Opinió
-
No demanem neu a Barcelona
Andreu González Nandín
25.06.2015
-
La recuperació de la Generalitat del País Valencià
Josep Guia
24.06.2015
-
Dóna el to: lluita contra la precarietat laboral
Josep Garganté
23.06.2015
-
Sis preguntes a Teresa Forcades
Henry Ettinghausen
23.06.2015
-
'Vale'?
Pau Vidal
22.06.2015
-
Carta oberta a Albert Rivera (des d’un poble valencià)
Vicent Muñoz Jordà
18.06.2015
-
Independència sense Convergència?
Bernat Joan
18.06.2015
-
Un procés sobiranista barceloní?
Manuel Delgado
10.06.2015
-
El País del què
Josep Nadal
08.06.2015
-
Camarada, no surtis al carrer
Quim Arrufat
07.06.2015
-
Andorra cap a la república?
Àlvar Valls
05.06.2015
-
La vaga de fam de Grosclaude: una llavor plantada, una guspira encesa
Jaume Sastre
04.06.2015
-
Carta oberta als nous gestors polítics valencians
Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura
30.05.2015
Eugeni Casanova
12.10.2013
Unionistes, abandoneu tota esperança
Catalunya ha sobreviscut el darrer segle a dues dictadures pensades per exterminar-la que van sumar 47 anys, a una derrota bèl·lica amb 50.000 morts, a un exili que li va arrabassar 100.000 dels seus millors homes i dones, a unes quantes ocupacions armades i a una postguerra ferotges, a quatre onades migratòries que li van triplicar la població i a una transició 'superprogre' i 'multiculti' que la va voler salvar d'allò que en deien 'aldeanismo'. I, tothora, a oprobis i humiliacions, a militars i paramilitars, a premsa insultant, a propaganda hostil, a persecucions, a lleis punitives...
Ara, en ple segle XXI, amb centenars de milers de catalans al carrer, quan un auditori ple a vessar clama en castellà a Bellvitge per la independència, vénen personatges histriònics i fan, posem per cas, una llei per a espanyolitzar la canalla (una altra!) o perquè els polítics no puguin viatjar a l'estranger (sempre els havien enviat a l'exili i ara no els deixen sortir). O s'empesquen una campanyeta per a convèncer els catalans que Espanya no els roba (que ja havia estrenat la FAES l'any passat). Però si hem aguantat campanyes de segles, amb la llengua prohibida, sense poder publicar ni un llibre!
Sembla un film còmic en blanc i negre. Laurel-Margallo i Hardy-Wert tapant el sol amb un dit a l'era de la comunicació global, de la Unió Europea, de la rebel·lió en xarxa, amb un govern i una oposició que --ja era hora-- van per feina. En quin món viuen? Com a l'infern del Dant, abandoneu tota esperança: la història no es pot capgirar en una reunió de la FAES.
Barcelona, capital de Catalunya, ha estat bombardada cada dues generacions, captiva entre dues fortaleses que li encaraven l'artilleria. Lleida, porta de Catalunya, ha estat devastada a cada ventada de ponent, amb la seu convertida en caserna vigilant. Tortosa, Manresa, Perpinyà (ai!), Tarragona, Cardona, Cambrils...
Aquestes ciutats van resistir, sovint sense esperança. Milers i milers de vides tan solament per a salvar la dignitat, per a retornar el nom de cada cosa a les generacions venidores. Els decrets de Nova Planta s'imposaren per esborrar fins el senyal més insignificant de la personalitat del país. Joan Francesc Mira explica que Felip V va planificar al Regne de València un sistema de destrucció de la llengua, les institucions, l'economia i les persones, que va esdevenir el primer intent de genocidi per qüestions ètniques a Europa. Al Principat, set anys més tard, fou encara pitjor.
Després de decennis, els polítics, acomodats, s'ho miraven amb displicència, qui dia passa any empeny, fins que un petit poble va organitzar una consulta de fireta i, inesperadament, l'univers va esclatar. Accionada per un ressort ignot, la memòria col·lectiva va emergir. El país sencer es va deixondir. A la Via Catalana hi havia més de dos milions de ciutadans, segons l'Official World Record. No hi ha al món cap moviment com aquest.
Una nació és una cadena de generacions, diu Jordi Sales. El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors, advertia Francesc Pujols. Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un estat, va sentenciar Prat de la Riba.
Josep Carreras ho explica amb una senzillesa que esborrona: 'A casa, ens havien ensenyat a ser catalans, ho portàvem a dins.' Tancats amb pany i forrellat, el miracle de la supervivència. En família, en cenacles, a les catacumbes, una flama encesa.
Laurel-Margallo i Hardy-Wert fa un any que boquegen astorats davant l'incendi. Comptaven com a independentistes només els votants d'ERC i ara no entenen res. Durant vint anys, els vells militants de Convergència havien explicat que el 90% dels afiliats eren sobiranistes. Quants n'hi havia a IC? Quants en un PSC que era el partit majoritari? Eren a l'armari (on continuen els d'Unió) i Josep Carreras en tenia l'explicació. La clau era parlar-ne. De fet, Catalunya ja és lliure perquè ha saltat el mur de la resignació i el silenci. La resta vindrà tota sola.
No els comptaven perquè Jordi Pujol, que reconeix que era 'espanyolista', cercava un encaix desesperat; perquè Pasqual Maragall va intentar tota mena de federalismes, perquè Carod-Rovira se'n fotia de l'independentisme 'exprés'. Tots tres havien fet de dic de contenció, tots tres van ser a la Via Catalana per la Independència.
Ha pujat una nova generació que no ha viscut el franquisme, que no es creu la por, que s'expressa lliurement en català i que ha reprès el fil de la història. Qui els convenç que votar és prohibit? Ells tampoc no havien estat comptats.
Laurel-Margallo i Hardy-Wert confien encara que sigui una febrada d'estiu i sembla que tenen un pla: sembrar el país de sal, escanyar-lo per rebentar la moderació i fer caure el president. Necessiten el caos, fan mans i mànigues perquè torni la violència al País Basc, voldrien una Catalunya enfrontada al carrer. Els veurem la cara avui. No amollaran perquè qualsevol concessió enfortiria el pensament català i ells volen extirpar-lo (també arrosseguen una tradició).
Es creuen la propaganda pròpia i s'acluquen d'ulls a una torrentada de mil anys de pòsit que ha esbotzat la presa i baixa tronadora cap a mar oberta. La història potser es pot aturar, però un poble unit, alegre i combatiu (per molts anys, mestre Estellés), no.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015