Opinió

 

<31/72>

Joan Josep Isern

10.10.2013

Joan Josep Isern: 'Viure (és a dir, recordar). Les memòries d’infantesa de Joan F. Mira'

Men?ame
 

Crec que no exagero gens si dic que Joan F. Mira és un dels nostres clàssics vivents. Podria referir-me a la seva exemplar dimensió de referent cívic des de fa molts anys --un referent no tan sols al País Valencià, sinó a tots els territoris de parla catalana--, però ara no ho faré perquè vull centrar-me només en la seva obra literària. Una obra extensa i d'altíssim nivell que ens honora com a país i com a cultura i en la qual trobem assaig, articles de premsa, narrativa breu, novel·la, biografia, estudis literaris, relats de viatges i fins i tot una breu i ja llunyana incursió en el món del teatre. Tot això, és clar, sense oblidar la magnífica tasca de traductor de textos clàssics entre els quals es destaquen les versions de la Divina Comèdia, els Evangelis o l'Odissea.


Però el fet més important és que Mira continua en actiu i més en forma que mai. I ens ho demostra ara mateix amb la publicació de 'El tramvia groc', un llibre que li publica Edicions Proa i que és, ras i curt, una veritable meravella.

'Innocents, no ignorants'


'El tramvia groc' aplega els records d'infantesa de l'autor, nascut a València els primers dies de desembre del 1939. Un temps d'innocència i de felicitat --però no de penúria mental: 'érem nens innocents, no nens ignorants', escriu a la pàgina 281-- que es desplega durant la dècada dels quaranta i que s'acaba de manera abrupta amb la mort del pare, esdevinguda un dia de maig del 1954.


La casa familiar dels Mira-Casterà era situada en el barri de la Torre, un indret que era 'més poble que barri' situat en el límit meridional del terme municipal de València. Aquest serà l'escenari on es desenvoluparan els primers anys de la vida del nostre autor: un nucli de cases situat arran de carretera que conforma el paradís al qual la seva memòria va i torna en les pàgines de 'El tramvia groc'.

Un nen a la finestra


Mira ha estructurat el llibre en dotze parts: als caps, una introducció i una coda final i entremig, deu apartats en què desplega els records a través d'un fil temàtic específic que dóna sentit i unitat a cada capítol.


La introducció, titulada 'L'ample palau de la memòria' --títol manllevat de sant Agustí--, és una breu però intensa disquisició sobre els records i el pes que tenen en la nostra existència. La frase que obre el llibre és inequívoca: 'La primera veritat, i potser l'única, que podem afirmar conscientment sobre nosaltres mateixos és que existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament.' Una amable refutació del cartesià 'Cogito ergo sum', si més no.


En els deu capítols que vénen a continuació --i que conformen el gruix del llibre-- Joan F. Mira ens parla del seu petit país i de la gent que l'habita. Dels orígens familiars i de la terra on neix i creix. I, com no podia ser altrament, comença amb el seu carrer, el Camí Reial de Madrid, conegut també per carretera nacional 340, per bé que allò que a ell li crida fortament l'atenció és la condició de tram de la Via Augusta que el connecta amb Roma. La imatge de l'infant del barri de la Torre que en el primer capítol observa des de la finestra el pas dels escassos vehicles de l'època és el recurs que permet a Joan F. Mira de fer una abstracció per resumir tots els avatars històrics que des del pas d'Anníbal fins a la guerra civil espanyola han tingut aquesta via com a escenari del pas de ferotges invasors o d'humiliats fugitius, seguits sempre per la mirada encuriosida d'un infant com ell.


El fil conductor del segon capítol és el tramvia que dóna títol al llibre i que cada dia, entre la tardor del 1950 i l'estiu del 1954, el portava a la ciutat per anar a estudiar als escolapis. Aquí, de passada, Mira comença a oferir-nos el retrat d'una València que ja no existeix, víctima d'una 'intenció suïcida i autodestructiva' dels seus poders públics a la qual, per cert, farà esment en uns altres moments del llibre.


