Opinió
-
No demanem neu a Barcelona
Andreu González Nandín
25.06.2015
-
La recuperació de la Generalitat del País Valencià
Josep Guia
24.06.2015
-
Dóna el to: lluita contra la precarietat laboral
Josep Garganté
23.06.2015
-
Sis preguntes a Teresa Forcades
Henry Ettinghausen
23.06.2015
-
'Vale'?
Pau Vidal
22.06.2015
-
Carta oberta a Albert Rivera (des d’un poble valencià)
Vicent Muñoz Jordà
18.06.2015
-
Independència sense Convergència?
Bernat Joan
18.06.2015
-
Un procés sobiranista barceloní?
Manuel Delgado
10.06.2015
-
El País del què
Josep Nadal
08.06.2015
-
Camarada, no surtis al carrer
Quim Arrufat
07.06.2015
-
Andorra cap a la república?
Àlvar Valls
05.06.2015
-
La vaga de fam de Grosclaude: una llavor plantada, una guspira encesa
Jaume Sastre
04.06.2015
-
Carta oberta als nous gestors polítics valencians
Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura
30.05.2015
Gerard Horta
13.05.2012
Gerard Horta: 15-M: de la martingala politicomediàtica a l’assembleisme per la llibertat
El nus. La ideologia dominant d'una societat sol ser la ideologia de les classes dominants. A les societats occidentals, capgirar aquest procés de dominació és probablement el combat més complicat.
Poques setmanes abans d'això que se n'ha dit '15-M', diaris ultradretans com El País i El Mundo insinuaven que 'los jóvenes saldrán a la calle'. L'esquema d'actuació és clar, tant si s'aplica al món àrab, a l'Europa central o a l'Europa del Sud: organitzar i dirigir moviments populars que qüestionin l'estat de les coses amb l'objectiu de desactivar, des de l'interior, qualsevol articulació que veritablement transformi el model de relacions socials establert i se n'emancipi. (Se'n diu 'oposició controlada'.) Si s'hi afegeix un suport mediàtic total, a escala mundial, l'impacte propagandístic d'aquest fer bullir l'olla de vellut resulta previsible. Ja se sap: les lògiques ocultes dels poders econòmics i polítics se situen en àmbits amagats o encoberts a la visió de la societat. Obres col·lectives de fa uns quants anys com 'Road to Persia' anunciaven els designis del Pentàgon per al món àrab –fer que les coses es belluguessin una miqueta perquè no es bellugués res–. Una revolució implica una ruptura de les estructures de poder polítiques, econòmiques i culturals: ningú n'ha vista cap darrerament?
En el cas de l'origen del 15-M espanyol, s'hi observa un espectre ideològicament precari de gent i d'organitzacions implicades –del PP a IU, de Democracia Real Ya a associacions no gaire enutjoses per al sistema–. D'infrastructura i diners, no en van faltar, ni en falten ni en faltaran. Es tractava de bastir un moviment populista de caire ciutadanista que exalcés les virtuts del model de 'democràcia' occidental capitalista i que en propugnés la 'regeneració', situant la font dels conflictes socials en el terreny no pas de la política, l'economia, l'explotació o la lluita de classes, sinó de la moral. El 15-M espanyol ha fet perfectament aquest paper anorreador de consciències polítiques combatives i, al capdavall, legitimador dels fonaments de l'ordre burgès tant com de la sagrada unitat de la pàtria imperial espanyola. No pensa pas a esborrar els bancs o les borses del mapa, sinó que actuïn 'amb honestedat' (?). Els principis ideològics del 15-M són, doncs, reformistes i classistes, a banda que perpetuen el colonialisme espanyolista. Mentre una quarta part dels catalans sobreviu en la pobresa, els de Democracia Real Ya organitzen assemblees al Parc de la Ciutadella per ensinistrar la colla sobre les macabres implicacions criminals de cremar un paper al carrer.
El desenllaç. Però, ves per on, als Països Catalans s'hi ensumen encara esperits ingovernables. Aquí el 15-M (Madrid, Espanya) va esdevenir 16-M o moviment assembleari català. Als catalans i catalanes, no hi ha cap societat en tot Europa que ens pugui alliçonar entorn de l'assembleisme, i menys encara des de la Meseta. Aquí es va tirar endavant l'única revolució anarquista del segle XX en una societat industrialitzada. Una altra cosa és el descens, enguany, al món real de persones que en sa vida no havien militat enlloc, amb un bagatge polític simplificador (el pa i el xoriço), incapaces de distingir un sindicat groc d'un sindicat combatiu. Això ha significat una pèrdua de temps i d'energia exasperant, discussions absurdes i conflictes organitzatius de tota mena, amanit amb la participació de gent d'extrema dreta i d'infiltrats de diversos serveis d'intel·ligència –bé, d'espionatge.
Tanmateix, el balanç al cap d'un any ha estat bo, perquè el moviment assembleari ha crescut i ha arrelat als carrers de molts barris dels pobles i ciutats; perquè ha possibilitat diàlegs, reflexions, discussions, aprenentatge, transmissió d'experiències més enllà de grups d'edat, de bagatges polítics, laborals, culturals, d'experiències vitals; perquè s'han desenvolupat projectes i perquè ha crescut la resistència a la projecció local al Ponent de la Mediterrània del Nou Ordre Feixista Mundial –un projecte que implica la realització accelerada d'un procés de centralització econòmica, política, jurídica i militar globals sota un model de relacions quasi tecnofeudals.
Les persones han anat baixant al carrer d'una manera cada dia més multitudinària. I n'hi baixaran moltes més. En tot aquest últim any, una pila de gent de trajectòria associativa diversa s'ha aplegat per desenvolupar fronts de lluita heterogenis a partir d'una orientació assembleària i combativa del moviment, d'acord amb una coordinació en què el veïnat s'organitza des de la base, mirant de constituir plataformes àmplies i, alhora, de materialitzar projectes associatius. Ha calgut resoldre una pila de problemes, evidentment: repressió, manipulacions, antagonismes personalistes, projectes polítics desmobilitzadors com el que encarna DRY, organitzacions polítiques i sindicals d'ordre posant tots els bastons possibles a les rodes, criminalització mediàtica, política, jurídica i policíaca, etc.
Ara, al cap d'un any molta gent que no es coneixia s'ha conegut per treballar plegada als barris, i per fer-ho organitzadament en nom de la revolució, la dignitat, la justícia social o el futur de la mainada. Per aquesta raó cal encoratjar la gentada que des de l'honestedat i des d'un sentit emancipador penca, poc o molt, a fi d'afermar les bases d'una resistència més necessària que mai. Avancem cap a un totalitarisme global que, sense escrúpols, ja aixafa la vida de la majoria social. La impunitat amb què els poders polítics infringeixen i modifiquen les lleis establertes fa feredat. I, en l'àmbit repressiu, no és casual que manifestacions com les que es van poder sentir en boca d'alts càrrecs de la Conselleria d'Interior per a celebrar la diada de les Esquadres –que subscriuria qualsevol militant falangista dels anys cinquanta–, esdevinguin discurs normatiu (i tothom dret aplaudint...!).
La por, la ignorància, la precarització de les condicions materials de vida i la repressió són les eines del poder per a sotmetre la societat. Com explicar, si no, segles d'esclavisme, de feudalisme, de capitalisme...? Ja ho sabíem. I ara què?
L'imprevisible. A Barcelona, la coordinació entre els barris i els sectors en lluita esdevé, per mi, la qüestió central a l'hora d'enfortir unes mobilitzacions que s'han de repensar en cerca de la unió de forces. (Un exemple: a Nou Barris el veïnat fa quatre mesos que talla la Ronda de Dalt dos cops la setmana per defensar la reobertura de les úniques urgències nocturnes que hi havia en una àrea de 160.000 persones, si bé als governants del Districte, catòlics benpensants de CiU, se'ls en fot tant com als de l'oposició municipal laica 'd'esquerres'. Llavors, què es pot fer?)
Els complexos bancari-financer i militar-industrial ens obsequien amb un procés genocida inconcebible, aguditzat per les imposicions dels estats espanyol i francès i pels negociants regionalistes de casa bona que ens governen. Si perdem la batalla que ara sostenim, concebeu com acabarem? Per a massa gent, el paisatge quotidià voreja l'apocalipsi. Els poders instituïts esmercen la força a invalidar, apaivagar, blocar o purament esclafar processos populars i assemblearis que tendeixin a mantenir i a fer créixer la continuïtat de la revolta i d'això que en el combat per la llibertat se n'ha dit des de fa segles 'desobediència civil'.
Ara, per ventura no tenim res a perdre, perquè ja ens han robat el present i el futur, de manera que coratge. De fet, no sents un plaer preciós, immens, de mirar als ulls dels vianants i saber-te, saber-vos, saber-nos lliures? Lliures, si més no, per a lluitar i per a estimar la vida i la solidaritat... Lliures!!!
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015