Opinió

Gerard Horta

02.01.2014

Gerard Horta: Ja n'hi ha prou. El 10 de novembre de 2014 proclamarem la independència als carrers

Men?ame
 

El 1978 tenia setze anys, sense dret de votar sobre una 'Constitución' que recollia l'aportació de l'exèrcit franquista d'aparèixer-hi com a garant de la indivisibilitat territorial d'Espanya. Més del 60% del cens actual del conjunt de l'estat espanyol no ha disposat mai de la possibilitat de pronunciar-s'hi, i tot just un 22% d'aquest mateix cens hi votà a favor, enfront d'un 17% que hi votà contra i que s'abstingué. Tampoc ningú no m'ha preguntat mai res quant a l'acceptació del tractat de Maastricht ni a la prohibició del 'dèficit públic' --són les dues modificacions sobtades de la 'Constitución', el 1992 i el 2011--. Des d'aleshores, una classe política espanyola de tots els colors, ensinistrada d'acord amb els fonaments falangistes del Frente de Juventudes, apel·la a la condició explícitament intocable --quan convé-- d'aquesta 'Constitución'. Els mateixos feixistes i tot que la rebutjaven a la fi dels setanta, posteriorment n'esdevingueren defensors aferrissats.

Si el moviment respon al principi dinàmic de les societats --tot canvia, tot es mou--, si l'acceptació acrítica de qualsevol llei respon a l'acceptació de l'estat de les coses i si les derogacions i les modificacions de les lleis que formalitzen els models de relacions socials responen a les necessitats de les societats d'organitzar uns altres tipus de relacions, llavors això significa que si les normes que regeixen l'ordenació de tot ordre social no haguessin estat transformades ni substituïdes per unes altres que reflectien les noves demandes de la gent avui dia continuaríem sotmesos dins un món dividit entre ciutadans i esclaus (o... 'sense papers').

La societat catalana no és cap minoria: és el fruit d'un agrupament col·lectiu, minoritzat dins els contextos estatals espanyol i francès. En conseqüència, qui ha de decidir com autoorganitzar-nos som els catalans --nascuts aquí i vinguts d'allà--. Es tracta doncs de fotre el camp d'un malson totalitarista irresoluble: és impossible de compartir, amb l'absolutisme del falangisme sociològic, els paràmetres que menen al diàleg --escoltar, comprendre, debatre, acordar--. N'hi ha que enalteixen els dos-cents estats d'aquest planeta per damunt de les més de 5.000 societats --velles i noves, de colors canviants-- classificables com a nacions, encara que no sigui l'estat que legitima una col·lectivitat per sortir al mapa, sinó la voluntat política de tot grup social de decidir per si mateix. I cal recordar que si durant més de 350 anys se'ns han imposat les lleis de les classes dominants de Castella i França, amb la complicitat de la noblesa i la burgesia catalanes, no és perquè perdéssim un referèndum, sinó perquè fórem víctimes d'una ocupació militar.

He reconegut la repressió i l'ultratge perpetrats en la vida individual i col·lectiva, i l'espoliació i la mentida dels poders establerts. Amago una fragilitat a flor de pell pel dolor dels avantpassats, el de la gent humil que ha pagat car plantar cara a l'opressió social i colonial. I m'és insuportable la depauperació que afronten milers i milers de persones que transiten de la pobresa a la misèria, menuts i grans: són una part del meu veïnat de Nou Barris, de la meva estimada ciutat i del meu país negat i trossejat. Davant això, la 'tercera via cap al no-res' --com la socialdemocràcia-- implica l'acceptació d'aquest ordre imposat: no penseu que rau en l'amputat estatutet de Catalunya del 2006, sinó en els estatutets que han regit aquestes darreres dècades als Països Catalans a partir del 1979. Caldria dir-ne tercera via cap a l'acomodament dels qui n'han viscut --dretes i esquerres--, a costa d'empobrir-nos i reprimir-nos. Vivim un estat d'emergència social en què els recursos de les classes populars catalanes continuen essent manllevats per l'oligarquia estatal i les elits catalanes, al servei d'interessos monàrquics, eclesiàstics, latifundistes, bancaris i financers rampinyaires... veritable pou negre de la història.

Per això m'empassaré a contracor una pregunta que confon el poder polític d'un país amb un estat --la pregunta integradora hauria estat: 'Vols que Catalunya esdevingui un país lliure, sobirà i independent?'--. No m'empassaré, però, més preses de pèl. Tant se me'n dóna si la jerarquia de CiU obeirà les cinc-centes famílies de la Bonanova i endarrerirà aquest procés fins a liquidar-lo o bé acatarà el clam per la llibertat de la majoria social. Vull votar al referèndum del 9 de novembre per guanyar el present i el futur de la meva filla, dels fills que vindran, de la gent senzilla de la meva terra. Si al capdavall decidim d'acceptar que sigui a través d'unes eleccions al parlament trossejat, votaré. Ara bé: el 10 de novembre del 2014 anhelo cossos vibrant als carrers arran de la proclamació d'independència. Les utopies no alimenten els estómacs i els països 'normals' en van plens, d'injustícia i desigualtat: necessitem realitzar somnis antics, abraçar urgentment la llibertat i la justícia social, repartir la feina i la riquesa, crear col·lectivament una societat emancipadora que de la solidaritat i l'afirmació de vida en faci el principi més bonic.

S'ha acabat, doncs: ni 2015 ni 2016 ni... Ja n'hi ha prou de fal·làcies perpetuades a l'abisme fosc d'imperis esclavistes, ordres feudals, santes inquisicions i processos colonials fets de bombardeigs, afusellaments, pistolers de la patronal i feixismes postmoderns. El poble català som un agent actiu de la història, no pas un apèndix dels poderosos i de les seves lleis. El 9 de novembre de 2014 votarem. I l'endemà, dia 10, bramarem al món, a tort i a dret, que 'independència' significa un pas d'un camí per a construir, de nou, un tros d'un país a fi d'esdevenir ben aviat una societat 'anormal', és a dir, una societat lliure habitada per gent lliure.


Gerard Horta, antropòleg.

Men?ame
 

Editorial