Opinió

 

<3/72>

Eugeni Casanova

14.10.2014

La consulta és teatre, naturalment

Ens podem estar perfectament de la consulta perquè la cosa útil no és que es faci, sinó que es convoqui, que es publiciti i que la prohibeixin. Ens trobem dins un procés que situarà Catalunya entre les nacions lliures del món, i una de les etapes necessàries era intentar un plebiscit. Ningú no s'imaginava que Madrid hi donaria el plàcet i és obvi que no es pot fer malament o sense garanties. El Tribunal Internacional de Justícia no exigeix cap referèndum per considerar efectiva la sobirania d'un país.


A un procés d'independència, hom li demana un seguit de requisits perquè sigui reconegut internacionalment: una demostració continuada de la voluntat popular, com més multitudinària millor, respecte democràtic i manca de violència. Quan s'han verificat tots els passos, un codi internacional no escrit admet que sorgeixi una nova legalitat estatal. Què és si no el dret d'autodeterminació recollit per la carta de les Nacions Unides?

Això ho van enunciar ja a l'inici del procés diversos experts en dret internacional, entre més Carles Boix, catedràtic a Princeton. Fins ara les etapes s'han anat complint escrupolosament i cal que es vagin complint fins al desenllaç final. Què s'hi guanya fent una consulta si tanmateix Madrid no en reconeixerà el resultat? Cal anar a parar igualment a una declaració unilateral d'independència (DUI). Les urnes es poden suplir per gent al carrer en els telenotícies del món, i Espanya quedarà més retratada.

Tenia raó aquell de Societat Civil Catalana: tot això que es fa ara és pur teatre (què és la política, si no?), però un teatre imprescindible per a escenificar la negativa de Madrid. Cal fer evident que es neguen fins i tot a parlar, i els editorials d'aquests últims dies de grans diaris europeus i americans mostren que es va aconseguint. Ja hem començat a guanyar.

L'error de la Moncloa —un de tants— és creure que Catalunya no pot fer res sense l'aprovació dels poders de l'estat. Ben al contrari, tant li fa com actuïn. Fet i fet, com més intransigents siguin, millor. Més evident resulta el seu fanatisme i més catalans indecisos es decantaran cap al sí. La Generalitat anirà avançant al caire de la llei espanyola, sense transgredir-la i, quan se n'adonin, s'ho trobaran fet. Es creuen forts perquè tenen tota la força: el govern, l'exèrcit, els grans partits, els tribunals i la immensa majoria de la societat espanyola. Debades. Prohibint ajuden el procés.

Ja eren lluny d'osques quan els tres diputats catalans es van presentar al congrés espanyol a exposar les raons de Catalunya. Al quilòmetre zero en van fer mofa anunciant que hi anaven a demanar un permís que no els donarien, aquí es va dir que hi acudien a proposar un pacte. En realitat, ni l'una cosa ni l'altra: hi anaven a cremar una etapa més del procés i fer evident al món la intransigència espanyola.

Cal continuar fent política (teatre) fins el 9 de novembre: mobilitzar totes les forces, fer propaganda en favor del dret de vot, trucar a la porta de cada indecís, que els mitjans internacionals tinguin el focus posat a Catalunya... Cal que es vegin les pràctiques antidemocràtiques d'un govern que agonitza en un final de règim. No es cansen de repetir que el suflé baixa i que Artur Mas no aguantarà ('no sé qui mana a Catalunya', acaba de dir Rajoy), però mentrestant ells van deixant reis, ministres i banquers a la cuneta.

La unitat dels partits catalans és important, però tampoc no és imprescindible mentre l'Assemblea Nacional i l'Òmnium canalitzin el procés. Si Unió i Iniciativa continuen jugant al boicot 'soft' per marcar perfil, al sí però no, a 'la cosa important és la crisi' o 'la legalitat', la infanteria popular els passarà per sobre sense immutar-se, com els ha passat als socialistes, a la Convergència que va pactar els pressupostos amb el PP o a l'ERC del tripartit.

De moment, tot avança segons el pla previst, però cal dur la representació fins al final. Cal fer tots els escarafalls possibles, prémer l'accelerador dia a dia i arribar al 9 de novembre amb les revolucions al màxim per fer una demostració esclatant, un altre Onze de Setembre que centri a Barcelona els ulls del món. En aquell moment, amb milions de persones al carrer i la Moncloa boquejant amb el trist discurs de la por de cada dia, convocar eleccions amb un punt central: la independència. Els comicis han de tenir lloc entre quaranta dies i seixanta després de la data de publicació del decret al DOCG, i continuar amb l'accelerador a fons.

Si els partits del sí guanyen, com segurament passarà si Madrid hi continua 'ajudant', a la sessió constituent del nou parlament es declara solemnement la independència. Hisenda i control de les fronteres a punt. Fins en aquell moment no es transgredeix la legalitat espanyola i quan Madrid vol reaccionar ja hi ha una legalitat catalana que la tracta d'igual a igual i li exigeix que no interfereixi en les lleis que emanen d'un parlament sobirà. Uns quants països amics o interessats reconeixeran el nou estat en els dies o les setmanes subsegüents.

Hi haurà policia espanyola a Catalunya que possiblement continuarà a les garites de les duanes i fent més funcions. Ni cas. Si ocupen algun edifici o alguna plaça, els turistes els faran fotos. El mossos exerciran la seua feina uns metres més enllà, i avall que fa baixada. Als països bàltics van coincidir uns quants mesos totes dues duanes després de la declaració unilateral.

Sant Jordi, en plena primavera, potser podria ser un bon dia.

Editorial