Què ve a cercar Alain Minc?

Un nou apòstol de l’unionisme ha nascut. Es diu Alain Minc i és multimilionari i assagista, i també president de Sanef, la filial d’Abertis que gestiona 1.900 km d’autopistes a França, un càrrec que complementa amb el de membre del consell d’administració de Criteria CaixaBank i del de Prisa, el grup editor del diari El País. És també conferenciant del Círculo de Economía barceloní i íntim de l’ex-president espanyol Felipe González, del conseller delegat de Prisa Juan Luis Cebrián i del president de CaixaBank, Isidre Fainé.

Cal aportar d’antuvi aquestes dades per aprofundir en un article que li van publicar al diari La Vanguardia l’11 de gener del 2013 i que va titular ‘Error fatal’. Evidentment, el títol es refereix al procés d’emancipació que ha iniciat Catalunya i l’assagista hi exposa un enfilall d’aquests errors fatals que, segons el seu parer, cometen els catalans. El primer seria no haver entès que França no acceptaria a la Unió Europea una Catalunya independent. La pregunta és: quan hi ha hagut un sol català que hagi pensat això? De fet, la majoria dels arguments de Minc són d’aquesta mena, els habituals en l’estratègia de la por.

Un altre error seria la ‘idea infantil’ que un estat català desenvoluparia millor la seua economia fora d’Espanya. Segons Minc, ‘les empreses d’una Catalunya independent no es beneficiarien d’un mercat interior potent, ni d’un sistema financer de primer nivell mundial, ni d’una incubadora d’alta tecnologia com Israel’. La pregunta òbvia és: i dins d’Espanya sí?

Per a aquest home de negocis les urnes no són per als catalans: ‘La creença en la irresistible voluntat popular, la idea que, davant d’una victòria en un referèndum, no hi ha cap regla institucional que s’hi resisteixi. Es una visió molt robespierriana creure que la democràcia es redueix al sufragi universal.’ Hem d’inferir, doncs, que cal prohibir-lo? Aquest senyor avala les dictadures. O només una dictadura expressa per a Catalunya? Què és robespierrià?

Ni una sola xifra, ni un sol argument contrastat, ni un sola de les possibilitats que es poden posar a l’altre plat de la balança. Ni un sol esment a les desinversions i als incompliments sistemàtics de l’estat, ni al dèficit sagnant en infrastructures que impedeixen a Catalunya de competir en igualtat de condicions en els mercats. Ni una referència a les bombolles administrativa i bancària espanyoles, ni a la corrupció, ni als malbarataments en aeroports buits o línies de TGV que connecten erms. Manté el missatge que ha escampat els últims anys de ‘recorregut miraculós de l’economia espanyola’.

El cosmopolita Minc silencia que el nombre d’estats d’Europa s’ha quadruplicat l’últim segle, i tots se n’han sortit bé o molt bé en el terreny econòmic. Per què Catalunya ha de ser-ne una excepció?

Per a aquest pobre ric no hi ha vida fora de l’economicisme. Què pensin els catalans no compta en absolut. La llengua, la cultura, els sentiments, la llibertat... ni li passen pel cap. Només es consideren els interessos dels mercats i els de l’estat espanyol, naturalment vist com un mercat.

La primera cosa que salta a la vista és el desconeixement de la situació catalana –i espanyola– de l’articulista, per més que vingui una vegada el mes a la reunió del consell d’administració de Criteria. Tal com va escriure el director adjunt del diari on apareix l’article, Enric Juliana: ‘Alguns, com el banquer i intel·lectual francès Alain Minc, observen Espanya des de lluny i opinen que valdria més que tornés a governar Felipe González’ (La Vanguardia, 7-9-2009).

