Opinió

 

<29/73>

Joan Pérez i Ventayol

15.02.2014

La llarga nacionalització dels sefardites


De sobte ha aparegut la notícia que el govern espanyol vol modificar el codi civil per tal de permetre la nacionalització dels descendents dels jueus expulsats de la Península Ibèrica el 1492, els anomenats sefardites. Tot i que la intenció del govern espanyol es va fer pública el 2012, ha estat ara quan els mitjans se n’han fet més ressò, amb sorpreses, reaccions i interpretacions per a tots els gustos.


Sense poder valorar la causa de fons de la intenció dels ministeris de Justícia i Exteriors espanyols --que podria beneficiar uns tres milions i mig de jueus d’arreu del món--, i que algunes veus relacionen amb el procés sobiranista català i la bona entesa del govern amb Israel, és evident la reminiscència històrica d’aquest nou intent de nacionalització. Ara bé, en ple segle XXI seria un autèntic anacronisme històric voler rescabalar l’expulsió des jueus perpetrada pels Reis Catòlics a finals del segle XV.


La mesura que ara es presenta des de Madrid té ja, però, un segle i mig de precedents. Cal remuntar-nos a mitjan segle XIX quan la qüestió dels jueus sefardites va ser redescoberta per certs sectors intel·lectuals espanyols, que plantejaren una revisió del paper dels hebreus en la història d’Espanya. Aquest revisionisme desembocà en el sorgiment d’un filosefardisme que proclamava l’espanyolitat dels jueus de cultura i llengua castellanes, i es feren habituals els contactes amb les comunitats sefardites dels Balcans, de l’Imperi turc i del Nord d’Àfrica.


A partir de llavors, diferents iniciatives proposaren engegar una activitat diplomàtica per tal d’aconseguir el retorn legal d’aquells jueus. Possibilitat que hauria de permetre laminar la imatge d’intolerància religiosa de l’Estat espanyol. Al costat de la suposada espanyolitat d’aquells jueus, que després de quatre segles ningú semblava posar en dubte, la possibilitat del retorn també es justificava amb un argument de caire economicista. Els sefardites, per la seva condició de jueus, havien de permetre impulsar el rellançament econòmic i comercial exterior d’Espanya, donant per vàlid el prejudici que atorgava als hebreus una major capacitat negociadora i comercial.


Després d’alguns intents poc reeixits, i com a mesura per guanyar influència exterior, el 20 de desembre de 1924 el dictador Primo de Rivera aprovava un reial-decret que concedia la nacionalitat espanyola als jueus d’origen ibèric, per bé que molt pocs s’hi acolliren. Amb la Segona República es feren moltes més proclames que no pas gestos reals per al seu retorn, i el nombre de nacionalitzats també fou migrat.


Tanmateix, el 1930, Joan Alavedra, que seria secretari de la presidència de la Generalitat republicana, descrivia així l’arribada d’alguns sefardites a un dels punts principals d’arribada, com va ser Barcelona: «Fou l’any 1914, tot just esclatada la guerra. Heus ací que una tarda, de cop i volta, sense que ningú sabés d’on sortien, una colla d’homes bruns, tronats, de caminar cadenciós, començaren a ronsejar per aquells carrers amb el nas enlaire. Miraven pels balcons, preguntaven per les botigues per si hi havia pisos o habitacions per llogar. Parlaven un castellà inaudit, ple de sorpreses, animat per una música antiga. Qui eren aquella gent? “Yo so turco”. “Yo so grego”. “Yo so búlgaro”. “Agora no podemos morar ande mosotros... la guerra”. Habitacions rai! A piles, s’encabiren. De dalt a baix del carrer només se sentia: “La Turquia...” “L’Inguiltierra...” “Los judíos...” Jueus! La gent no s’ho volia creure. Els miraven el cap cercant-hi les banyes, el darrere cercant-hi la cua. Però, que encara quedaven jueus? “No muchos... Como quince millones...” Reina Santíssima! El jueu errant havia arribat a Barcelona...».


Llarg ha estat, doncs, el recorregut i molt diverses les motivacions que han dut a estrènyer els lligams entre l’estat espanyol i els jueus sefardites en l’últim segle i mig. Sempre hi ha hagut un interès en reclamar el retorn dels sefardites i, en el cas actual, caldria saber exactament quin ha estat el motiu real d’aquesta nova proposta de nacionalització.

Editorial