Opinió

David Segarra

26.04.2013

David Segarra: Veneçuela, enfrontada a la guerra suau

La nit següent de les eleccions grups desconeguts es despleguen per tot el territori veneçolà. Centres hospitalaris són atacats. Seus de partits d'esquerres són cremades. Apareixen pintades amenaçant de mort els militants bolivarians. Periodistes són tirotejats i ferits. Grups armats aprofiten la foscor per atacar grups de veïns que han sortit a defensar cases, escoles i ambulatoris. Deu xavistes són assassinats. Això passa l'endemà del dia que la dreta veneçolana perd les eleccions. Només dos països posen en dubte la victòria de Nicolás Maduro: Espanya i els Estats Units.


La raó de tot plegat és que Veneçuela té la primera reserva de petroli del món. Durant el segle XX i principi del XXI, quatre presidents van provar de deixar sota control de la nació els recursos naturals i el petroli. Tots quatre van ser objecte de colps d'estat. Tots quatre van perdre el poder. Però l'últim, Hugo Chávez, va poder revertir el colp el 2002 gràcies a la rebel·lió de les classes populars, aliades amb els sectors nacionalistes de l'exèrcit. Els Estats Units perdien, doncs, el control de la font de petroli més gran i activaven una altra opció: un any després envaïen l'Iraq. Apoderar-se del petroli iraquià costà la destrucció del país i un milió de morts. Veneçuela pogué viure deu anys en pau gràcies a la resistència de l'Iraq.


Amb la mort de Chávez, els Estats Units, Espanya i les elits veneçolanes veuen una oportunitat. Cal un atac llampec. Es convoquen eleccions per a elegir nou president. El país es troba en xoc emocional. El candidat bolivarià és Nicolás Maduro Moros, d'origen popular, ex-xofer, sindicalista i activista d'esquerres. Va acompanyar Chávez durant més de vint anys. Va ser ministre d'Afers Estrangers i va participar en el disseny de la nova arquitectura política de l'Amèrica Llatina. Té davant Henrique Capriles Radonski, fill de dues de les famílies més riques, propietàries de la principal cadena de diaris i cinemes. Advocat, format en universitats privades nacionals i internacionals. El 2002 ja es van enfrontar, quan Capriles va liderar el colp d'estat i Maduro va haver de passar a la clandestinitat. Però ara és el 2013 i la democràcia sembla consolidada, a Veneçuela.


Des del 1998 el discurs antixavista havia mantingut que els 'primats' i les 'hordes' havien assaltat el poder liderats pel 'goril·la roig'. L'extremisme de la narrativa antinacional, racista i classista els va fer perdre les eleccions, l'una darrere l'altra. Durant aquests anys l'orgull nacional i popular s'ha anat consolidant. Després d'anys de fracassos, és a partir de 2007 quan l'estratègia antixavista emprèn una transformació radical. Comença a entendre que Veneçuela ha canviat i forja una extraordinària mutació discursiva que culminarà el 2013. Les elits assumeixen la narrativa bolivariana. Recuperen l'ús de la bandera nacional, de la figura de Bolívar i la constitució. Emprenen un procés de penetració en els barris populars, que tant temien i menyspreaven. Tots aquests anys anem veient com la seua publicitat passa de mostrar únicament gent de raça blanca a utilitzar sistemàticament homes i dones de pell fosca darrere els líders antixavistes.


Al canvi de discurs s'uneix un canvi d'estratègia. L'estratègia de boxa, d'enfrontament brutal i frontal, desapareix. Els seus assessors els convencen que han de tenir paciència i astúcia. L'atac serà ara multifactorial i no pretendrà enderrocar el govern violentament, sinó desgastar-lo lentament.


Durant cada procés electoral, Veneçuela es trobarà sota un atac no identificat que afecta tots els aspectes de la vida quotidiana. Comença l'estratègia de l'eixam: atacar des de tot arreu, sense rostre, sense protagonistes, sense forma i sense identificacions. El lideratge antixavista negarà sistemàticament tota vinculació amb la desestabilització, els rumors, la guerra psicològica i els atacs violents. Els grans empresaris amaguen menjar per causar malestar en la població. Fins i tot acaparen productes d'higiene íntima, sagrats per a les dones. Comencen sabotatges en massa al sistema elèctric que afecten la tranquil·litat dels barris populars. Enginyers financers ataquen l'economia manipulant els preus del dòlar. La majoria dels grans mitjans de comunicació només donen males notícies. Mitjans privats que encara mantenen un 90% de l'audiència. El govern s'encara a l'odissea de respondre a atacs en tots els fronts.


L'atac, gairebé invisible als ulls de l'estat i del govern, no ve tan solament dels carrers o els mitjans. És un atac anònim i massiu que colpeja i erosiona els cors i les ments. Arriba a les pantalles dels mòbils a través de les xarxes socials. Creant una narrativa i un marc conceptual complet i tancat que es reforça amb els grans mitjans i les declaracions dels líders opositors. Durant les darreres setmanes, i encara avui, una enorme operació de guerra psicològica s'aboca contra Veneçuela. L'objectiu: crear odi i frustració en les masses antixavistes. L'instrument: desenes de fonts anònimes que generen milers de missatges falsos que arriben per Blackberry, Twitter i Facebook. Els comptes del president i alguns dels principals càrrecs del govern són piratejats i usurpats i la xarxa d'internet veneçolana sofreix l'atac més intens de la història. El dia de l'elecció presidencial desenes de milers d'atacs provinents de l'estranger saturen la xarxa. Simultàniament, el govern i centenars de ciberactivistes bolivarians intenten desmuntar cada mentida, però treballen en reacció, defensant-se. La iniciativa, la capacitat de sorpresa, l'atac guerriller ara és a les mans dels antixavistes. Des de Bogotà i Miami es dirigeix un atac en massa a la psicologia de milions de veneçolans. Cada minut apareixen nous rumors, noves fotos falses de violència, noves crides a la insurrecció que van reeixint a crear un clima pròxim a la histèria en milions de veneçolans. Aquesta campanya és molt similar a la que s'aplicà a l'Europa dels anys trenta contra els jueus, als cinquanta contra els comunistes o als setanta contra el Xile d'Allende. Es tracta d'originar pànic, sense cap fonament, i odi en vista de la possibilitat, mai concretada, que l'enemic assenyalat els ataque. L'objectiu de la guerra psicològica és tancar els receptors en si mateixos. Fer-los immunes a la realitat i la veritat, creant un món clos que només existeix virtualment, però que genera una versemblança gairebé total.


Això es combina amb un atac real, liderat per grups de xoc desconeguts, que mira d'escampar el pànic entre la majoria xavista. I també per una altra secció de la guerra psicològica adreçada als bolivarians, amb rumors de colp d'estat militar i persecució per aconseguir un clima de confusió, por i rendició.


L'objectiu d'aquesta batalla de les ments i els cors que vivim vol sembrar la llavor de l'odi i la mobilització permanent entre les masses antixavistes. I la desmoralització en el bàndol xavista. La fita són dos escenaris: ingovernabilitat mitjançant l'enfrontament civil i derrota electoral de les forces bolivarianes. L'estratègia de la tensió va enfocada a acumular forces per a un possible referèndum revocatori el 2016 i les eleccions presidencials de 2019.


David Segarra, documentalista valencià. Viu a Veneçuela des del 2006.

Editorial