Opinió

 

<5/72>

Ramón Cotarelo

23.12.2014

Murs i ponts

Ai, les paraules, que traïdores que són! Són les finestres per les quals els oients escruten els nostres pensaments més amagats. Murs i ponts és el titular del multitudinari acte de diumenge de Podem a la Vall d'Hebron de Barcelona. Un simplisme gastat d'aquest calibre, més propi de l'oratòria de la vella política, resumeix el contingut d'allò que Pablo Iglesias va anar a dir als catalans i, per damunt dels seus caps, al conjunt dels espanyols, la seva veritable audiència. Són termes que apareixen molt als discursos conciliadors dels nacionalistes espanyols menys obtusos, amb el benentès que els murs sempre els erigeixen els altres i els ponts, símbol d'unió, nosaltres. Un discurs simple i buit perquè ni els murs no els aixequen sempre els altres, ni els ponts serveixen sempre per a unir. Que ho preguntin als pobres efraïmites. Admès, la intenció és una altra; és bona. Però les maleïdes paraules tenen fons. Les que es diuen i les que no es diuen. Les paraules són traïdores, però els silencis, de vegades, són mortals.


Podem va acudir diumenge a Barcelona a una cita forçosa, però poc desitjada, perquè obligava a retratar-se en l'escabrós afer del sobiranisme, sabent que el que se'n digui allà tindrà un impacte considerable aquí. Així, Iglesias fou molt explícit i va portar el discurs de Podem al límit mateix a què arriba l'esquerra radical espanyola. Fins a defensar el dret de decidir, que és bastant aquí, on no el defensa ni el PSOE; però no ho és tant allà, perquè té el suport fins i tot del PSC. Falta una paraula, hi ha un silenci: dret de decidir qui i què? Sembla que Podem s'apunta al referèndum espanyol, però no al català. Dit en termes crus: els catalans poden decidir, però com a espanyols.


I decidir què? La CUP va llançar una pregunta a les xarxes sobre si Podem es comprometia amb un referèndum d'independència i va quedar sense resposta directa. Iglesias diu que no vol la independència de Catalunya, cosa que està molt bé. Palinur tampoc. Però la qüestió és: defensem, o no, el dret dels catalans a decidir pel seu compte sobre la qüestió? Palinur, sí. Podem semblaria que no.


A partir d'aquí, les consideracions sobre si s'és una nació o no resulten inútils. Iglesias reconeix que Espanya és un país de països, un país de nacions. D'acord. Fins i tot nació de nacions. A Palinur no li dol com a Vidal Quadras, que deia que una 'nació de nacions' és una impossibilitat metafísica, com si no existissin els conjunts de conjunts. Però les nacions tenen drets. Per això el Tribunal Constitucional espanyol es nega de ple a reconèixer als catalans tot indici de condició nacional... pels drets. Però qui reconeix el caràcter nacional haurà de reconèixer els drets.


A banda aquestes qüestions més aviat abstractes, però significatives, el discurs va entrar al cos a cos i aquí ja les paraules es van convertir en punyalades. Però no és clar qui les va rebre. Iglesias va dir que no el veurien fent-se una abraçada amb Rajoy i amb Mas. La pitjor cosa no és que ataqui indirectament David Fernàndez, el de la CUP, cosa gens elegant atès el context de l'abraçada de Mas i Fernàndez. La pitjor cosa és que compari Rajoy amb Mas, que mostri un desconeixement tan gran del suport de què gaudeix Mas en comparació amb Rajoy, el president menys valorat de la història de la democràcia. Sobretot que passi per alt que mentre Mas corre el risc de ser processat per les seves idees i decisions com a governant, Rajoy és qui interfereix sistemàticament a la justícia per posar-la al seu servei, tant personal com de partit. Equiparar-los és igualar la víctima amb el victimari. I això no és just.


Pitjor encara quan compara Mas amb Esperanza Aguirre a Madrid. Sembla impossible fer entendre a un nacionalista espanyol, per molt d'esquerres que sigui, que Catalunya és una nació i Madrid una comunitat autònoma, i no gaire. I sembla impossible fins i tot per a qui reconeix el principi nacional clarament, però després no l'aplica i en el fons no distingeix entre nació i regió. Afegim-hi encara que Mas està pendent dels tribunals com la senyora Aguirre, però per les seves idees polítiques, cosa que sempre mereix respecte, i no com l'altra, per fatxenderia i abús d'autoritat.


Podem diu que la casta ha insultat els catalans. Tampoc no és del tot just. Si per casta es refereix a Rajoy i el PP, no n'hi ha dubte: des del 'firmi'm aquí contra els catalans' fins a qualificar la diada del 2012 de guirigall, passant per espanyolitzar els nens catalans, no han fet sinó insultar. Al PSOE la cosa és més matisada. Potser els socialistes no arriben a comprendre la qüestió sobiranista i proposen solucions insuficients, inadequades o improbables. Però no tenen ànim injuriós, no van insultant, tot i que en la seva ceguesa espanyolista de vegades ho sembli. No fer aquesta distinció pot ésser còmode a l'hora de practicar la famosa amalgama autoritària per a justificar posteriors excessos (tot és 'casta'; tot és ETA), però no és just ni respectable.


A part això, comparar Mas amb Rajoy, no és una manera d'insultar?

Editorial