Cultura de l'abús

El cas de Carles Mateu és segurament el més notori d'una llarga sèrie de casos de discriminació lingüística perpetrats per autoritats policíaques, aquests últims mesos. No és pas un cas únic ni nou. I precisament per això il·lustra molt bé l'estil d'unes institucions, les espanyoles, que --de grat o per força-- resulten inevitablement decisives en les nostres vides.

La fonamentació cognitiva de tots aquests abusos és la idea que hi ha idiomes superiors i inferiors. I com que les llengües són productes evolucionats en grups humans concrets, això implica –necessàriament-- que hi ha éssers humans superiors i inferiors. En els casos que ens ocupen, vol dir que per a la guàrdia civil i els altres cossos policíacs espanyols, els castellans són superiors a la resta. I actuen en conseqüència.

Com ha dit, al congrés dels diputats espanyol, Joan Tardà, un detall especialment preocupant és que en tots aquests abusos hi ha policies joves implicats. És a dir, que no es tracta de reminiscències de la vella guàrdia franquista, sinó --ben al contrari-- de la manera de fer de les noves generacions d'agents de l'ordre espanyols. Això revela l'existència --i més encara: la dominància-- d'una cultura institucional de caràcter supremacista. Una cultura que justifica, tolera i probablement fomenta actituds de menyspreu envers un ampli grup de ciutadans amb passaport espanyol: tots aquells que tenen com a pròpia una llengua que no és la castellana.

És especialment greu que la cultura de l'abús no se circumscriga a uns cossos policíacs més o menys dominats per individus impulsius i d'escassa formació, sinó que s'estenga plenament a l'administració de la justícia. L'argument esgrimit pel jutge a l'hora de condemnar Carles Mateu a sis mesos de presó fa feredat. Diu sa senyoria que el conductor s'adreçava en català als agents de la guàrdia civil com a estratègia per a retardar la prova d'alcoholèmia, per tal d'evitar un resultat positiu. L'argument és impecable: un ciutadà només pot fer ús d'un dret constitucional (expressar-se en la seua llengua, perfectament cooficial) com a instrument per a ocultar un delicte!

No tinc els coneixements legals necessaris per a dir si això és prevaricació o no. En canvi, sí que puc afirmar que és una violació flagrant, no sols de la lògica humana més elemental, sinó dels drets que ens haurien d'assistir a tots, pel fet de ser persones i viure en un estat que es reclama de dret. 

Que la policia abuse dels ciutadans, bé per motius de raça, d'orientació sexual, de classe social o de llengua, és profundament preocupant per a una societat democràtica. Que ho facen els jutges és letal. Un estat no pot considerar-se democràtic o de dret quan la casta judicial consagra la discriminació d'uns en benefici d'uns altres, i sanciona el fet que uns ciutadans siguen considerats i tractats (maltractats) en virtut d'unes característiques (en aquest cas la llengua) que els són pròpies, i que són absolutament reconegudes per la legislació vigent. 

Crec que la intensificació d'aquesta cultura de l'abús sistemàtic té relació amb el procés que viu Catalunya cap a la independència. La jerarquia espanyola té la por al cos i desferma els mateixos mecanismes que ha fet servir històricament (el millor predictor de la conducta futura és la conducta passada), basats en la repressió, per tal de dissuadir uns altres territoris i ciutadans d'emprendre camins similars. Pretenen ficar-nos la por al cos. I tenen moltes probabilitats d'aconseguir-ho si les autoritats judicials permeten que individus armats, perillosos i uniformats imposen el supremacisme a una població desarmada, que ha crescut en la il·lusió (potser caldria dir-ne 'engany premeditat') que vivim en un estat de dret, en què les lleis són fetes per a protegir tothom de la mateixa manera. 

Per això crec que els abusos no disminuiran sinó que augmentaran, i que hem de trobar la manera d'aturar-los com més prompte millor. Els hem d'aturar en tots els nivells, però especialment en els de caràcter internacional, perquè poc podem esperar d'un sistema judicial com l'espanyol que consagra --fil per randa-- el mateix supremacisme que emanava dels pilars de la dictadura franquista. El que ens hi juguem és molt gran: ens hi juguem el dret efectiu de ser qui som sense haver de demanar perdó a ningú.

Ferran Suay, professor de psicobiologia de la UV (@FerranSuay)

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Un detall especialment preocupant és que en tots aquests abusos hi ha policies joves implicats.

Crec que els abusos no disminuiran sinó que augmentaran, i que hem de trobar la manera d'aturar-los com més prompte millor.