Opinió
-
Pau Alabajos: La gent finalment ha recordat l'accident del metro i s'ha indignat
Pau Alabajos
03.07.2013
-
Ernest Maragall: La foto
Ernest Maragall
02.07.2013
-
Bel Zaballa: Concert per la Llibertat, moments memorables i moments per a oblidar
Bel Zaballa
01.07.2013
-
Josep Maria López Llaví: Jo sí que vaig al Concert per la Llibertat
Josep Maria López Llaví
29.06.2013
-
Josep Ferrer: El català i la llei de la gravetat
Josep Ferrer
26.06.2013
-
Àlex Daudén: Surt al carrer contra els abusos bancaris i els fraus financers!
Àlex Daudén
21.06.2013
-
Carme Junyent: Les llengües en la Catalunya independent
Carme Junyent
20.06.2013
-
David Abril i Biel Barceló: Per una Europa de les persones, per una Europa dels pobles
David Abril i Biel Barceló
18.06.2013
-
Eugeni Casanova: El Regne Unit reconeix Catalunya
Eugeni Casanova
17.06.2013
-
Gabriel Fernàndez i Díaz: Carta oberta al president de la Generalitat i al cap de l’oposició
Gabriel Fernàndez i Díaz
17.06.2013
-
Ignasi Ribó: Els fills pròdigs
Ignasi Ribó
14.06.2013
-
El Sònar+D referma el compromís del festival amb Barcelona
José Luis De Vicente
13.06.2013
-
Eduard Voltas: Ho veig diferent, Carmen
Eduard Voltas
12.06.2013
David Fernàndez
02.04.2012
Benzina al foc
Anuncien l'equiparació del vandalisme al terrorisme. Ben ràpid ament, opten per la veta de sempre. Estirant el fil inquisitorial. Discursos habituals de fermesa, sota la cultura de la por que multiplica vots i l'obsessió per la seguretat que capta adhesions, en una deriva jurídica cronificada de la qual no aprenem mai res. Memòria de peix, amb més soroll que no realitat. Més propaganda que no solucions. Més impotència que no cap altra cosa. Aparentar que són resolutius tot sabent que les raons de fons són fondes. I ben complexes.
Però la realitat és força més tossuda. Es desautoritzen sols. Perquè, encara que sigui tan recurrent i efectiu, això d'anunciar noves reformes, resulta que la 'novetat' legal que ara anuncien... ja existeix. Des de fa dotze anys. És vigent des del 2000, quan Ángel Acebes va introduir l'article 577 al Codi Penal. Amb el mateix argument d'ara: combatre la violència urbana. Un article que és una mena de calaix de sastre que, com Mides, converteix tot allò que toca en terrorisme, encara que no hi concorri cap de les especificitats legals d'aquesta tipificació penal. En van dir aleshores els del món jurídic: expansió difusa del delicte de terrorisme, una porta oberta a tota mena d'abusos i atropellaments. El pas següent, prou recordat, va ser tancar Egunkaria. El redactat de l'article 577 és obert i senzill: contra 'aquells qui, sense pertànyer a cap organització terrorista, i amb la finalitat de subvertir l'ordre constitucional o d'alterar greument la pau pública' participin en múltiples actes il·lícits. 'Aquells qui, sense pertànyer' són qualssevol? Jurídicament, sí: aquells qui no són terroristes seran terroristes. Abisme i deriva: joguines del Poder. Benzina al foc.
No n'aprenem. Fet i fet, disposen d'un codi penal reformat vint-i-sis vegades des del 1995. Sempre sota el paradigma de l'enduriment i amb la cantarella de penes 'més grosses, més dures, més llargues'. A cop de vint-i-sis reformes no hem anat enlloc. Mai no s'ha resolt res del que es deia. Fer sempre igual i esperar resultats diferents, xiula Einstein, és sempre la cosa més inútil. Com inútil és un codi penal que és 'el més dur de la UE', segons Pérez Rubalcaba. I que ens ha dut al nombre de presos més gran just quan més baixaven les taxes dels delictes. Paradoxal. Però en la societat de l'espectacle, la disrupció urbana dels aldarulls fa cotitzar la por a l'alça. El drama potser és aquest. Dotar-se infinitament de més estris repressius que no canviaran res i que únicament retroalimentaran l'espiral de l'afrontament i les injustícies. Que segurament és això que anhela el poder, incapaç de respondre al col·lapse social dels 2,7 milions de pobres dels Països Catalans, cultiu del malestar i de la desesperació. Termodinàmica de les desigualtats: on no hi ha dret(s), senyories, hi ha dretes.
Fernández Díaz no ha llegit el codi penal que el PP va modificar el 2000? Felip Puig no coneix l'article 577? Quina mena de responsables polítics líquids tenim? No aprendre del passat recent és, a banda ridícul i simptomàtic, ben perillós. Memòria quasi immediata: aquell article 577 va tenir durant quatre anys tres joves graciencs –acusats falsament d'haver cremat caixers automàtics– amb l'espasa de Damòcles d'una condemna de deu anys de presó. Van ser absolts del tot. Passa allò que passa. Ni nosaltres no n'aprenem ni ells no volen aprendre'n.
I sant tornem-hi. Nou cicle embogit anunciat. Amb osques que ja es recompten. Avui, tres joves –dos estudiants i un soci d'una assemblea de barri– ja han estat empresonats arran de la fal·lera repressiva. Empresonats en calent, exemplificació d'inquisició, propaganda de xarop de canya. Tres joves que van ser detinguts al matí sense gens de relació amb les violències de la tarda. L'ordre d'empresonament, entre Kafka i Carl Schmitt, ho justifica adduint que el 3 de maig el Banc Central Europeu es reuneix a Barcelona i es poden reproduir les topades. Profilaxi franquista? Neteja preventiva de la ciutat per a evitar protestes? Embogim. Som-hi, dragons.
Abans i ara, metàfora d'un Guantánamo que mai no s'ha tancat, sura finalment l'etimologia del terror. Val la pena de recordar avui les dificultats de Josep Borrell a la darrera Cimera Euromediterrània de Barcelona, quan compareixia amb evidents entrebancs filosòfics per a concretar què era i què no era terrorisme. La crisi ens fa tornar enrere i multiplica els retrocessos socials. En matèria de drets civils i polítics i de garanties jurídiques, també. Els tres joves empresonats a Quatre Camins en són ara mateix la pitjor prova. Avui. Ara. Ací. Quan allò que caldria definir com a terrorista –dominació pel terror, segons la GEC– és la definició mateixa de terrorisme que ja existeix i la que ja preparen. A l'article 577 i als que vindran. Amb el teló de fons de sempre: sabem on comença la deriva. Mai com s'acaba. Per molt que sempre s'acabi malament.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015