Quim Torra: El 'Visca Catalunya lliure!' de Carrasco i Formiguera, a Burgos, fa setanta-cinc anys

Un dels nacionalistes catalans amb més procediments i consells de guerra per la seva actuació política a favor de Catalunya; un líder polític que exigia claredat de doctrina, i que deia les mateixes coses a Barcelona que a Madrid; l'únic parlamentari català que en la discussió de l'Estatut va negar-se a acceptar-hi cap mena de retallada, amb l'argument que el poble de Catalunya ja havia parlat; un catalanista que, al Congrés de Diputats, va dir que considerava un 'honor contarme entre los nacionalistas de Cataluña más extremistas'; l'home que quan va redactar el seu 'Diari de presó', la primera vegada que va visitar el penal de Burgos, l'any 1923, va escriure: 'De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món'; el català, en fi, que, davant l'escamot d'afusellament, a les 7 del matí del 9 d'abril de 1938, avui fa setanta-cinc anys, serenament i amb els ulls sense embenar, va cridar les paraules que duia gravades al cor: 'Visca Catalunya lliure!'

Hem estat a Burgos, aquest cap de setmana, per fer-li un petit homenatge. De fet no era pas Òmnium que homenatjava Carrasco, sinó que Òmnium se sentia honorat de poder acompanyar la família i els seus amics en aquells moments. El fred ens calava fins als ossos. El dia era gris, entelat, de color de lleganya. Però només així era possible de retrocedir setanta-cinc anys en el temps i poder fer-se càrrec dels tretze mesos de presó de Carrasco abans de l'afusellament, l'angoixa, el patiment, el fred, la desesperança, la solitud, els somnis que s'anaven esvaint d'aquell retrobament anhelat amb la dona i els vuit fills, la guerra avançant, imparable. Burgos era el cor de la bèstia, el quarter general del franquisme, l'ou de la serp. Calia ser a Burgos i trepitjar aquelles pedres i sentir el pes de les botes militars, els cants feixistes, les mans dretes alçades. Calia ser a Burgos i fer l'esforç de veure la presó en blanc i negre, les reixes mal il·luminades, els dipòsits de l'aigua regalimant. Vam arribar-nos a prop del riu, als afores de la presó, amb la família Martí Carrasco, i em van ensenyar un talús que casava amb les descripcions dels testimonis del seu afusellament. Calia ser-hi, sí, per imaginar-se allà mateix l'escena d'un Carrasco vestit modestament –ell, sempre tan elegant–, amb les sabatetes de la seva filla d'un any a la butxaca i el crucifix a l'altra mà, a l'alba d'aquell dia gèlid de Dissabte de Passió.

Allà, en aquell silenci dels camps de Castella, t'esclata amb tota la força el seu crit, 'Visca Catalunya lliure!'. I t'adones, íntimament, de què porta un home, en el darrer instant de la seva vida, a cridar per la llibertat de la seva pàtria. Per això és un crit que ressonarà sempre, que ens interpel·larà sempre i que ens farà avançar sempre. I per això avui som molts els qui ens aixequem cridant 'Visca Catalunya lliure!'. Sentim arribar una nova hora, la seva, la nostra, l'hora de tots els catalans. I la seva presència és més viva que mai, el sentim ben a prop, xiuxiuejant-nos a l'orella les mateixes paraules que ell mateix va escriure: 'Si ajuntem l'esforç de tots, sense por de dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per a la nostra Pàtria, per a Catalunya, l'alba resplendent de la seva independència.'

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món', va escriure.

Allà, en aquell silenci dels camps de Castella, t’esclata amb tota la força el seu crit: 'Visca Catalunya Lliure!' I t’adones, íntimament, de què porta un home, en el darrer instant de la seva vida, a cridar per la llibertat de la seva pàtria.