El Meteocat no es tanca

Vaig entrar a treballar al Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) amb un contracte per obra i servei el 14 de febrer de 2005, ara fa nou anys. Fins llavors, feia classes de meteorologia a l'aeroport de Sabadell als futurs pilots de línies aèries, i quasi havia perdut l'esperança de fer realitat el somni de formar part de la màxima institució meteorològica de Catalunya. Afortunadament, una trucada a temps, una bona entrevista i un currículum idoni per al lloc de feina en qüestió ho feren possible.

Han passat els anys, tres directors, diverses reorganitzacions internes, tasques i responsabilitats múltiples i aquell somni tardà −de puerícia vocació− ja no és cap somni, sinó pertinença, orgull, tradició, servei; en definitiva, país. L'SMC fou creat el 31 de març de 1921 pel consell permanent de la Mancomunitat, amb el doctor Eduard Fontserè com a primer director. En els disset anys d'activitat participà com a membre del màxim organisme rector de l'Organització Meteorològica Internacional (1873-1950), adquirí un important prestigi i donà un gran impuls a la meteorologia del país. L'any 1939, però, amb la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, tancaren la institució: a quarts d'onze del matí, el tinent meteoròleg Adolfo Martín Beloso, acompanyat de dos soldats, prengué possessió de l'SMC per ordre de la 'Jefatura del Servicio Meteorológico Nacional'. El 29 de gener de 2014 en féu justament setanta-cinc anys.

És l'any 2014, celebrem el tricentenari, i també han passat disset anys des que el consell executiu de la Generalitat de Catalunya, el juliol del 1996, creà el Servei de Meteorologia de Catalunya com a òrgan administratiu adscrit a la Direcció General de Qualitat Ambiental. L'actual Servei Meteorològic de Catalunya va recuperar la personalitat jurídica pròpia amb l'aprovació de la llei 15/2001, de 14 de novembre. L'estat que mai no havia cregut en cap autoritat meteorològica que no fos la seva –com en tants altres àmbits− ha recuperat el seu projecte de Servicio Meteorológico Nacional i ha deixat clar i per escrit, sense pèls a la llengua, què ha de fer prioritàriament: 'la supressió de l'organització de l'SMC' (segons la 'Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas', CORA). Ara, a més, publiquen a la web de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) la proposta d'avantprojecte de llei del servei meteorològic de l'estat, a través de la qual volen vehicular els objectius bàsics exposats a la CORA. S'hi preveu la confiscació (ells parlen de 'integració, absorció, supressió i venda') de radars, detectors de llamps, estacions meteorològiques i de l'estació de radiosondatge de Barcelona propietat de l'SMC --i, per tant, del govern i els ciutadans de Catalunya--.

Però passem al fons de la qüestió: tan insegurs estan d'ells mateixos? De les seves tasques, de les seves xarxes d'observació meteorològica, de tot allò que fan i representen? Tanta nosa i por els fem? És tan imprescindible la nostra desaparició per a donar un bon servei als ciutadans amb un cost-benefici adequat als temps i a la conjuntura econòmica actual i futura? Que m'ho expliquin, si us plau, perquè no em quadren els comptes, ni la percepció externa, ni el prestigi, ni --és clar--, l'impacte positiu del Meteocat en la societat que serveix. És ben clar que no. Parlem d'una qüestió molt més senzilla, una qüestió de sobirania, de sobirania nacional: la seva, i la nostra.

L'avantprojecte de llei, retirat l'endemà d'haver-se publicat --fins quan?--, ens hauria de preparar a tots per al que succeirà des d'ara fins al 9 de novembre, primer, i fins al dia de les eleccions plebiscitàries, després; perquè tard o d'hora ens hauran de deixar votar, suposo. Acabem de viure el darrer envit, no pas l'últim, d'un estat que ens vol porucs, agenollats i mesells; insegur amb la seva argumentació i incapaç de ser tot allò que es reivindica. Per desgràcia, la història es repeteix; amb matisos, però es repeteix. Només depèn de nosaltres --societat i govern, a l'uníson-- que aquest cop el seu final no esbossi el traç tràgic que la història d'aquest petit país darrerament ha dibuixat. Jo hi confio. No em queda cap més remei. Deixem el lliri a casa, finalment, i preparem-nos per a la pitjor situació; sempre la pitjor.

Roger Vendrell i Soler, meteoròleg i enginyer del Servei Meteorològic de Catalunya.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet