Opinió
-
La Vall d'Aran i la independència de Catalunya. L'encaix
Jusèp Loís Sans Socasau
19.02.2014
-
Manchester City vs Barça, aka “The biggest, most giantest match EVER!”*
Kevin Williams
18.02.2014
-
They're going to kick us out of the EU? We'll be the Norway of the Mediterranean
Alfred Bosch
18.02.2014
-
Que ens fan fora de la UE? Serem la Noruega de la Mediterrània
Alfred Bosch
17.02.2014
-
Carta oberta als empresaris alemanys signants de la 'Declaració de Barcelona'
Thomas Spieker
17.02.2014
-
El Meteocat no es tanca
Roger Vendrell
17.02.2014
-
Alpha Pam: morir a Mallorca pel fet de ser un africà pobre
Gerard Horta
17.02.2014
-
La llarga nacionalització dels sefardites
Joan Pérez i Ventayol
15.02.2014
-
Potser no ens n’adonem, però és una autèntica involució democràtica
Jordi Domingo
12.02.2014
-
Cap al cul-de-sac
Albert Pont
12.02.2014
-
Camilleri a Barcelona (i 2): després
Pau Vidal
11.02.2014
-
L'endofòbia i la ultradreta espanyola
Lluís de Yzaguirre
10.02.2014
-
Preguntes sobre una 'mort natural'
Pernando Barrena
08.02.2014
Jordi Llaonart
24.01.2012
Jordi Llaonart: 'A Egipte, la il·lusió se'ls acaba'
Tinc un amic egipci que cada cop que la selecció de futbol del seu país ha de jugar un partit important, ens recorda la força amb què desitja que perdi. Sempre diu que a Egipte no li convé que la gent s’esbravi perquè això només serveix per alliberar tensió i acceptar amb més facilitat l’statu quo. Aquest estat de les coses que no canvia mai, i que a Egipte implica que els militars siguin al poder, els islamistes fent oposició sorollosa però, en el fons, gens revolucionària, i els joves talents, a l’exili forçat de l’emigració per motius econòmics.
La revolta contra Mubàrak va tenir l’efecte d’un gran partit de futbol, d’aquests als quals el meu amic té tanta por. La gent va sortir al carrer perquè a Egipte no poden seguir igual. Per poder viure i poder albirar un futur fora de la misèria, cal canviar-hi moltes coses. El missatge que va quallar va ser el de fer fora el president. I aquest va marxar. La majoria de mitjans d’Occident va cometre la imprudència, o l’error, de qualificar allò de revolució que havia de canviar-ho tot. Molts egipcis s’ho van creure, però la il·lusió se’ls acaba, com la paciència per la inestabilitat.
Suposo que en el fogot de la revolta, se’ls va oblidar fins a quin punt l’exèrcit és poderós i no està disposat a cedir ni una miqueta del seu poder. Això vol dir que no vol pagar impostos, que no vol un control polític dels seus negocis i que pensa mantenir-se com a pal de paller de la xarxa d’interessos polítics i mafiosos que conformen el poder a Egipte.
Això és un gran contratemps per al desenvolupament d’Egipte, perquè si els militars no cedeixen, no canvia res.
Pel que fa al tema de la democràcia, que votin o no votin, no aportarà al poble egipci més llibertat ni benestar a curt termini. Sense les eines i els controls que garanteixin la transparència al món polític, militar i empresarial, els partits i els diputats electes aniran caient, a mesura que siguin escollits, en les xarxes de la rutina del poder establert i la corrupció.
Resumint, que el moviment inicial era fort, popular i amb intenció de canviar les coses. Els militars hi van donar suport per evitar les crítiques. L’exèrcit va oferir Mubàrak al poble com a cap de turc. I ara els han deixat votar lliurement en unes eleccions que no han estat netes del tot. Els Germans Musulmans han estat tot aquest temps apareixent, però no amb la força que se’ls suposava. Potser perquè han pactat amb els militars una transició “suau”, una transició que doni per bona la caiguda d’una sola persona (Mubàrak). Això només ho saben ells. Són sospites, que quedaran confirmades quan veiem quin grau de pressió exerceix el nou govern sobre la casta militar.
Mentrestant, al carrer creix la sensació que tot això està provocant més problemes que creant beneficis. Al final, si l’opinió general és de “total, per això, millor no haver fet res”, això és que han triomfat els de sempre: els que manegaven la dictadura, que són els que ara maneguen la transició.
Per cert, penseu que als egipcis, en general, els interessa més la prosperitat econòmica que tots els elements que prenem aquí per a valorar la situació a Egipte: llibertat, democràcia, poder popular... Són un país amb massa població. Sí, massa. I aquest fet, que és un problema, situa Egipte en un escenari molt precari. Primer a nivell de subsistència, i ja no diguem a nivell de drets democràtics.
Jordi Llaonart és periodista i arabista.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015