Opinió

 

<3/72>

Oriol Izquierdo

15.12.2014

Temps de política en majúscules (però sense sigles)

De vegades intentem començar la casa per la teulada: fa setmanes que alimentem la discussió sobre si aplegarà més gent una única llista o diverses amb un punt comú. Jo ho veig així: les eleccions que vénen seran el referèndum que no hem pogut fer. I, per tant, vull poder votar per la independència i no quin partit voldria que ens hi portés. Perquè vull que ens hi portin tots junts, que hi anem aplegats tants com hi vulguem ser.


Sí, ja ho sé, aquest referèndum tindrà la forma d'unes eleccions al parlament, i això implica el que implica: en primer lloc, els diputats electes hauran de triar entre ells el president de la Generalitat i aquest haurà de formar govern. Però quin hauria de ser el seu pla d'acció en aquests moments excepcionals? Tal com jo ho veig, si la majoria dels electors ha votat a favor de la independència, per aconseguir-la caldrà que aquest govern es fixi quatre objectius que es complementen: gestionar el dia a dia, dissenyar les estructures del nou estat, encarregar la redacció de la nostra constitució i negociar amb Espanya i la Unió Europea la transició fins a la proclamació de la independència.


La tasca és ingent i, doncs, no pot prescindir de ningú: si no és en aquestes circumstàncies, no sé en quines caldria formar un govern de concentració. I és aquí on no entenc per què alguns dels partits polítics que defensen amb més vehemència l'objectiu de la legislatura que ve, el camí fins a la independència, s'oposen al gest que, a parer meu, més lluny ens duria: una candidatura única pel sí al nou estat, sense pugnes entre els partits i els seus programes electorals. Amb el desafiament comú de construir un nou país més just, més net, més eficaç. Un repte carregat d'il·lusió i d'esperança, que hauria d'engrescar, al costat dels convençuts, un bon gruix d'indecisos: tindrem gaires oportunitats més de tornar a començar i mirar de fer-ho millor?


I això, com es fa? Vegem-ho en relació amb alguns d'aquells objectius de govern per a la legislatura.


Pel que fa a la gestió del dia a dia, es deu haver de fer pactant unes mesures que garanteixin tant com sigui possible els serveis bàsics durant el període de transició: la salut, l'ensenyament, el suport a la gent amb més riscos i l'impuls de l'activitat econòmica. És aquí on la conjuntura dóna una oportunitat única a les forces que s'oposen a les polítiques actuals, això que en diuen les retallades: perquè poden posar com a condició per ser-hi unes prioritats altres que les que ara denuncien i poden fer-ho amb més capacitat de pressió que no els han donat les urnes fins avui. Si de debò creuen que hi ha unes altres maneres de governar, ara les poden posar a prova. És evident que aquest consens no serà gens fàcil: i doncs, això és fer política en majúscules.


Pel que fa a les estructures de l'estat, ara és l'hora de posar-ne els fonaments. Quines són aquestes estructures? Em sembla que no gaires: les imprescindibles per a garantir que el país no s'encallarà (hisenda i tributs, seguretat social, seguretat pública i serveis bàsics com els esmentats abans). Segur que algun partit polític en defensarà alguna que uns altres no consideraran prioritària: senyal que haurà de quedar per després, per quan torni a ser l'hora de les sigles. Igualment, els fonaments d'aquestes estructures s'hauran acabat de posar allà on comenci la discussió ideològica sobre com conformar-les, que també haurà de venir després.


Pel que fa a la nova constitució, m'agrada imaginar que serà prou breu i general per a suscitar el màxim consens. Ha de ser un marc tan ampli i sòlid que hi puguin encaixar tots els projectes polítics disposats a participar en la discussió i que demanin de fer-ho. Allò que pugui restringir-los haurà de quedar per a després del procés constituent, per al debat parlamentari ordinari.


I tot això, qui ho ha de fer? Les forces polítiques que avui són al parlament i almenys els col·lectius que integren el Pacte pel Dret de Decidir. I com? Construint espais de consens més que no esgrimint majories contra minories. Serà fàcil? No. És ingenu de veure-ho així? Segur. Però que la política en majúscules no és l'exercici de transformar la realitat amb les mans ben pragmàtiques i la mirada irrenunciablement utòpica?


Veieu, si hi ha tot això per fer, per què dic que és començar per la teulada esgratinyar-se per unes llistes?

Editorial