Val a dir que és francament complicat que Minc observi coses més enllà de les parets dels seus despatxos, perquè és una home molt ocupat. A més de membre del consell d’administració de Criteria CaixaBank i de Prisa, també ho és de FNAC, Direct Energie, Ingenico i Yves Saint Laurent. De fet, Minc, que es defineix com ‘un liberal d’esquerres’, és una multinacional en si mateix, començant amb la seva pròpia empresa de consultoria, AM Conseil, que ofereix serveis a escala planetària. El seu client més vistós va ser l’anterior president francès, Nicolas Sarkozy, de qui figurava com a assessor, cosa que no li impedia de girar-li factures amb quatre zeros per unes quantes hores de feina. És obvi que, contràriament als catalans, Minc sí que té amplitud de mires. Per exemple, segons que va revelar ell mateix, va tenir en nòmina durant tres anys l’ex-ministre britànic lord Peter Mandelson, a raó de 85.000 lliures esterlines anuals, perquè l’introduís en els cercles de poder i de negocis britànics.

Quins interessos impulsen ara Minc cap a Espanya? Últimament no tan sols s’ha escarrassat a improvisar arguments contra Catalunya, també s’ha dedicat a impartir doctrina sobre temes hispànics. En una conferencia al Círculo de Economía el maig del 2011 Minc va propugnar de ‘congelar els salaris durant cinc anys’ per guanyar competitivitat. Justament per aquelles dates Prisa augmentava els costos del seu consell d’administració (amb Minc a dins) de nou milions a vint cada any, en ple procés d’un ERO de la plantilla d’El País. És clar que es referia als salaris dels altres.

Tot i tants càrrecs i tants negocis, aquest home orquestra mediàtic ha tingut temps de publicar una dotzena de llibres els deu últims anys, per bé que potser no tots li han pres temps, perquè va ser condemnat a pagar 15.000 euros per danys i perjudicis per plagi, reproducció servil i falsificació a l’escriptor Patrick Rödel pel llibre ‘Spinoza, un roman juif’.

Minc ja havia incidit en el tema català el 23 de novembre del 2012 a Le Monde –on, per cert, va ser president del consell de supervisió– amb l’article ‘L’Espagne va mieux, mais gare a l’implosion’, que El País va reproduir l’endemà amb el títol ‘España en la encrucijada’, en plena campanya d’intoxicació de la premsa de Madrid per influir en les eleccions catalanes.

Aquest article tractava d’Espanya en general, però tenia una referència al cas que ara l’ocupa. ‘Catalunya es troba obligada a recórrer a Madrid per arribar a final de mes. Com es finançarà quan sigui independent?’, hi escrivia. És possible que a una llumenera de les finances planetàries li passi per alt un dèficit fiscal de més del 8% del PIB, el més elevat del món?

‘Error fatal’ sembla el segon lliurament d’aquest article –o d’una sèrie– i no n’he pogut trobar una versió en francès, cosa que fa pensar que ha estat expressament concebut per a ser publicat en el diari català de més difusió en plena campanya nacional i internacional, a la superfície i a les clavegueres, per aturar el procés d’emancipació dels indígenes locals.

No cal dir que immediatament l’unionisme –absolutament orfe d’idees més enllà de sacralització de la ‘constitución’– ha rebut el text com el mannà i ha començat a esventar la bona nova del nou enviat de les altures. Però en aquest sentit els partidaris que Catalunya s’expressi lliurement poden estar tranquils. El guru Minc va assegurar el 2008 ‘que el pitjor de la crisi ja ha passat’ (La Vanguardia, Dinero, 19-10), que ‘el cas d’Espanya no té res a veure amb Portugal i Grècia’, perquè ‘malgrat l’incontestable problema immobiliari, el país no està tan endeutat i no corre ni el més mínim risc de fallida’ (Círculo de Economía, 18-5-2010). I la perla, tot i que pretenia que Zapatero fos rellevat per Felipe González: ‘El sistema bancari espanyol és el més fort de l’Europa continental, millor que el francès i l’italià’ (Expansión, 2-9-2009). Un visionari.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet