Opinió
-
Manchester City vs Barça, aka “The biggest, most giantest match EVER!”*
Kevin Williams
18.02.2014
-
They're going to kick us out of the EU? We'll be the Norway of the Mediterranean
Alfred Bosch
18.02.2014
-
Que ens fan fora de la UE? Serem la Noruega de la Mediterrània
Alfred Bosch
17.02.2014
-
Carta oberta als empresaris alemanys signants de la 'Declaració de Barcelona'
Thomas Spieker
17.02.2014
-
El Meteocat no es tanca
Roger Vendrell
17.02.2014
-
Alpha Pam: morir a Mallorca pel fet de ser un africà pobre
Gerard Horta
17.02.2014
-
La llarga nacionalització dels sefardites
Joan Pérez i Ventayol
15.02.2014
-
Potser no ens n’adonem, però és una autèntica involució democràtica
Jordi Domingo
12.02.2014
-
Cap al cul-de-sac
Albert Pont
12.02.2014
-
Camilleri a Barcelona (i 2): després
Pau Vidal
11.02.2014
-
L'endofòbia i la ultradreta espanyola
Lluís de Yzaguirre
10.02.2014
-
Preguntes sobre una 'mort natural'
Pernando Barrena
08.02.2014
-
Una màfia mediocre i parasitària
Ferran Suay
04.02.2014
Gerard Horta
15.01.2014
Víctimes del terrorisme: a través de la tempesta
Fa deu anys homenatjava dins 'L'espai clos' --un llibre d'antropologia social sobre la martingala del Fòrum Universal de les Cultures-- les 1.704 persones assassinades al Camp de la Bota de Barcelona del 1939 al 1952. En una conversa amb en Jordi Ibarz --company historiador de la Universitat de Barcelona-- sobre la comptabilització de les persones assassinades per la repressió franquista a la nostra ciutat, em comentà la xerrada que ell havia tingut amb un treballador d'una funerària d'un barri proper al Camp de la Bota, i les xifres no encaixaven. No perquè la gent no morís per unes altres causes, sinó perquè sols a la dècada dels anys quaranta el terrorisme feixista havia causat moltíssims enterraments a Barcelona. El 2014 continuem ignorant el nombre d'assassinats entre el 1939 i el 1977, als Països Catalans i a l'estat espanyol, a causa de la violència política exercida per l'estat sobre la gent derrotada.
Els polítics professionals catalans i espanyols de 'dretes' i 'esquerres' a trenta-set anys que equiparen les 'víctimes del terrorisme' a un sol agrupament social: el de les persones assassinades o ferides en atemptats d'ETA. També ho han fet la immensa majoria de periodistes dels mitjans de comunicació públics i privats --TV3 ha exercit un paper central a l'hora de difondre aquesta equiparació--. L'acomodament material de polítics i periodistes al període postfranquista demanava allò que, en un article redactat amb el meu company i professor Manuel Delgado, vam qualificar de 'construcció social de l'oblit'. Calia enterrar els morts sota un silenciament polític i mediàtic gegantí que foragités les ombres dels homes i dones torturades, violades, empresonades i assassinades, que eliminés els rastres d'una barbàrie descomunal i que conduís els bassals de sang cap a les clavegueres de la desmemòria. Les cúpules dirigents del PSC i el PSUC (després ICV i EUiA), amb ERC tan callada com la resta de partits, estengueren durant dues dècades una catifa bruta de boques tancades entorn de les víctimes, els familiars i la seva gent. Quan, al cap de vint-i-cinc anys de la mort del general carnisser, vam començar a sentir la cantarella de la 'recuperació de la memòria' pels altaveus dels mitjas, tants i tants testimonis i familiars directes ja eren morts. Mentrestant, els nostres polítics no hagueren de tenir cap sobresalt per a cobrar a fi de mes durant mitja vida a l'Ajuntament, la Diputació, el Parlamentet o el Congreso de lleons petrificats. Els assassins s'han mort còmodament al llit: al capdavall, per què s'haurien hagut de fer perdonar?
Tornem-hi. Quants morts hi ha hagut als Països Catalans a causa del terrorisme feixista des del 1939? Quants anys de presó acumularen els demòcrates perdedors? Quanta tortura, quanta brutalitat sofriren? Quantes violacions prèvies a l'assassinat hi hagué? Quantes foren les persones assassinades en tot l'estat espanyol a partir del 1939: Cent mil? Dos-cents mil? On són tots els cadàvers?
Sobre Mallorca, en Llorenç Capellà publicà el 1977 un llibre dur, duríssim, i tendre, tendríssim, anomenat 'Diccionari Vermell' (Ed. Moll, 1989). Hi documentà amb noms i cognoms l'assassinat de quasi un miler d'homes i dones arran de la repressió falangista. Ell féu per a l'illa germana allò que totes les institucions de poder públiques catalanes haurien hagut de possibilitar per a cada poble i ciutat: comptar un per un i retre homenatge a la dignitat del record col·lectiu d'aquells avantpassats que donaren la seva vida per nosaltres. La transició ha proclamat sense parar que les úniques víctimes del terrorisme han estat, quasi en exclusiva, les víctimes de l'independentisme armat basc i català i de l'anarquisme. Mentrestant, els descendents ideològics i de vegades biològics del franquisme han celebrat la inacabable festa de la 'democràcia' assassinant, sovint amb impunitat, des de les esferes mateixes de l'estat i des de l'exterior.
El dolor i el patiment ho són per a tothom qui els viu: no entenen en adscripcions ideològiques, ni polítiques ni sindicals. Tampoc hi entén el llenguatge, perquè la paraula 'terrorisme' remet originàriament a una pràctica estatal --per l'estat del 'terror' de la Revolució Francesa--, justament pel seu monopoli de la violència. Ja se sap que els vàndals són sempre els altres... Ara, topem un problema gros: quina credibilitat tenen els qui encarnen el falangisme sociològic professional a l'hora d'alliçonar-nos, amb la complicitat de la 'esquerra' catalana i espanyola, entorn de les maldats de l'ús de la violència política fora dels marges de l'estat? Dit d'una altra manera: per què durant dècades se'ns mostra una imatge d'unes víctimes i se'ns n'oculten les altres cent imatges que hi ha al darrere?
Víctimes 'bones' enfront de víctimes 'enutjoses': tabú. Són dècades de moralització mesquina que ens han fet empassar com un xarop pudent. On són el rebuig i les cares compungides davant la violència feixista que rebentà milers i milers de vides als Països Catalans després de la seva victòria militar? 'Reserva espiritual de Occidente. Por el Imperio hacia Dios. España, unidad de destino en lo universal.' No hi ha hagut ni un sol judici. Ni un. Res. 'Constitución' i 'consenso'.
L'oblit col·lectiu és molt més important que la memòria col·lectiva. Però tota societat abraça els vius, els morts i els qui encara han de néixer. Avui, llegint el 'Diccionari Vermell', he romput a plorar pres d'una tristesa sobtada tan intensa que em desbarata. Sento odi, fàstic i nàusea. Sento, també i sobretot, amor pels homes i dones menuts que, als Països Catalans i a la veïna Espanya, visqueren i moriren mirant de construir --sovint amb humilitat i generositat--, un dia a dia estimat a còpia de bocins de llibertat i justícia, amb esperit alegre de combat i fam de solidaritat i món nou. Com els retornarem, en nom de la reciprocitat, tot allò que ens van regalar? Hi ha manera de fer pagar els crims als culpables? Els néts de les víctimes han d'acceptar el pacte de silenci dels pares respecte dels avis? Com s'exorcitzen tants fantasmes? Podem albirar el futur tot esborrant el passat? (Són els fills de la feixistada i els seus còmplices els qui ens han de donar permís per a votar?)
Judicis que no arribaran mai, paraules a deshora, records negats i narracions invisibilitzades a les nostres escoles... Què en fem del dolor que uneix els vius i els morts a través d'una tempesta infeliç que ens estreny fort, tan fort?
Gerard Horta, antropòleg
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015