'Pongamos que hablo (solo) de Madrid'

Des que disposem de la pregunta de la consulta, les accions de suport de personalitats de la cultura de la resta de l'estat han estat més aviat minses. L'actor Juan Diego en va publicar una a internet, i alguns altres les han deixades anar amb la boca petita.

En èpoques passades, les causes socials permetien una dissociació real de l'estat de coses existent; als noranta, 'la gent encara arrossegava tantes ganes de democràcia que la situació no ens permetia de parlar amb més llibertat que ara de qualsevol tema', assegurava fa uns dies un actor de fora de Catalunya, a micròfon tancat, després d'una entrevista radiofònica. Actualment, amb una qüestió com la de la consulta, la política, guiada i condicionada des de les tribunes del centre de la península pels dos grans partits, promou sistemàticament el pensament unidimensional. Qui s'informa a través dels mitjans estatals normalment és conduït a trobar en alguns articles de la constitució l'agent efectiu dels arguments contra la consulta i l'acció a la qual els seus pensaments i criteris personals han de ser sotmesos.

Un dels mèrits de la uniformitat del discurs del PP i el PSOE és la canalització de la prudència en l'àmbit de la cultura peninsular. Els dos grans partits han proclamat sense fissures la negativa absoluta i innegociable contra la consulta, i escriptors, actors, directors de cinema i cantants noten en l'autocensura de la consciència una manca de llibertat que els encadena a ells mateixos. Són 'malos tiempos para la lírica', i aquests intel·lectuals saben que resulta difícil viure de la venda de discs o de llibres, i que necessiten els ingressos dels concerts (on ha d'acudir-hi el públic) o els de les tertúlies en els mitjans de comunicació. Per això s'han preocupat d'unes altres reivindicacions, com la lluita per la rebaixa de l'IVA cultural, i eviten de pronunciar-se sobre la causa catalana.

Després de més tres dècades de democràcia, quan s'ha de parlar sobre determinats temes el silenci s'imposa com a forma suprema de la consciència racional. És una mena de censura nova, la del segle XXI: la suposada llibertat d'expressió és avortada per la uniformitat de les opinions. Es produeix, per tant, una liquidació de la cultura com a eix d'identificació amb certes causes socials, fet que no s'esdevé a través de la negació dels valors culturals, sinó mitjançant la incorporació a l'ordre ideològic convingut.

Al centre de la península, encara que sovint reconeguem que hi ha gent 'molt maca', que algú prengués posició a favor d'un poble que vol votar engegaria una maquinària de despropòsits i de piulets agressius. Per això, a aquests intel·lectuals, no els resulta tan problemàtic de proclamar el suport a qüestions més llunyanes (com el dret d'autodeterminació del Sàhara, per exemple). Ni l'il·lustre cantant del barret i defensor de tantes causes socials que acompanyava Serrat fa pocs anys pels escenaris no s'hi ha atrevit; encara més, s'hi va manifestar contra. 'Pongamos que (solo) hablo de Madrid', deia una cançó seva.

S'ha superat el temps en què la cultura es va convertir en escenari de recepció d'uns valors a partir dels quals les societats es comprenien, es definien i s'identificaven; una escriptora, un cantant o una directora de cinema ja no són aquelles 'mentalitats eixamplades' que, anys enrere, tenien l'aptitud de transportar el pensament del seu públic cap a uns altres punts de vista. Avui es troben més exposats que mai a les exigències del mercat (depenen més del llibre que escriuen com a producte comercial abans que artístic). A poc a poc, observats amb lupa i condicionats per la vertiginositat dels piulets de Twitter, van deixant de ser uns referents per a la societat, incapaços de facilitar arguments que ajuden a entendre els processos d'interpretació de la realitat. Potser tenia raó Kundera quan afirmava que 'la història de la cultura és finita. El balbuceig d'aquesta cultura sí que és etern'.

Així, la societat catalana, que ja no nota la comprensió de les esferes culturals de fora de casa, es troba més incompresa que mai. Majoritàriament, vol votar; el seu somni ha esdevingut realitat, i aquesta realitat li aporta il·lusió i ganes d'encarar el futur. Ja no té el pensament als núvols (perquè el referèndum no és un desig de quatre nostàlgics del passat), ha arribat puntualment a una oportunitat única, a un viatge que no vol recusar, un moviment cap a les urnes, una travessia democràtica que no entén en condicions socials, compartida per metgesses, infermers, zeladors i pacients.

És un viatge que porta la societat catalana cap a un anhel que conté unes pretensions de democràcia que no resideixen només en les pròpies identitats, ni en els discursos del polític de torn, ni en les doctrines de cap ideòleg. Perquè, tinguem-ho present, tot va néixer a partir del cansament d'una societat que en té el bot ple i que és l'expressió d'unes lliures i conscients ganes d'alienar-se de les formes de vida establertes.

Marc Pallarès és professor de teoria i història de l'educació de la Universitat Jaume I i escriptor.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Al centre de la península, que algú es posicionés a favor d’un poble que vol votar engegaria una maquinària de despropòsits i de piulets agressius.