Opinió
-
Es jutgen llibres
David Figueres
09.03.2013
-
Jordi Armadans: Senyores i senyors, una evidència: Chávez té llums i ombres
Jordi Armadans
06.03.2013
-
David Segarra: Els somnis de Chávez, els nostres somnis
David Segarra
06.03.2013
-
Beppe Grillo i la nova política
Marcel Farinelli
05.03.2013
-
Eva Clausó: 'Durant molts anys vaig treballar sense cap mena de contracte'
Eva Clausó
04.03.2013
-
Andreu G. Nandín: 'El Pirineu, quiet i mut davant la càmera'
Andreu González Nandín
02.03.2013
-
Carta de comiat d'Eva Clausó de la corresponsalia de TV3
Eva Clausó
01.03.2013
-
Miquel Ramos: Per molts anys de Falles Populars i Combatives!
Miquel Ramos
01.03.2013
-
Un Mobile World Congress de rècord total, dia per dia
Carles Rabadà
01.03.2013
-
Tonetxo Pardiñas: 'Demanem respecte de la classe política envers la llengua'
Tonetxo Pardiñas
28.02.2013
-
Rocío Martínez-Sampere: 'Hem de dir sí a Catalunya: reivindicació nacional i model social són indestriables'
Rocío Martínez-Sampere
27.02.2013
-
Sara Alivesi: 'Ha guanyat la novetat perquè la gent està cansada dels partits tradicionals'
Sara Alivesi
26.02.2013
-
Maria Folch: 'Ens haurem tret de sobre Berlusconi quan es mora'
Maria Folch
26.02.2013
Bernat Puigtobella
02.05.2013
La llegenda de sant Jordi
L'altre dia vaig portar el meu fill a veure 'La llegenda del cavaller sant Jordi', al Teatre Guasch. Nens i nenes arribaven sota la pluja, excitats per a veure el drac, brandant el paraigua com si fos una llança. Malauradament, no van poder assistir a l’execució de la bèstia a mans de sant Jordi perquè, com sol passar últimament en aquesta mena de funcions, la companyia Guasch ja no es conforma a explicar la llegenda clàssica del drac i la princesa, sinó que ens obre els ulls davant les injustícies socials i ambientals. El drac és una pobra bèstia maltractada que unes constructores volen foragitar de la muntanya per fer-hi un túnel, i la princesa és una indignada eco-socialista que va repartint fulletons pel carrer. Al final de la funció, el culpable de tot plegat és un funcionari especulador i grimpador de la cort i el drac, en canvi, es fa amic de la princesa i són tots molt col·leguis. Agraïm l’esforç de defensar valors com la tolerància o la integritat, però el teatre no serveix per a educar sinó per posar-nos davant d’un conflicte i ajudar-nos a superar l’angoixa que ens suscita.
Resultat? Un nen de quatre o cinc anys surt del teatre preguntant-se per què no han matat el drac, tal com li havien explicat a casa i a l’escola. Un adult en surt entre perplex i escandalitzat, de veure que el cavaller al final es casa amb la princesa gratis, sense haver fet absolutament res per seduir-la excepte quatre magarrufes. El missatge final és que domesticant el drac s’acaben tots els problemes. En vista d’aquesta mena de propostes, no costa d'entreveure per què els nostres fills tampoc no aconseguiran la independència.
Passa una cosa semblant al món del llibre. El balanç del dia de Sant Jordi ha estat adulterat una vegada més pel fals debat entre autors mediàtics i literaris. La resistència de Pilar Rahola a ser encasellada com a autora mediàtica ha desviat l’atenció del símptoma més inquietant d’aquesta diada. I és que entre els deu llibres més venuts aquest Sant Jordi, en realitat hi ha només set títols diferents, perquè Sánchez Piñol, Ildefonso Falcones i Albert Espinosa hi surten tant en versió catalana com castellana. Aquests tres autors no han triomfat perquè siguin autors mediàtics, sinó perquè cadascun portava una embranzida particular. Tots tres bestsellers són casos diferents i no equiparables, però tots tenen en comú que van ser escrits originàriament en castellà. No n'hi ha cap cas invers, d’una novel·la escrita en català que triomfi també massivament en castellà. L’èxit de públic, doncs, no és recíproc. Sembla transitar en una única direcció. També és simptomàtic que un autor castellanoparlant com Ildefonso Falcones, que ha venut més exemplars en la versió original castellana que en la traducció catalana, hagi estat relegat a la setena i vuitena posicions. Com si el fet de parlar únicament en castellà en les seves aparicions als mitjans li hagués restat credibilitat com a autor bilingüe davant del lector català.
Crec que aquest Sant Jordi s’ha confirmat ja plenament allò que fa temps que sospitàvem: el cordó sanitari amb què es va intentar delimitar i protegir la literatura catalana a la Fira de Frankfurt l’any 2007 s’ha desfet. L’hàbit de llegir premsa traduïda al català s’ha estès simultàniament al camp de la narrativa. Ningú no ha dubtat mai que Falcones, Espinosa, Cercas o Monteagudo siguin autors catalans. No només perquè viuen a Catalunya, sinó també perquè publiquen en català. Frankfurt 2007 va ser un èxit raonable de portes enfora. Sis anys després veiem que, de portes endins, va ser una victòria pírrica.
La política dels grans grups ha fet forat i ara sembla que un producte no es pugui imposar plenament a les llibreries si no és des del bilingüisme. Un bilingüisme que tingui com a força motriu el castellà, és clar. La confusió que genera aquest fenomen és evident. Al lector ja no sembla importar-li en quina llengua ha estat escrit un llibre. En té prou que li serveixin el producte en català. I aquest gest, que podria ser vist com una actitud patriòtica, és paradoxalment un símptoma que els catalans ens comportem com si ja haguéssim entrat en una etapa postcolonial abans de ser independents.
Ara la indústria editorial catalana depèn d’aquesta transfusió bilingüe si vol resistir com a indústria i li serà cada dia més difícil d'anar enrere. I veurem també quina posició prenen els escriptors. Caldrà restar atents per observar, anys a venir, els efectes de tot plegat en la llengua literària dels autors que escriuen en català.
Mentrestant, preguntem-nos: quin conte ens volen explicar? D’acord, ens hem fet amics del drac. I si la bèstia treu foc pels queixals no ho fa per cremar-nos, Déu nos en guard, sinó per revifar les flames d’un negoci de marges magres. No el matarem, aquest drac, ara que és la mare dels ous. Mentre l’anem domesticant, tant de bo la seva efusiva abraçada no sigui del tot mortífera.
Bernat Puigtobella, editor de Núvol
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015