Opinió

 

<29/72>

Antonio Franco

05.01.2014

La tornada d'un Elx amb autoestima

Un quart de segle després, l'Elx torna al Camp Nou de Barcelona. Hi arriba convertit en un protagonista de l'actualització de la memòria històrica del que va ésser i de vegades continua essent el campionat de futbol espanyol perquè, poc després de tornar a primera divisió, va patir en les seves carns, davant el Reial Madrid, una de les agressions arbitrals més nítides que recorda la premsa esportiva internacional. L'Elx, en aquell partit, només es va arronsar quan el col·legiat (un tal Muñiz) es va deixar estar de punyetes i va tenir la descaradura de convertir-se en el jugador número dotze del Madrid i assenyalar un penal inexistent quan ja feia una pila de minuts que s'havia d'haver acabat el partit.


Però els il·licitans tambe remouen la memòria per qüestions més positives. Es fa difícil d'oblidar la glòria d'aquell equip modest que va pujar de tercera a primera en dues temporades i va situar en el mapa esportiu del primer nivell una ciutat que ni tan sols era ni és capital de província. Tanmateix, aquí queda el record d'un conjunt lluitador amb ratxes de joc preciosista d’alta qualitat malgrat haver-se reunit amb ben pocs calés, i que va saber mantenir-se en primera línia durant dues dècades gràcies a una curiosa mixtura de jugadors modests procedents del planter combinats amb una legió de futbolistes paraguaians de baixa cotització. En les hemeroteques queda el reconeixement al futbol magnífic que van brodar amb la samarreta de la franja verda homes com César (en la seva segona joventut), Lico, Vavá, Marcial, Asensi i els oriünds Romero, Re, Cardona, Trobbiani (que després seria campió del món amb l'Argentina) i Lezcano, personatges que les col·leccions de cromos van fer populars a tot Espanya.


A escala regional, la gràcia de l'Elx ha residit en certa manera en la competència que va fer en aquella etapa gloriosa dels anys 1960 i 1970 al gran equip veí, el València, aprofitant de vegades alguns dels seus veterans descartats com Antonio Fuertes, Iborra, Sòcrates i Guillot per teixir alineacions completíssimes amb les quals li va disputar renyides eliminatòries de Copa i el va superar moltes vegades en la classificacio final de la lliga, malgrat la diferència abismal de pressupost.


A escala estatal, l'Elx s'ha debatut trencat entre la gran influència del Reial Madrid en tota l'àrea alacantina (que era la caserna estiuenca del mític blanc Santiago Bernabéu) i que tenia suport hegemònic a la ciutat, i unes sòlides relacions reals del club local amb el Barça, destinació final de moltes de les figures il·licitanes (Re, Marcial i Asensi, en particular) i subministrador d'un bon nombre de cedits o traspassats que van donar molta glòria al club de les palmeres: allí va acabar la seva carrera el mític culer Eulogio Martínez; per allí va passar d'anada i de tornada Juan Carlos Heredia, i també a l'Elx van brillar alguns xicots vinculats al Barça com Alfonseda i Tito Vilanova.


Aquella bona etapa va acabar quan la fràgil economia de l'entitat va rebre la destralada de la crisi que va patir el calçat a la fi dels anys 1970 i el començament del 1980. Allò va posar fi a les ajudes directes d'una bona part dels empresaris del sector, que pagaven per fer de directius, i va implicar un important enfonsament de la recaptació del públic. Tot plegat, a més, va enxampar els il·licitans en plena etapa expansiva del club i els va agafar amb la despesa en massa de la construcció d'un nou i potser excessiu estadi ja començat.


L'Elx que arriba ara a Barcelona ha viscut més de dues dècades de purificació a segona B i segona A i, darrerament, amb unes quantes temporades de desgast al llindar de l'ascens, però sense aconseguir-lo. Però l'any passat va tenir una actuació rodona (líder de la primera jornada a l'última i amb un joc excel·lent) que va revitalitzar en profunditat l'entitat i va dissenyar un projecte actual molt interessant. Amb un jove entrenador, Fran Escribá, convertit en la gran figura del club, i assolint el risc que comporta de cara al futur la fragilitat de tenir en el primer equip un excessiu nombre de jugadors cedits per tercers, l'Elx desplega un bon futbol de conjunt. Establert a partir de molta solidesa defensiva, agrada per la qualitat de tres o quatre senyors futbolistes amb molt de valor individual: Carles Gil, que es prepara de cara a un futur sens dubte important al València (club que en té els drets federatius) o en qualsevol dels grans equips europeus; l'altre migcampista creatiu, Rubén Pérez; l'experimentat mitjapunta català Ferran Corominas, i el sòlid pivot defensiu que respon al cridaner sobrenom la 'Roca Sánchez', internacional colombià.


El problema més concret de l'Elx de cara a la permanència a primera és la seva escassa pegada golejadora, que ara intenta solucionar al mercat futbolístic d'hivern. Té menys punts dels merescuts precisament per la incapacitat de traduir en gols la superioritat mostrada en quatre o cinc partits concrets. Si resol aquesta qüestió podrà tornar a obrir una etapa estable al primer nivell del nostre futbol. I, a més, el seu actual president, José Sepulcre, l'altra peça clau de l'ascens, materialitza a poc a poc la interessant idea d'anar aglutinant al voltant del club de futbol el conjunt de la nombrosa activitat esportiva de primer nivell de l'àrea d'influència il·licitana, molt rica en clubs i associacions de tota mena d'entitats.


El rerefons de tot això és una important i cridanera recuperació de l'autoestima d'Elx, ciutat ara conscient de les seves possibilitats de competir i guanyar amb dignitat en el que és i no és el futbol. Hi ha en aquest esperit dels il·licitans un cert paral·lelisme amb la recuperació de l'autoestima general catalana produïda en bona part amb les espectaculars i reconegudes victòries del Barça de Pep Guardiola, un fenomen amb tanta profunditat social que pagarà la pena d'ampliar detalladament algun dia en la seva relació amb les il·lusions d'aconseguir un estat propi que comparteixen actualment molts, moltíssims, catalans.


Antonio Franco és periodista.


Sobre la seva relació amb l'Elx, podeu llegir aquest article.

Editorial