Tres branques que no es poden serrar

Per als berguedans, el Pi de les Tres Branques és un lloc més que especial. És un lloc on el pare t'ha portat a buscar bolets. Un dia o altre, hi has anat a córrer, a peu o amb bicicleta. O t'hi has afegit el dia de l'aplec. O hi has pensat durant hores, preparant l'acte, els discursos, el servei de bar i el dinar de després. El Pi és país, és política; però també és natura, també són records d'infantesa. És una mena d'espai màgic.

Per als que entenem el país com un ens nacional, el Pi té una càrrega intensa, elèctrica. Una càrrega apaç d'aplegar-nos al peu de l'arbre sagrat de la pàtria, i capaç d'enfrontar-nos entre germans. Costa passar pàgina de les batusses que hi van haver en diversos moments dels anys noranta. Instants que ens recorden el caràcter anàrquic dels catalans, i com costa de posar-nos d'acord. Però la intensitat que s'hi respira és la que també fa que, any rere any, continuï sent un dels símbols que ha mantingut encesa la flama d'aquest país.

Que hi acabaria passant alguna cosa, al Pi de les Tres Branques, es veia a venir. Periòdicament, organitzacions espanyolistes i d'ultra dreta hi han pujat a fer pintades. Però, tot i això, el sentiment que et desperta saber que n'han serrat una branca és d'humiliació, de ràbia i de tensió. Especialment en el nostre cas, el dels berguedans, perquè t'ho han fet a casa teva.

El que, molt possiblement, no han tingut en compte els personatges que han fet això és que, tot plegat, se'ls hi pot girar molt en contra. Els catalans necessitem constantment que ens recordin on és l'enemic per plantar-li cara. Tota la intel·ligència militar la devíem gastar amb els Almogàvers, però encara en queda un polsim. I serrar una de les tres branques que simbolitzen la unitat de la pàtria és una bona manera de cridar l'atenció. Estaria bé que algunes organitzacions berguedanes i de la resta del país comencessin a pensar en l'aplec d'enguany en majúscules, perquè després d'aquesta acció i de com està el pati, pot fer un salt qualitatiu.

I sobre el futur del Pi de les Tres Branques, és difícil opinar-ne a cop calent, quan encara et sents rabiós. Fa molt anys que va començar a morir-se, però malgrat tot no va deixar de ser un símbol. Perquè, per a molts, forma part del nostre imaginari col·lectiu. El Pi són records, són sensacions, són dies d'estiu, són dies d'hivern, són somnis, són il·lusions. I potser no és indispensable que sigui de fusta.

S'està parlant de tornar a unir la branca serrada al tronc. De ben segur, estarà més deteriorada arran de la caiguda. Això s'haurà de sumar a les pedres que se li van posar fa dècades per voler-lo protegir i que en van matar les arrels. S'haurà de sumar a la carretera que hi van fer al costat. I potser serà la manera de recordar-ne les ferides i que, malgrat tot, segueix mirant al cel. Però també és possible que altres solucions, com ara una recreació de metall o el que n'opinin els entesos, siguin més majestuoses que l'arbre ferit.

Ara bé, sigui com sigui, tant és la decisió que es prengui. Perquè les tres branques del Pi, dins nostre, no ens les serraran mai.

Pere Gendrau, periodista

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Estaria bé que comencéssim a pensar en l'aplec d'enguany en majúscules, perquè després d'aquesta acció pot fer un salt qualitatiu.

Sigui com sigui, les tres branques del Pi, dins nostre, no ens les serraran mai.