'El triomf definitiu de la lletjor'


El tercer capítol ens parla de la comarca de l'Horta, però sobretot l'autor ens hi ofereix un repàs del cicle de l'any i de la manera com en el curs dels segles la gent s'ha instal·lat i ha viscut en aquell tros de territori tan peculiar. Em sembla que puc dir que conec la major part de l'obra de Joan F. Mira i no recordo haver-li llegit res de tan bell i emocionant com la trentena de pàgines que formen aquest capítol, en què evoca un món antic i feliç que ja no existeix per culpa de la cobdícia, l'especulació i la manca d'escrúpols dels polítics. Vegeu-ne, si no, les frases finals: 'Com si la modernitat, el benestar, i tot això que en diuen el progrés, hagueren de suposar necessàriament la destrucció d'un dels més singulars, bells i densos paisatges humans, allò que els valencians hem sabut produir com a cosa única i pròpia. I el triomf definitiu de la lletjor.'


El quart capítol se centra en l'ambient familiar. Hi coneixem la il·lusió del pare per a formar-se a hores perdudes amb l'objectiu de convertir-se, amb la col·laboració de muller i fills, en un avicultor il·lustrat i modern. També se'ns reprodueix un fragment de 'Els cucs de seda', un dels seus primers llibres, en el qual es descriu una escena verídica que mostra el caràcter bondadós de la seva mare, Rosa. El cinquè capítol explica l'arribada de la família Mira-Casterà al barri de la Torre el febrer del 1935 tot buscant una casa que tingués un hort al darrere. Com a detall destacable recomano la lectura, a la pàgina 148, del punt on s'explica la deliciosa fotografia que il·lustra la coberta del llibre.

La varietat dels humans a la porta de casa


La figura de la mare --i amb ella la de tots els Casterà, gascons d'origen i instal·lats a Alzira uns quants segles abans-- presideix el desenvolupament del capítol sisè. De la mateixa manera que en el setè el protagonisme és dels Mira, molt més nombrosos i escampats pel territori per Xixona, Novelda i rodalia. I quan varen emigrar cap a la Manxa allà eren coneguts amb el nom de 'los valencianos'.


Un altre capítol de veritable apoteosi és el vuitè. Ens hi parla dels anys de la gana i de la cartilla de racionament, però també del descobriment dels plaers de la lectura i, sobretot, del riquíssim catàleg d'oficis i personatges ja desapareguts --l'aiguader, el venedor de teles, el granerer que adobava les escombres, l'home que airejava la llana dels matalassos, el capador, el polero... o Frederic, el pobre vocacional i carregat de dignitat que no demanava mai almoina-- que trucaven a la porta de casa seva tot oferint els seus serveis o apel·lant a la bondat de la mare. Aquesta relació, que comença a la pàgina 249 i s'estén unes quantes pàgines, és un altre dels moments culminants del llibre.


El capítol novè, dedicat a les escoles per les quals va passar el nen Mira abans d'entrar als escolapis, comença amb una referència a Marguerite Yourcenar sobre la velocitat amb què passa el temps i continua amb una reflexió a la pàgina 261 que en bona part serviria per a resumir el corrent de fons que hi ha a 'El tramvia groc': 'La mutació ha sigut tan profunda, general i veloç com, molt probablement, en cap altre temps de la història: tant, que per als meus fills la meua vida d'infant i adolescent és gairebé incomprensible, i per als meus néts és simplement inimaginable.'


El capítol desè evoca els estius passats a Jorquera, Hellín i Albacete, entre els deu anys i els catorze, amb el camp castellà ampli i sense límits com a escenari i un univers essencialment femení format per una munió de ties i de cosines que tenien aquell 'nene' --innocent, però no ignorant, ja ho he dit-- com a objecte de jocs consentits a mig camí entre el candor i la picardia.


Tot el llibre és un veritable festival de tipus humans i de caràcters, però aquest capítol ho és encara més pel repertori de personatges que es desplega davant nostre. Un repertori en el qual destacaria el xicot de la cosina Antoñita, el basc José Abel de Luis y Pascual, representant a València de les bicicletes BH, un vehicle del qual sembla que no se separava ni un moment.

