Siau, Rosell!

Tant si us ho creieu com si no, això m'ha costat d'escriure i em dol haver de fer-ho: Sandro Rosell ja no és el president del FC Barcelona. L'home que tant ha fet per inspirar menyspreu a molts culers i que s'ha assegurat que la tradició de barallar-se entre els culers continuï ben viva ha dimitit per segona vegada (que ja ho havia fet amb Laporta el 2005).

Com és que em dol, podeu pensar alguns, si no m'agradava ja des d'abans de guanyar, quan portava aquella plataforma 'jo-sóc-més-català-que-tu', vinga a reclamar transparència i a acusar Joan Laporta de tenir la culpa de tot?

Aleshores pensava que era un sentiment, la idea que alguna cosa no anava bé. Però jo estimo aquest club més que no estimo el seu president, i aquest club no pot travessar aquest calvari dia sí dia també. Potser els presidents haurien de tenir una mà de ferro per a esborrar qualsevol dissidència o els socis hauríem de callar i mirar com juga Messi.

Però això, simplement, no seria el Barça.

Ho dic amb pesar també perquè crec que el club del qual sóc soci mereix una cosa millor. Per a mi tot va començar quan Rosell va dir que els nois africans ara ocupaven a la Masia el lloc dels nois catalans. Com si hi hagués una mena de discriminació positiva futbolera contra el pròxim Iniesta.

Després hi va haver tota aquesta cosa d'usar el catalanisme com a negoci més que no sentiment quan ell i Laporta s'embrancaven en el jo-sóc-més-català-que-tu.

I van començar a passar més coses.

Primer allò de l'austeritat. Aquella idea que van fer córrer segons la qual el club devia tants diners que no es podien ni fer fotocòpies en color. Un blocaire entès en les finances del club, The Swiss Ramble, ho va aclarir: Rosell carregava tant com podia com a deute, de manera que el poc benefici que Laporta havia deixat s'esfumés.

I aleshores la junta va tancar la possibilitat de ser soci. La gent diu que als de fora, però no. La va tancar a tothom. Fins i tot si naixies al carrer del camp, o tenies una família vinculada sanguíniament amb el club durant generacions o simplement t'ho havies de treure del cap. Aleshores es van inventar aquella targeta que si la renovaves tres anys seguits et deixaven ser soci. Però l'havies de renovar al camp, cosa que molts van dir que anava contra els socis que vivim lluny. No en el meu cas. Si estimes tant el Barça per a ser-ne soci aleshores el teu amor et permetrà visitar Barcelona tres cops en tres anys.

I aleshores es van vendre la samarreta, usant una maniobra per a la qual aquell a qui tant odiaven, Laporta, havia aconseguit el pre-permís de l'assemblea. La junta va tancar un acord (aleshores) amb la Qatar Foundation. I després ens vam trobar que es podien fer mans i mànigues i posar qualsevol logotip que ells volguessin a la samarreta. I encara més: ara hi ha un immens logo de Qatar Airways en aquelles cadires on abans només deia 'més que un club'.

La llista, a partir d'aquí, es va accelerar amb les notícies de corrupció que arribaven del Brasil o amb l'enemistat amb Joan Cruyff, que va aconseguir que una de les icones del club decidís de no tornar a l'estadi mentre Rosell fos president.

I se'n va anar Pep Guardiola. Ell va dir que tocava, però la gent a qui no agradava Rosell suggerien alguna cosa més, de fons. No ho sabrem pas mai, què va passar, però és evident que la campanya difamatòria que van organitzar contra seu, arran de les visites a Tito Vilanova, el van fer enfadar d'allò més.

I Eric Abidal. A qui havien promès, en plena lluita contra el càncer, que renovaria quan volgués, se'l van treure de sobre a través d'una 'decisió mútua' que van anunciar en una plorosa roda de premsa (bé, plorosa per al jugador). Després que Abidal va superar no un càncer sinó dos, esforçant-se per tornar a l'equip on volia jubilar-se...

I hi hagué l'afer de la grada d'animació, un projecte tallat d'arrel pels mossos que va dir 'ep, ep, espera...'. Tothom sabia que aquella era la manera de fer tornar els Boixos Nois al camp, un grup contra el qual Laporta havia hagut de treballar de valent per fer-los fora. Al final se'n van oblidar, però va quedar aquella percepció que hi havia un pacte...

I el tema Viagogo. Una empresa revenedora d'entrades que, ves per on, en té per als partits del Barça mentre tu et demanes si és veritat que Rosell encara té el 5% de la propietat.

