Opinió
-
Una màfia mediocre i parasitària
Ferran Suay
04.02.2014
-
Camilleri a Barcelona (1): abans
Pau Vidal
03.02.2014
-
Quatre preguntes sobre Ucraïna
Lluís Caelles
01.02.2014
-
The Nationalisms that are to blame
Joan B. Culla
31.01.2014
-
Un full de ruta per a l'audiovisual
Francesc Felipe
29.01.2014
-
Joachim i el reciclatge de llibres
Carlota Torrents
29.01.2014
-
Crida de l'escriptor ucraïnès Iuri Andrukhòvitx als ciutadans europeus
Iuri Andrukhòvitx
28.01.2014
-
Fa setanta-cinc anys, un tret al front
Eugeni Casanova
26.01.2014
-
La desglobalització valenciana: català, zero
Marc Pallarès
25.01.2014
-
'Si ara no tenim de mil gigues en amunt som incapaços de fer res'
Albert Lozano
24.01.2014
-
Siau, Rosell!
Kevin Williams
24.01.2014
-
L'error d'ignorar el factor valencià
Rosanna Cantavella
24.01.2014
-
Farewell, Sandro Rosell, aka “We knew ye all too well, yet not at all”
Kevin Williams
24.01.2014
Sílvia Bel
13.01.2013
Sílvia Bel: 'El país es queda orfe'
Admiro l'Anna Lizaran des que tinc consciència de voler-me dedicar a aquesta professió. Ella era la reina i si amb algú calia emmirallar-se era amb ella. El més colpidor és el coratge i l'amor pel teatre que tenia, perquè cal molt coratge i molt d'amor per dedicar tota la vida al teatre, tal com ho ha fet ella. A la professió, la majoria dediquem períodes al cinema o a la televisió, que acaben essent un petit descans de la brutalitat de la vida dedicada al teatre, dia rere dia dalt de l'escenari. I ella va viure sempre dalt de l'escenari. Tant és així que la primera vegada que no hi ha pogut pujar ha estat per morir-se. No havia parat mai, des de la fundació del Lliure fins a l'últim moment.
El que no oblidaré mai d'ella és la seva veu i la seva veritat, perquè sense veu no hi ha veritat al darrere. I ella tenia una gran veu, que és el principal instrument dels actors. Una veu que no defallia mai, que no s'aturava mai, sempre profunda, que no parava dir veritats. Mentides de veritat, si calia. Ella n'era una experta, de dir veritats. Era impossible no creure's allò que deia.
I no cal dir que pel país és una tragèdia. El país es queda orfe. Som un país que treballant, fent molta feina, durant molts anys, ha sabut guanyar i bastir un teatre de qualitat, de primer nivell, un teatre del qual ella n'era precisament l'estendard, la màxima representant, el model. Per tant, el país es queda orfe, i tant. I ens quedem orfes, a més, en un moment en què la necessitàvem, en un moment en què el país la trobarà a faltar, perquè és un moment convuls i complicat, en què cal ser forts i calen referents forts, clars i lliures. Com ella.
Sílvia Bel, actriu
(Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb)
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015