Opinió

 

<5/72>

Joan Mir

30.12.2014

Tot i guanyar, podem perdre

Els independentistes som majoria a Catalunya, però això no ens assegura l'èxit. No basta tenir la majoria per a imposar les pròpies propostes. És necessari, a més, que aquestes propostes siguin considerades prioritàries i fonamentals. A Mallorca tenim aquest problema en la qüestió de la llengua: la política lingüística acordada per tots els diputats al principi de la democràcia té el suport dels militants de tots els partits (un 70% entre els del PP), i aquest suport, a més, s'ha vist en les manifestacions multitudinàries i en l'adhesió de les associacions de pares dels centres docents. Però, malgrat això, s'ha imposat una política lingüística contrària al català. La causa és que el PP, la dreta, va guanyar les eleccions, i ningú no va ni prendre en consideració si hi havia una majoria favorable al consens lingüístic, perquè això era insignificant en la confrontació entre dretes i esquerres.


Si les eleccions s'haguessin decidit segons l'opció lingüística a les escoles, el PP no les hauria guanyades. Les majories de govern es formen així, segons allò que es considera fonamental: normalment, ser de dretes o ser d'esquerres. I la independència, igual que la llengua, pot ser relegada a un segon terme si hi ha partits interessats a imposar aquesta lectura dels resultats electorals. Recordem les eleccions que propiciaren els dos tripartits passats. L'Esquerra de Carod i Puigcercós tenia davant un parlament on la majoria es podia formar tant entorn del nacionalisme (ERC i CiU sumaven) com entorn de l'esquerra (ERC, PSC i ICV sumaven). Tots sabem quina fou l'elecció d'ERC. Doncs això mateix pot passar ara: si, a més de la independència, hi ha més coses a votar, en pot resultar un parlament amb majoria de diputats independentistes, però també amb majoria de diputats, posem, d'esquerres. Hi ha ningú que cregui que Joan Herrera, Teresa Forcades o Ada Colau renunciaran al seu objectiu, que és decidir sobre tot (capitalisme, tractat comercial EUA-UE, línies d'alta tensió, etc.)? Les pressions sobre ERC per tal d'aconseguir que no traeixi 'els seus' seran formidables. Un govern d'esquerres serà tan possible com un govern independentista (si és que els independentistes guanyem), i no pot assegurar ningú que no es repeteixi la fórmula dels tripartits. Si la independència no és l'única qüestió a decidir, pot passar qualsevol cosa (com ara perdre, tot i haver guanyat). I no és que em molestin els governs d'esquerres: el problema és que tenen una tendència irrefrenable a entendre's amb l'esquerra amiga espanyola, que, com sabem, sempre mira pel bé de tots.


La línia inicial de Junqueras d'aproximació a Mas (que tan bons resultats electorals ha donat a ERC) no s'ha acabat de consolidar, com ho prova la negativa a fer una llista conjunta a les europees (que hauria espantat realment Espanya, i hauria servit d'assaig general per a futures enteses). Tot això és tingut en compte en les negociacions. I els opinadors (que són d'un optimisme tan insubornable com infundat) també ho haurien de tenir present. Naturalment, és ben lícit que ERC triï prioritàriament d'expressar-se com a partit d'esquerres (amb l'assentiment dels militants, com en els dos tripartits), però és igualment lícit que Artur Mas compti amb aquestes dades a l'hora de convocar, o no, unes eleccions de lectura incerta. I és per això que veig les possibilitats d'acord entre Mas i Junqueras igualment incertes. Especialment si tenim en compte que, com he intentat demostrar, tot allò que no sigui convocar un plebiscit (o quelcom equivalent) és destinat a fer fracassar el procés cap a la independència.


Joan Mir, ex-president del consell nacional d'ERC.

Editorial