Direcció General de Paràlisi Lingüística

La setmana passada el professor de Traducció i Interpretació de la UAB, Albert Branchadell, va publicar un article a El Periódico titulat “La Política Lingüística en espera” en què, tot analitzant el darrer informe sobre la matèria del Govern, denunciava que l’actual “política lingüística de la Generalitat es troba en stand-by”. L’informe de Política Lingüística en qüestió havia estat presentat pel Conseller Mascarell passat en roda de premsa al Parlament de Catalunya abans les vacances nadalenques.

Té tota la raó, Branchadell, quan diu que “l’informe transmet una sensació poc tranquil·litzadora”. De fet, la mateixa posada en escena de la presentació –mitja horeta d’exposició, a còpia de recitar dades i percentatges si més no prou relatius, amb una absència remarcable de reflexions o valoracions sociolingüístiques de profunditat més enllà de l’anàlisi purament estatístiques, sense l’assumpció de cap compromís o perspectiva polítics ferms i amb moments d’allò més soporífers– és un cas simptomàtic del que ha esdevingut per al nou govern del Principiat la Política Lingüística: quelcom que no suscita el més mínim interès ni al mateix Conseller que se n’ocupa.

Quan els principatins vam recuperar la pseudo-autonomia política després de la llarga nit del franquisme, una de les primeres accions del nou govern de la Generalitat va ser la creació d’un organisme que treballés la recuperació de la llengua catalana i la garantia dels drets lingüístics dels catalans. És el que el primer govern del President Pujol va anomenar Direcció General de Política Lingüística. Durant els primers vuit anys, aquest càrrec fou ostentat ni més ni menys que per la filòloga menorquina Aina Moll, que, entre d’altres, es va encarregar de dur a terme la famosa campanya de la Norma. Moll va anar seguida de noms de la dimensió de Miquel Reniu o Lluís Jou, un dels qui fou pare de l’encara actual Llei de Política Lingüística. Els qui som del gremi de la llengua sabem que en aquells temps la DGPL no era una Direcció General qualsevol. Ben al contrari, malgrat l’organigrama oficial segons el qual la Direcció depenia de la Conselleria de Cultura, Moll –i els següents– gaudia de tal notorietat en el govern que, si esqueia, passava revista dels seus afers fins i tot directament amb el President Pujol. Així mateix, el Director o Directora General en qüestió, compareixia davant l’auditori, la premsa o l’opinió pública amb certa regularitat i amb total autoritat.

Més tard va venir el tripartit, que va transformar la Direcció General en una Secretaria de Política Lingüística i va passar-la de cultura a Presidència i Vice-presidència –segons els moments–, un canvi de rang i organigrama que pretenia oficialitzar el que, com dèiem, ja era de facto. Antoni Mir, Sixte Moral, Miquel Pueyo i Bernat Joan van ser els encarregats de continuar amb la política lingüística del país. Els Secretaris de Política Lingüística van seguir amb la dinàmica de participar activament en els debats que s’originaven en el si de l’opinió pública al voltant de les qüestions lingüístiques, fins i tot amb el risc d’assumir posicionaments no del tot compartits amb els Presidents d’aleshores. Arriscant-se més o menys, el cas és que des del Govern es feia Política Lingüística en majúscules: es generava opinió, es fixaven línies estratègiques i s’esmerçaven esforços en el pensament i l’acció del Govern més enllà de la gestió pura i dura dels recursos públics. Cal remarcar especialment el bon treball de Bernat Joan, no només per tota la feina feta de govern –com, per exemple, la internacionalització del cas sociolingüístic català–, sinó també per les tres lleis que contenien importants passatges de matèria lingüística que el Parlament va aprovar a finals del seu mandat: la Llei del Codi de Consum, la Llei del cinema i la Llei de l’occità. Curisoament, hem tancat el 2013 fent el tres de tres: celebrant el tercer aniversari de totes tres lleis i, com diu Branchadell, “amb més pena que glòria”.

