Opinió

 

<31/72>

Lluís de Yzaguirre

21.11.2013

El sexe comú

Imagineu un país que implanta una solució original en vista de la reincidència dels violadors. Aquesta fórmula s'anomenaria 'sexe comú' i consistiria a regular una comunitat estable entre el violador i les seves víctimes. Un cop una persona hagi estat víctima d'un violador, queda per sempre més a disposició del seu violador, a qui ja no li caldrà anar a traumatitzar ningú més quan vulgui satisfer les seves necessitats sexuals.


Intentaré compartir amb vosaltres per què és així mateix com entenc el concepte de 'llengua comuna' que ens proposen els espanyolistes partidaris del genocidi lingüístic: un cop he violat els teus drets imposant-te el coneixement de la meva llengua, no solament no seré castigat pel meu acte criminal, sinó que, de propina, sempre més t'hauràs de supeditar a les meves necessitats comunicatives.


Per arribar a entendre què volen dir els genocides quan parlen de 'llengua comuna' caldrà primer comprendre que, pròpiament, aquest sintagma és una tautologia o redundància, com si diguessin 'llengua lingüística' o 'llengua comunicativa', perquè cada llengua és el bé comú d'un grup humà.


Podem trobar qui defineix la llengua així: 'Una llengua o idioma és un sistema de comunicació [...] propi d'una comunitat humana', podem escoltar Ferdinand de Saussure quan diu que la llengua és essencialment social i pressuposa la col·lectivitat ('la langue existe dans la collectivité') o remetre'ns a Chomsky quan teoritza sobre 'an ideal speaker-listener, in a completely homogeneous speech-community'. No hi ha cap llengua que no sigui comuna de la seva comunitat.


De manera que, a primer cop d'ull, quan algú reivindica la supremacia d'una llengua sobre unes altres pretenent que la primera és 'llengua comuna' podríem pensar simplement que és un babau. N'és ple. Com els signants d'un manifest que descobria que 'les llengües no tenen territori' en flagrant desconeixement de dos segles de geolingüística o de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. O els ximples que pregonen que no hi ha drets col·lectius, com si no existissin la Carta de les Nacions Unides, la llibertat religiosa o la protecció de la família; o, encara sense força legal però sí moral, la Declaració Universal dels Drets dels Pobles o la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes. Però no ens deixem confondre pel llop amb pell de ruc. Perquè l'ideòleg neofranquista del genocidi lingüístic, Fernando Savater, o els seus corifeus, es diguin de Carreras, Cañas o Rivera, de rucs no en tenen res. Quan el primer reclamava a La Vanguàrdia el 'dret' dels castellanoparlants de ser monolingües a Catalunya, justament pretenia el dret d'excloure's de la nostra comunitat com la millor manera de fer-la inviable. De manera que ho saben, que cada llengua és comuna i no n'hi ha cap de més comuna que les altres. De la mateixa manera que no hi ha cap llengua més lingüística que les altres.


Què busquen, doncs? Han substituït els decrets obertament genocides d'Alfons XIII i del seu titella Primo de Rivera, l'exabrupte de fa uns anys requerint que parlem la llengua de l'imperi o en cristià, o el paternalisme condescendent de mostrar-nos que és de bona educació renunciar als nostres drets; ara es porta el posat de l'expert que reclama la gran 'solució' al multilingüisme: imposar-nos la seva llengua ho resol tot, abarateix el cost dels organismes públics i els permet de fortificar-se en el seu monolingüisme. Solució que, curiosament, no els és vàlida quan es tracta de triar el monolingüisme en anglès als organismes continentals o mundials (recordeu l'emprenyamenta de les patents?).


En síntesi, pretenen consagrar una supracomunitat integrada per la comunitat dels parlants nadius del castellà i totes aquelles comunitats a les quals s'ha imposat (amb crims, amb lleis antidemocràtiques, amb la constitució neofranquista que consagra al desigualtat davant la llei...) l'obligació de saber castellà. Els violadors i les seves víctimes. La casta monolingüe i els esclaus que els fan gratuïtament de traductors o intèrprets.


Tot això, és clar, passant-se per on calgui que en una comunitat entre els nadius del castellà i els que el tenim com a L2 descafeïnada (no se'ns va ensenyar amb la metodologia correcta, se'ns va imposar com a única opció d'escolarització) dóna un avantatge estratègic als que la tenen com a llengua primera. Una comunitat que no solament premia el genocidi lingüístic sinó que, a més, el converteix en una eina permanent en benefici de la supremacia dels castellanoparlants.


No us ha d'estranyar que, sempre que em parlen de la llengua comuna, em vingui al cap Can Felip.


Lluís de Yzaguirre i Maura, Universitat Pompeu Fabra

Editorial