'Un llamp de tempesta, un colp de vent funest'


'El tramvia groc' és clou amb un capítol molt més breu i carregat de sentiment, perquè descriu la mort inesperada del pare --de fet, era la mare que en aquella època estava seriosament malalta, tot i que va arribar a noranta anys-- i com el fet va trasbalsar la família i el petit món controlat i endreçat que habitava fins aquell moment el jove Mira que encara no havia fet quinze anys.


La defunció del cap de família fou el pòrtic d'accés a un període de quatre anys i mig en el transcurs dels quals Joan F. Mira va ser novici adolescent en un vell convent desolat, jove monjo en un antic monestir cistercenc i estudiant cosmopolita a la Universitat Gregoriana de Roma. Uns anys que ara sabem que van ser decisius per a la seva formació humana i acadèmica --a la pàgina 178 ja ens ho avança: 'En aquell temps de primera joventut quan, després de la mort de mon pare, jo volia ser sant, la idea era ser un sant professor, o un sant historiador o un sant filòleg'-- i que seria summament interessant que poguéssim conèixer amb més detall en un volum proper, tot i que, malèvol, ens deixa mig en suspens quan en la penúltima frase del llibre ens diu que 'Qui sap si els podré explicar llargament algun dia'.

'Uns anys profitosos i plens'


Una de les característiques que em semblen més destacables del relat que Joan F. Mira fa de la seva infantesa a 'El tramvia groc' és la que jo, per entendre'm, he denominat 'actitud Laus Deo'. És a dir la constatació que al llarg de les més de tres-centes pàgines del llibre no hi ha cap moment en què la mirada de l'autor projecti cap mena de rancúnia contra el temps viscut.


Ben al contrari, ja a la pàgina 26 trobem un claríssim 'Déu sigui lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc'; a la 73 --en el capítol dedicat a la comarca de l'Horta--, 'I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú'; a la 266 --el capítol de les escoles--, 'Ser feliç escrivint i llegint, als sis o set anys, és un regal que no ha estat concedit a tothom'; al final del capítol desè, just quan introdueix la mort del pare: 'Els fonaments primers, però, van resultar indestructibles i les arrels, passats pocs anys, es van mostrar ben vives'; per acabar amb la frase --categòrica, inequívoca, definitiva-- que tanca 'El tramvia groc': 'Només diré que van ser uns anys profitosos i plens, que no he lamentat mai haver viscut. Laus Deo.'


Simbiosi de vida i obra


No vull acabar aquest comentari sobre el darrer llibre de Joan F. Mira sense fer esment d'un altre dels aspectes que m'han semblat dignes de remarca: la demostració de l'estreta relació entre la biografia de l'autor i els episodis i detalls que després han aparegut plasmats en els seus llibres.


Referències nombroses als relats de 'Els cucs de seda', però també a 'El bou de foc',  la seva primera novel·la, 'Els treballs perduts', 'Purgatori', 'El professor d'història', a la seva estada a Roma per a estudiar en els arxius del Vaticà els papers dels Borja que després foren objecte de llibres tan remarcables com 'Borja Papa' o al seu treball com a impulsor del Museu d'Etnologia de València. Sense oblidar la presència en cada una de les tres novel·les sobre la ciutat de València, 'amb un paper més emblemàtic que decoratiu', d'una moto Harley Davidson deguda --ara ho sabem a la pàgina 245-- a l'admiració que li suscita el senyor Lluís Puertes, un home que tenia el xalet d'estiueig al barri de la Torre i que solia passejar-se amb aquesta moto complementada amb un espectacular sidecar.


Un llibre de maduresa


'El tramvia groc' és un gran llibre escrit des de la maduresa d'una vida viscuda amb plenitud i des de la dignitat d'una obra presidida en tot moment per l'exigència, la qualitat i l'honradesa.


No és fàcil d'escriure un llibre tan admirable com aquest. I no parlo tan sols de dificultats tècniques sinó del mèrit personal de bastir una talaia des de la qual Joan F. Mira repassa la seva vida tot oferint-nos un llibre inoblidable. Un d'aquells pocs llibres que aconsegueixen el petit miracle de fer-nos feliços mentre els llegim i d'emocionar-nos cada vegada que els recordem.


No us el perdeu, feu-me cas.

jotajotai@mesvilaweb.cat

Men?ame
 

Editorial