Opinió

Francesc Canosa

19.11.2012

Francesc Canosa: Entre una bufetada i una carícia


Aquesta és una història d’una bufetada i d’una carícia. El 2003 no sé si caminava mig somnàmbul o mig espantat. Llegia 'Incerta glòria'. Que ningú no esperi adjectius, exclamacions, interjeccions: no vaig dir res. Senzillament, em vaig convertir. Però no em vaig convertir en un altre ésser, o en un objecte. No. Em vaig convertir al que ja era, però m’havien dit que no era o ningú no m’havia dit que era, o m’havien negat que era. Amb Joan Sales vaig aprendre que era català.


Els nens que vam néixer a mitjan anys setanta vivíem amb el cap dins una bossa de plàstic calidoscòpica. A casa eres un; a fora un altre. Les coses no quadraven. I no existíem enlloc. El meu món no existia. I l’home de la 'Incerta glòria' va i ens diu que sí. Que sí que existim. Vols dir? Vejam. Criatura de l’escola realista vaig baixar al terrari de la vida i vaig descobrir que la història de la meva família és aquesta. Que la mal dita guerra civil no era la que deien, la que encara diuen; que, la dictadura, la van combatre des del primer dia persones que no han sortit mai a cap llibre i se n’han endut les falses glòries uns altres; que la transició va ser una 'pansició'.... Que hem estat substituïts. Que la veritat és que érem un país, tot un país, que va quedar atrapat pels extrems. Pel roig i el negre: per anarquistes, comunistes i falangistes. Un país atrapat. Uns pocs han explicat uns molts. I continua la mentida. Continua la farsa. Sales desactivador de ficcions. Sales caçador de mentides.


I vam parlar. Perquè també ens ha ensenyat a parlar. Jo era una metralladora de lèxic marcià: de bell antuvi; llurs; car... Vaig aprendre a parlar: com parlaven els meus padrins: com hem parlat sempre. Podia escriure com mai ningú no m’havia dit que podia escriure. Jo era aquell. Jo era ell.


I vam començar a ser lliures. Lliures com els nostres padrins van ser una generació lliure. I si els nostres pares han estat la biga que ha suportat el dolor de la negació, nosaltres existim per tot això: per l’aire d’uns padrins que enlaira el sostre, per la biga d’uns pares que suporta el pes. Som lliures perquè és la llibertat la que garanteix la democràcia, no pas al revés (Sales, dixit). Per això, volem explicar un país que no és explicat. Per això volem que és vegi, per això volem fer visible l’invisible al documental 'Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa'. Que es vegin i se sentin coses que no s’han vist i sentit. Per això, quan tot s’enfonsa, sura Sales: és la tremolor de veritat. La que vaig sentir a la frontera de la tardor-hivern del 2003 amb una bombeta de 40w i un fred físic i mental. Tremolava mentre llegia Sales, mentre em llegia a mi, mentre llegia el nosaltres. La 'Incerta glòria'. Atrapat entre una bufetada i una carícia.


Francesc Canosa Farran, director del documental 'Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa'

Editorial