Un procés sobiranista barceloní?

Perdoneu-me, però no faig sinó reconèixer evidències que ens trobem davant del que podria ser, encara que fos en part, un assaig de restauració maragallista en el que ben aviat serà el nou consistori barceloní: la vindicació de Pasqual Maragall com a millor batlle de la història de la ciutat, el paper estratègic de Jordi Borja en el projecte, la reclamació que els arquitectes recuperin el control sobre l'urbanisme barceloní, el suport de personatges clau del maragallisme (Beth Galí, Gemma Sendra, Jordi Angusto, Cristina Maragall), l'afany del PSC per entrar al govern municipal, el fitxatge recent de Jordi Martí com a gerent municipal… Un altre d'aquests elements seria l'aposta per una resposta singular a l'emplaçament que es fa a Ada Colau perquè adopti una posició clara respecte del procés sobiranista català. Es tractaria de la vindicació d'un projecte específic per a Barcelona i des de Barcelona, que permetés a la capital catalana d'escapar-se del camp gravitatori del contenciós Espanya-Catalunya o, si més no, de situar-s'hi en termes propis.

La manera de vèncer l'ambigüitat i de trobar una sortida a l'atzucac d'haver de triar entre Espanya i Catalunya podria ser la tornada a aquell nacionalisme barceloní que va permetre a Maragall i al PSC, als anys 1980, de transcendir les limitacions del nacionalisme tant català com espanyol, considerats caducs precisament per l'adscripció als vells models d'identificació de base lingüística, territorial o històrica i tradicional. Aquesta va ser la divisa política de la socialdemocràcia al poder a Barcelona (incloent-hi ICV) al llarg de dècades: l'intent de singularitzar-se emparant-se en l'autodefinició de 'catalanista i de progrés'.

Maragall va fundar el seu projecte polític a partir d'una visió, les línies fonamentals de la qual apareixen en un llibre titulat 'Refent Barcelona', publicat per Planeta el 1986. Veureu que hi ha un capítol titulat --no debades-- 'Més enllà del nacionalisme'. S'hi exposa l'objectiu de superar allò que deia el 'nacionalisme clàssic', generat per 'el sentiment de pertinença i d'adscripció propis de col·lectius més reduïts i històricament previs, com la família i la tribu' i que acabava transformant-se en un codi polític (p. 119). Aquesta mena d'enfocament era explicitat per qui va ser un altre dels seus ideòlegs en aquell moment, a qui es va encarregar de produir i controlar la producció d'efectes especials culturals: Ferran Mascarell. Deia: 'Defenso per damunt de tot una cultura entesa essencialment com a intercanvi i no com a identitat històrica i antropològica.' Ho teniu a la taula rodona 'Ciudad taller-Ciudad escaparate', publicada a la revista 'Ajoblanco' al número d'abril del 1991, p. 65-73.

Aquell invent és el que ara possiblement es vol tornar a posar en funcionament amb vista a permetre aquesta tan necessària per a alguns 'tercera via', que obriria un terreny alternatiu i fins i tot moralment superior tant a l'espanyolisme saturat de concomitàncies reaccionàries, associat al franquisme, incapaç de merèixer confiança i prestigi ni tan sols en la seva versió jacobina com al catalanisme ruralitzant, conservador, hereu del carlisme, de vegades excloent i racista. Aquesta opció intermèdia es pretendria progressista, capaç de cavalcar entre el cosmopolitisme i la vindicació d'una catalanitat modernitzada i no ancorada en el passat.

Us recomano una altra lectura. La d'un article de Pep Subirós, 'Notas para una teoría de Barcelona', publicat a la 'Revista de Occidente', núm. 97 (juliol del 1989). Per Subirós (un altre teòric del maragallisme), la capital catalana havia d'autoexhibir-se com la reificació final d'una simbiosi perfecta: tradicional i moderna, nacional i internacional, local i mundial, de barri i metropolitana, històrica i avantguardista, obrera i aristocràtica, popular i culta… 'Barcelona constitueix un dels assaigs més coherents i prometedors duts a terme fins ara del que pot ser una moderna ciutat democràtica, és a dir, un projecte on té tanta importància la forma com la funció, la bellesa com la utilitat, la ciutat com els ciutadans.' Això és a la pàgina 106 de la revista. Per cert, per entendre millor què va ser aquell projecte de nacionalisme postmodern, us recomano el llibre de Pep Subirós 'El vol de la fletxa. Barcelona 92. Crònica de la reinvenció d'una ciutat', que va publicar el CCCB el 1993.

Tot això és el que fa interessant i reciclable aquest aspecte del model Barcelona que es va inventar Maragall i que és possible que sigui temptador de rescatar-lo. Es tractaria de donar a llum una instància singular, el veritable naixement d'una nació, és a dir, d'una entitat col·lectiva específicament moderna, amb un repertori simbòlic compartit i eficaç amb vista a desencadenar sensacions de pertinença i que, a més, impliqués un propòsit específic de realitat política, ni plenament catalana ni plenament espanyola, còmoda en tots dos marcs, perquè en el fons tots dos hi serien aliens, i acolliria en secret l'anhel d'un altre procés sobiranista: el de Barcelona.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Consideracions per als col·legues de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

Un possible nou episodi de la restauració maragallista a Barcelona