaria fer-lo extensiu al Feliu Ventura, al Pau Alabajos, a la Meritxell Gené, al Jordi Montañez, a la Montse Castellà, a l'Andreu Valor, a VerdCel, al Marcel Pich. Perquè rebre un premi pot ser un acte individualista d'onanisme. Lluny d'això, cal reconèixer que aquesta és una feina col·lectiva, d'empenta constant per a la vindicació de les cançons compromeses, de denúncia, de tot allò que hem oblidat —almenys ho sembla— que pot ser la música.

Venim de l'acció política parlamentària i institucional que va inhabilitar la cançó de protesta com a eina d'agitació social després de la transició. Duem amb nosaltres el llegat que ens han deixat aquelles dones i aquells homes que ens van ensenyar que era possible i necessari vincular les expressions artístiques amb les reivindicacions d'un país i de la seva gent. Amb tot, arrosseguem també aquest llast de la mediocritat democràtica, d'aquells partits que van utilitzar la cançó de denúncia com a escut polític mentre va durar la lluita contra el franquisme, i que després, com qui s'espolsa les puces, no van dubtar ni un sol moment a censurar-la. Sí, en democràcia. El poder sempre ha preferit la comoditat, i per això ha prioritzat aquella cultura que no molesta, que obeeix, que s'ho mira tot acríticament. Les modes, les tendències de consum, que el mateix sistema capitalista propugna, encaixen perfectament en aquest context. I és veritat que també hi ha modes que neixen de l''underground', d'allò més alternatiu. Però són conseqüència d'una altra realitat: contra tota autoritat. Per això, col·loquialment, es diu que una cosa 'no és moda' quan no obeeix el reclam seguidista del poder establert.

Diuen que la cançó d'autor és un gènere musical que no és moda. En aquesta evidència, hi penetra la cançó de protesta, un subgènere de la cançó d'autor que —diuen— tampoc no és moda. Amigues cantautores, amics cantautors: ho tenim complicat. I ho diem convençuts —n'estic orgullós—, perquè la moda no ens interessa. Segurament, si ens hagués interessat alguna vegada, mai no hauríem començat a fer-ho d'aquesta manera. Però el fet cert és que ens preocupen altres coses. Feliu Ventura, frontissa i connector d'aquesta nova onada de cantautors amb les propostes de la Nova Cançó, em recordava, fa poques setmanes, que continuem passant per la mateixa carretera mal asfaltada. No hem aconseguit reivindicar-nos prou perquè se'ns reconegui com a treballadors, i segurament ens cal fer un exercici col·lectiu d'autocrítica, perquè no hem sabut ni tan sols redactar un estatut laboral propi, on poder salvaguardar els nostres drets, i recordar, o si més no refrescar la memòria, aquesta funció social de construcció de debat que ha de tenir qualsevol proposta cultural.

Ovidi Montllor cantava allò de 'com que la tragèdia/ demostra que cultura/ amb prou feines és cul,/ em preocupa el meu cul'. I ens trobem en aquesta trista cruïlla, del cul i la cultura, sense saber ben bé quina és la línia que separa l'una cosa de l'altra. Però els nostres dies vénen més carregats de cultura que no de culs. Som esclat i som empenta. És palpable l'eclosió de nous projectes musicals cantats en la nostra llengua. Inevitablement, les propostes de cançó de protesta també han contribuït a fer més gran aquesta bola de neu, perquè, al cap i a la fi, tota pedra fa paret. La situació d'emergència lingüística, social i econòmica ha condicionat els nous naixements, i l'escena de la cançó d'autor en català ha virat cap a l'esquerra, en un exercici de recuperació d'un gènere autòcton de la nostra cultura, exercici d'imprescindible normalitat per a exposar cap enfora que les cançons s'han de parir des de l'observació crítica de la realitat i l'apologia del relat social.

Però, per què diuen que no és moda, la cançó de protesta? El debat entre les diverses cantautores i cantautors que conformem la fràgil, i mediàticament invisible, escena de la cançó de protesta (hi ha qui prefereix 'cançó de denúncia') als Països Catalans, ens porta a reconèixer dues premisses. La primera: el sentit crític i ideològic de les propostes. La segona: el model d'oci. El bombardament periodístic de les nostres societats s'ha encarregat de difuminar la necessitat d'entendre que la música pot ser una bona eina per a contraposar diverses maneres d'entendre el món i la vida. En l'àmbit mediàtic, ha interessat donar cobertura a aquelles cançons que parlen, per exemple, de les sabates, en lloc de les que parlen del sabater. Segurament, perquè, estructuralment i majoritàriament, entenem que en les hores d'oci ens cal desconnectar de tots els nostres problemes, i aquest és el buit paper que juguen els mitjans de comunicació en la música, incentivant aquesta evasió. Encara més, el gran desastre del periodisme musical ens remet al desastre del periodisme en general: qui paga, mana. Què se n'ha fet, aleshores, del compromís de la pluralitat? I del de la independència professional? Tot és així de complicat, o de simple, depenent de com es vulgui veure. I en aquesta doble lectura, és evident que la cançó de protesta no marca cap tendència mediàtica. Primer, perquè la cançó de protesta no té cap indústria potent a darrere. Segon, perquè ens recorda la misèria en què habitem. I potser no estem preparats per a voler-ho acceptar. No ho sé.

Si entrem en el model d'oci, la cosa ja és més escandalosa. En una societat que prefereix evadir-se en les seves estones de lleure musical, s'han construït autèntics palaus de la festivitat, basats en el negoci de l'alcohol. Sales, discoteques, bars. Amb una llarga llista d'eufemismes. I aquí apareix el gran drama: la cançó de protesta es mou, precisament, en el terreny contrari. El model d'oci és exactament l'oposat. Necessita el públic atent, perquè proposa un diàleg constant i necessari. I el necessita amb les millors condicions possibles: amb butaques, sense alcohol i amb volums més raonablement acceptables. Ningú no ha dit que la cançó d'autor no pugui ser festiva, però seria fàcil d'acordar que aquesta no en seria la definició més exacta. La cançó de protesta no ofereix ballar, ni consumir alcohol. Ofereix tot allò que no és moda: l'atenció cap a l'observació de l'entorn, la reflexió, la crítica, el pensament, el diàleg. Accions que, evidentment, no són propietat de la cançó de protesta. També ho són de tants altres gèneres culturals amb què compartim ideologia. Contracultura, en diuen alguns.

Per això, a vegades tenim la sensació que pràcticament ningú no ens pren seriosament. Amb tot el paternalisme que això comporta. I n'estem farts. Farts de la censura política explícita (segle XXI, any 2015: ens continuen censurant concerts!). Farts de la censura dels mitjans de comunicació (literalment, ens diuen que les nostres cançons són massa polítiques, i que no les poden fer sonar a les seves ràdios). Farts del monopoli de la indústria musical (quan, per exemple, ens amenacen de retirar els exemplars dels nostres discos a les botigues per haver donat suport a vagues). Farts que se'ns consideri com un complement que queda bé per a guarnir i vestir un acte qualsevol. Podríem fer-ne desenes de titulars. Però els diaris consideren un 'tema menor' la cançó d'autor. Ho hem cridat, ben alt, moltes vegades, a tot arreu. Aquesta és la nostra ferida, la realitat, que ni tan sols el simbolisme dels premis i els guardons aconsegueix guarir.

Sabem on som i no som ingenus. Bàsicament, demanem atenció. És un toc d'alerta al periodisme, perquè no ajudi a crear taps musicals i doni cobertura a la diversitat estilística, també a la pluralitat ideològica. No existeix la neutralitat, no ens enganyem. Ens ho demostren quan s'eludeix la cançó de protesta dels papers, de les freqüències, dels platós. Demanem l'atenció del públic. Veniu als teatres, als auditoris, a les sales, als cafès, i ajudeu-nos a concebre les cançons com a element imprescindible per a la construcció popular i col·lectiva. Demanem l'atenció dels moviments socials i de l'esquerra anticapitalista, perquè ens convé incidir en un nou model de relacions culturals basades en la cooperació del qüestionament i en l'enfortiment del relat social, que parli de nosaltres, del nostre patiment, però també de les nostres petites esperances, lluny dels palaus del negoci de l'alienament i del monopoli de la indústria del sector. Hem de treballar molt seriosament a construir espais culturals que funcionin amb dinàmiques diferents de les que estem acostumats a veure. Deixar d'entendre els esdeveniments com una font d'ingressos o, en la majoria dels casos, com una despesa, per passar a entendre'ls com una inversió. I no parlo monetàriament. La cultura ha de ser una plaça, un espai de retrobament, d'escoltar i parlar. El debat serà inevitable i, necessàriament, haurem de ser crítics per a millorar. Sense aquesta crítica, sense el debat, cap país, cap societat, no podrà avançar. Això és la nostra feina, i aquest és el nostre ofici.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Segurament ens cal fer un exercici col·lectiu d'autocrítica, perquè no hem sabut ni tan sols redactar un estatut laboral propi.

Demanem atenció: dels mitjans, del públic, dels moviments socials.