Opinió
-
El plurilingüisme a l'abast
Grup GELA
27.04.2015
-
Albert Gimeno, no em jutgis
Amadeu Carbó
25.04.2015
-
Com quedem? Creix el català o no?
Carmen Pérez
22.04.2015
-
Un pas endavant en la normalització del llibre en valencià
Joan Carles Girbés
22.04.2015
-
Pregunta-ho al teu fill
Assumpció Maresma
21.04.2015
-
El dilema de Tsipras
Aleix Sarri
20.04.2015
-
La reputació de Carles Vilarrubí
Assumpció Maresma
17.04.2015
-
Jo no som filòleg (ni en Toni Soler tampoc)
Amadeu Corbera
13.04.2015
-
Al principi fou el verb
Gerard Horta
13.04.2015
-
Era tossut, en Vinader
Pere Vilanova
10.04.2015
-
És la cooficialitat, cavallers, és la cooficialitat
Juan Carlos Moreno Cabrera
03.04.2015
-
El sabater, el més mal calçat
Jordi Badia
01.04.2015
-
Els entusiasmes
Grup GELA
31.03.2015
Enric Vila
29.08.2014
John Adams (lliçons per a independentistes)
Un dissabte a la nit, vaig treure les galetes i em vaig empassar tots els capítols de John Adams, una sèrie sobre el procés d'independència dels Estats Units. La idea que se'n desprèn és que el destí dels països depèn d'una elit. No cal que tots els catalans ballin sardanes, els episodis importants d'una nació depenen de la iniciativa i la intel·ligència dels millors. Punt. L'única excusa que podem posar és no haver tingut escoles i universitats fins fa dos dies.
La segona lliçó important és que els millors sempre tenen tres virtuts, per aquest ordre: prou capacitat de sofriment per a viure prop de la seva veritat, prou intel·ligència per a explicar-la i defensar-la davant dels altres i molta magnanimitat. Encara que es barallin entre ells, mai no trenquen del tot perquè per damunt de la personalitat de cadascú, que és fortíssima, hi ha un respecte pel coratge i el talent.
La tercera lliçó és que, per tenir dret d'existir, un país ha de representar una idea de bellesa al món. I aquesta idea s'ha de concretar a través d'un discurs, d'uns valors, d'una acció política i d'una organització que permeti a la gent de créixer a través d'unes imatges i d'uns referents.
La sèrie destaca, sobretot, quatre figures: John Adams, Tomas Jefferson, George Washington i Benjamin Franklin. John Adams és el més mediocre de tots quatre, però també és el més important, per això n'és el protagonista. Ell és qui unifica els genis dels altres, qui força la designació de Washington com a general de l'exèrcit d'alliberament i qui aguanta la unió quan el país s'ha constituït però França i Anglaterra encara tenen força per a trencar-lo.
Adams és vanitós i purità, i viu obsedit perquè la història es recordi d'ell. Tal com ho planteja la sèrie, sense la seva dona s'hauria desmuntat. Els debats que té amb ella, i les contradiccions que sofreix entre els seus escrúpols i la seva determinació d'alliberar el país, l'humanitzen. Ens recorden que la gent que canvia el món no viu gaire a la terra.
La sèrie comença quan Adams és unionista. Adams seria aproximadament un d'aquests convergents que volen fer truites sense trencar els ous, amb la diferència que va estudiar a Harvard i que, quan decideix de fer un pas, no es fa enrere. A mi em fa pensar en Artur Mas --però ja ho veurem, la moral de les històries no se sap fins al final.
Jefferson i Washington també eren molt senyors. En canvi, l'inventor Benjamin Franklin era un bohemi, potser per això va poder viure a la París de Maria Antonieta com a casa seva. Quan Adams es presenta a la cort de Versalles per demanar ajut a França, la petulància de la vella aristocràcia el treu de polleguera i la missió diplomàtica fracassa. Als Estats Units li diuen que li falta grandesa per a entendre aquell món de mòmies repintades, però, anys després, ell és qui frena Jefferson, quan torna de París enlluernat per la revolució i la guillotina.
La relació d'Adams i Jefferson dóna molt de joc. Per mi, Franklin és massa pallasso i Washington és massa estaquirot. Jefferson és un vidu desesperançat i melancòlic que es fotria la dona d'Adams com qui es fot una cocacola. Adams és tan megalòman que ni tant sols ho veu, preocupat com està per evitar que Jefferson no li faci ombra. Al final, moren tots dos el mateix dia, que curiosament coincideix amb el cinquantè aniversari de la declaració d'independència.
Moren decebuts del país que havien somiat, però segurs d'haver fet tot el que podien. És una mort real i de pel·lícula.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015