La Llei del Codi de Consum, per exemple, és el text legal segons el qual tota informació necessària per al consum, ús i maneig dels productes comercialitzats ha d'estar, com a mínim, etiquetada en català. Potser n’hi ha prou si dic que l’informe presentat no fa ni tan sols una menció a l’etiquetatge en català i pel que fa a la Llei citada suara només s’hi diu que el Govern “ha fomentat l’ús del català en l’àmbit econòmic informant sobre les disposicions lingüístiques del Codi de consum”. Informar no és el mateix que aplicar. S’imaginen informar als conductors temeraris sobre les disposicions legals d’una eventual nova llei de seguretat viària?  

Pel que fa a la Llei del cinema, que estableix que el 50% de les produccions han de ser doblades o subtitulades en català, l’informe és encara més esfereïdor. En un any, els ciutadans de Catalunya ens hem gastat gairebé 2 milions i mig d’euros subvencionant distribuïdores de cinema bàsicament madrilenyes per tal que doblin les pel·lícules –que elles decideixen– al català. Si agafem aquesta xifra i la dividim per la xifra d’espectadors de cinema doblat o subtitulat en català –que el mateix informe revela: 514.000 espectadors el 2012–, el resultat és que cada catalanoparlant que ha volgut veure cinema en la seva llengua ha pagat cada cop que ha anat al cinema 5 € a través dels seus impostos. Si tenim en compte que el preu aproximat d’una entrada de cinema és d’uns 10 € a la taquilla, això fa que cada catalanoparlant que assisteix a una pel·lícula en català pagui, de mitjana, un 50% més: 10 € euros a la taquilla i 5 € a través dels seus impostos. Tot per què? Tot per la política tova d’informar en comptes d’aplicar, que dèiem abans. El més greu de tot plegat és que les subvencions de doblatge de cinema són a fons perdut. Tant se val si la pel·lícula té un gran succés de taquillatge –i, per tant, de recaptació–, com si és un fracàs absolut. Les distribuïdores en cap cas retornen els diners: negoci rodó! Segur que la solució no és de vareta màgica. Nogensmenys, des de la ignorància de qui opina, fóra bo plantejar-se nous criteris i canviar les subvencions a fons perdut actuals per aportacions reintegrables en funció de la recaptació: com a mínim, així, el ciutadà no pagaria dues vegades i s’acabarien els romanços i la bicoca de les distribuïdores espanyoles. Esclar que... i si a alguns ja els va bé el sistema actual?  

I, finalment, la Llei de l’occità, que és la llei que estableix i determina que Catalunya passi de ser un territori administrativament bilingüe a un territori administrativament trilingüe. Crec que és suficient si expliquem que de tres quarts d’hora de roda de premsa, el Conseller va dedicar amb prou feines un minut a la llengua occitana. Ho va despatxar amb un “Les xifres estan aquí”. Encara rai que vam poder sentir que l’objectiu era que a partir d’ara l’occità rebés el mateix tracte que el català. Es deuria referir als 81.000 €, que el mateix informe recull, dedicats a la llengua occitana: 60.000 € per al Conselh Generau d’Aran i 21.000 per al Centre d’Agermanament Occitanocatalà (CAOC). Si voleu, ho podem comparar amb els 147.000 € que ens ha costat als catalans només el tancament de la Casa de les Llengües.

No serem nosaltres els qui qüestionarem el Conseller Mascarell al capdavant de la Conselleria de Cultura. No és descartable que el Conseller pugui fer un excel·lent treball en l’àmbit de les polítiques culturals. Tampoc és descartable el contrari. Però en tot cas el que sí que és descartable és que la llengua sigui només una política cultural –i de baixa intensitat. No: la llengua no només és cultura. De fet, la llengua és, primer de tot, política nacional (en podríem dir “interior”?) i social. Cal, doncs, atorgar-li la consideració que es mereix. I, esclar, com qualsvol altra matèria, fóra bo que se n’ocupessin les persones més preparades, amb vocació i ganes. És per això que resulta especialment trist que aquesta setmana el President Mas hagi anunciat que no emprendrà cap canvi al si del govern. L’any nou, amb el referèndum a l’agenda, era una excel·lent ocasió per tornar a convertir l’actual Direcció General de Política Lingüística en una Secretaria i traslladar-la definitivament a la Conselleria de Presidència, que és el que li pertoca a una nació que vol ser Estat. I, d’altra banda, deixeu-me pensar que qui sap si, potser, el mateix Conseller Mascarell ens ho hauria agraït: una nosa menys.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet