Opinió

 

<29/72>

Marc Almodóvar

14.01.2014

Egipte: pa, llibertat i justícia social

Segons que publicava recentment el setmanari liberal britànic The Economist, enguany un 42% de la població mundial és cridada a les urnes. Vora cinquanta grups nacionals o regionals convoquen eleccions. La majoria (27) són legislatives, 17 són presidencials i 4 tenen forma de referèndum, en un calendari que tanca la convocatòria del Principat de Catalunya. Un calendari que no fa sinó demostrar que el sil·logisme simplista eleccions-democràcia és molt allunyat de la realitat plausible a tot el planeta.


De fet, el calendari del 2014 el va obrir recentment Bangladeix en un clima de forta tensió, topades violentes i les crides al boicot de l'oposició. La segona cita amb les urnes d'aquest 2014 és a Egipte, on avui i demà poc menys de cinquanta-tres milions i mig de ciutadans són convocats a referendar l'esborrany constitucional. Un esborrany redactat per un comitè de cinquanta persones elegides pel govern interí sorgit de la deposició militar del president islamista Mohamed Mursi, el juliol passat.


El referèndum es fa en un clima viciat d'enorme exaltació militar i crides a la seguretat nacional. No hi ha debat sobre el text i tota discussió pública gira entorn d'una kafkiana dicotomia terrorisme-seguretat. Malgrat que segons una enquesta recent tan sols un 5% de la població admetia haver llegit el text, un 74% dels enquestats no tenien problema a afirmar que de tota manera l'aprovarien. Els Germans Musulmans, ja considerats oficialment pel govern un grup terrorista, criden al boicot mentre les forces que demanen el rebuig al text denuncien assetjament. Set activistes van ser detinguts recentment perquè feien campanya contra el text constitucional mentre el governador de la Vall Nova no tenia problema a afirmar a la premsa que detindria tothom qui fes campanya contrària. A una dotzena d'organitzacions egípcies la Comissió Electoral els ha retirat el permís de seguiment de la votació, acusades de formar part de l'entramat de la germandat. I el Centre Carter, especialitzat a supervisar votacions internacionals, ha denunciat enormes restriccions per a fer la seva feina. De fet, tan sols un centenar d'observadors internacionals ha rebut acreditació oficial per a cobrir més de 352 circumscripcions electorals i 30.000 centres de vot.


Egipte passa per les urnes per cinquena vegada des del febrer del 2011, quan fou deposat el rais Hosni Mubàrak, després de les mobilitzacions multitudinàries al país i l'ocupació de la plaça Tahrir del Caire. De fet, tot just fa un any que els egipcis ja van ésser cridats precisament a aprovar el text constitucional que llavors presentava un altre comitè, aquell de majoria islamista, i que va ésser referendat per un 63,83% de la població. Però les tornes es van girar a l'estiu amb les grans mobilitzacions populars que exigien la caiguda del president Mursi i el 'putsch' militar del general Abd el-Fatah el-Sisi, que posava fi a la curta i fracassada experiència d'un any al poder de la històrica institució dels Germans Musulmans.


Si fa un any el comitè que va redactar la constitució aprovada a les urnes va ésser acusat d'estar sota el monopoli de les forces islamistes i de no reflectir la pluralitat de la societat egípcia, l'actual comitè simplement ha eludit l'existència d'aquestes forces islamistes i no ha comptat ni amb un sol membre de la formació que, malgrat perdre popularitat exponencialment, havia estat proclamada vencedora de totes les eleccions d'ençà de la caiguda de Mubàrak. Si fa un any les forces islamistes eren acusades de fer xantatge i d'afirmar que dir no al text era dir sí al diable, ara els mitjans no paren de repetir que rebutjar el text és obrir la porta al terrorisme, és a dir, als Germans Musulmans convertits en el nou Satan polític del país. Si abans es votava per Al·là, ara es vota pel general Abd el-Fatah el-Sisi, que flirteja amb la idea de presentar-se a les eleccions presidencials i que fa que la premsa i la televisió plantegin la consulta com un plebiscit al capitost militar. La república dels militars, si és que mai havia semblat que perdia corda, és més forta i present que mai.


El nou text en manté els privilegis intactes: opacitat i no-supervisió del pressupost militar, control militar del càrrec de ministre de Defensa i fins i tot manteniment dels judicis militars a la població civil. No és que res d'això sigui nou. Tot això era ja present a la constitució dels Germans Musulmans del 2013.


I, de fet, aquí hi ha la clau de tot plegat i que miro d'exposar àmpliament en el llibre 'Egipte rere la barricada' (Virus). Poc abans de la caiguda del rais Mubàrak, i preveient-la, islamistes i militars van segellar un pacte de ferro: es tractava de transformar l'ímpetu revolucionari popular, que reclamava canvis estructurals al crit de 'pa, llibertat i justícia social', i convertir-lo en un simple procés de transició política sense gaires sotracs. Així és com els Germans Musulmans i l'exèrcit van encapçalar el primer referèndum de reforma constitucional, el març del 2011, que va marcar el full de ruta del procés de transició. Un pacte avalat per Washington, que no volia més sotracs a la zona, i que convenia tant a uns Germans Musulmans que tan sols aspiraven a tenir cada vegada més ambicioses quotes de poder com a uns militars que tenien por que la força popular pogués posar fi a més pilars de l'estat que controlaven amb mà de ferro des de feia dècades. Al cap i a la fi, quant a les polítiques estructurals tant econòmiques com socials, els punts de vista no eren gaire divergents, com ho demostra el text constitucional mateix, eminentment continuista, o el manteniment dels programes econòmics del govern, que continua anant al dictat de l'FMI. El president Mursi, convençut d'haver atorgat als militars tot allò que li demanaven i tenir-los així sota control, va errar el càlcul, va actuar amb prepotència i despotisme i va passar per alt factors clau de l'estructura política egípcia. Va tocar allò que no havia de tocar i l'exèrcit, al cor de l'antic règim, va aprofitar la millor oportunitat per tornar el cop als islamistes i recuperar tot el poder.


Tres anys després, les urnes no han solucionat a Egipte allò que els carrers reclamaven amb força i determinació aquell gener del 2011. Probablement el principal error ha estat la impaciència i voler precipitar el procés en les aparences electorals abans que afermar els fonaments reformistes. Com sempre, hi ha hagut interessos que han prevalgut. Però, malgrat que els responsables polítics no ho vulguin veure, mentre continuïn sense atendre's les demandes desesperades de la població els carrers no es podran pacificar del tot i es correrà el risc de viure periòdiques insurreccions populars. Egipte segurament aprovarà aquesta constitució, però pot quedar fàcilment en paper mullat si no s'atén el crit de les masses. Pa, llibertat i justícia social.


 


Marc Almodóvar, és periodista i documentalista.


Acaba de publicar el llibre 'Egipte rere la barricada. Revolució i contrarevolució més enllà de Tahrir' (Virus), que es presenta dijous a Barcelona.

Editorial