I què podem dir de Valdés, un dels millors porters del món que abandonarà el club sense clàusula de rescissió, lliure. Valdés va dir que se n'anava per canviar d'aires, però jo recordo quan van fer una fotografia per a Qatar Airways i com després tots els jugadors del primer equip saludaven Rosell mentre Valdés passava pel seu costat sense donar-li la mà ni mirar-lo a la cara

I què podem dir del B? De les arrels del futbol base que es van perdent. No se sap a què juguen, però set jugadors joves dels millors d'Europa van acostant-se al final. Negligència? Part d'un pla? Una gran pregunta.

I aleshores va arribar tot això de Neymar i el seu contracte: vinga secretisme i transaccions a terceres parts. El club va dir que havia costat 57 milions d'euros però els rumors parlaven de molts més i la cosa va començar a fer mala cara. Un soci, Jordi Cases, va voler saber què eren aquells quaranta milions que s'havien pagat, sembla, al pare de Neymar i el club va respondre amb amenaces i dient que això era confidencial. Amb la qual cosa Cases s'ho va emportar tot plegat als tribunals.

I finalment, no faltaria sinó, va arribar l'anunci del nou Nou Camp, un anunci nebulós, del qual era difícil de treure l'aigua clara, però que movia molts diners: cadires de més pagament, luxes diversos, restaurants i 600 milions d'euros de cost.

I aquells que havien promès referèndums i reunions, tot d'una van pensar que el soci en tot cas que digués que sí o que no i en pau. Tenint en compte que aquest grup va arribar a la junta parlant de responsabilitat corporativa i transparència, el mínim que es pot dir és que van triar cada vegada el camí equivocat.

En aquest club, des de Núñez i durant dècades, tot han estat batalles internes i darrerament mocions de censura. De manera que a ningú no li va fer estrany que se'n preparés una contra Rosell. La junta va reaccionar, però, trobant una llei espanyola que canviava el quòrum mínim per a presentar-la --del 5% al 15%, quina mala sort…-- I el resultat va ser que els promotors van canviar d'estratègia. D'aquí ve Jordi Cases.

El Barça, com a negoci, sovint s'ha dut com si fos una botigueta i Rosell hi va arribar amb la idea de reduir el deute i maximitzar el benefici convertint el club en una entitat amb un bon màrqueting. A banda Qatar, ha signat acords amb Panasonic i Intel i, independentment de l'opinió que tingueu sobre Rosell, és evident que el club ha rebaixat el deute. I fer un nou estadi era una bona idea, en aquest sentit. 

La junta de Rosell, a més, té un bon rècord de fitxatges, començant per Neymar, que no és únicament un monstre al camp sinó també per al màrqueting. I al seu costat hi ha Mascherano, Cesc, Song, Adriano i Jordi Alba.

Dic això per dir que aquesta junta també ha fet coses ben fetes. Però ha fallat, em sembla a mi, en allò que basava la campanya: la transparència. Perquè resulta que l'ex-president i la junta en moltes decisions es van equivocar i van triar la via errònia.

Per què ha dimitit, doncs?

No ho sabem pas. Els detractors diran que no s'ha atrevit a continuar. Un rumor molt lleig parla d'amenaces que els mossos estudien i encara hi ha qui diu que va haver-hi maniobres a la junta.

Diguem-ho clar, però: de moment tot són presumpcions. El contracte de Neymar, els rumors del Brasil, Viagogo, Boixos… Ho són les amenaces de mort? Laporta també en va tenir i va continuar endavant. Durant la conferència de premsa sobre l'estadi, Rosell va fer el valent i va demanar al jutge que el cridés a declarar. I ara se'n va? 

Les preguntes continuen sobre la taula i jo no crec que el president pugui posar un successor i dir que aquí no passa res. Els socis el van triar a ell, no pas a la junta, per més que la presidència de Bartomeu vagi d'acord amb els estatuts.

I al final em queda la pregunta: ha saltat ell o l'han empès?

 

 

Aquest article és un resum en català de l'article publicat en anglès a l'edició global de VilaWeb. L'article ha estat publicat originàriament al Barcelona Football Blog per Kevin Williams, el director del bloc, que és periodista del Chicago Tribune i soci del FC Barcelona. VilaWeb el publica amb el seu consentiment.

Tenint en compte que Rosell va arribar a la junta parlant de responsabilitat corporativa i transparència, el mínim que es pot dir és que va triar cada vegada el camí equivocat.