Opinió
-
S'ha obert la veda
Jaume Subirana
08.04.2014
-
S'hauria pogut evitar
Oriol Andrés
07.04.2014
-
Fill de puta, l'insult més suau
Amadeu Carbó
07.04.2014
-
L'abraçada de Margallo
Aleix Sarri
05.04.2014
-
Sobre el judici per 'assetjament' al parlament
Toni Strubell
04.04.2014
-
Sobre Perpinyà, els perpinyanencs i els resultats de l'extrema dreta
Marta Serra
03.04.2014
-
Més enllà de l’amenaça no hi ha res
Eugeni Casanova
02.04.2014
-
Una lliçó apresa a Catalunya
Darmen Tuiakàiev
01.04.2014
-
El blocatge de Twitter o l’esforç inútil d’un govern amb por
Merve Arkan
27.03.2014
-
Reconeixement i resistència
Joan Minguet
26.03.2014
-
La màscara d’Evo Morales
Jordi Pascual Sala
24.03.2014
-
El conte del Pare Català
Joan Borja i Sanz
23.03.2014
-
Amb raó, insubmissió
Yon Sánchez
20.03.2014
Jordi Armadans
06.03.2013
Jordi Armadans: Senyores i senyors, una evidència: Chávez té llums i ombres
Sí, no em proven pas gaire els episodis de simplificació analítica i opinativa als quals, malauradament, estem massa acostumats.
La figura de Chávez n'és un exemple evident. Per una banda, hi ha la demagògia estrafeta i exagerada de molta gent que, per exemple, s'hi refereix sistemàticament com si fos un dictador. I això que deu ser el president en actiu que més vegades ha estat escollit democràticament per les urnes! Per una altra banda, hi ha la candidesa de qui el veu com un revolucionari integral i exemplar.
Com que bona part dels mitjans de comunicació i dels 'opinadors' semblen militar en l'antixavisme aferrissat, cal compensar-ho destacant-ne les virtuts. Però, si fem abstracció d'aquest context, tant costa d'admetre que --com tot altre personatge polític-- Chávez té llums i ombres?
Vejam:
1. Les llums són clares: hem vist massa sovint com partits i líders quan arriben al poder intenten sobreviure-hi i deixen en segon terme la voluntat d'emprendre canvis profunds i necessaris. A l'Amèrica Llatina, a més a més, durant dècades el poder --generalment exercit de manera no democràtica-- era una simple gestió per a afavorir els interessos d'unes poques classes dominants. Els darrers anys, han arribat unes altres realitats polítiques a diversos governs del continent, directament vinculades a la realitat social. No es pot negar que Chávez ha tingut com a prioritat millorar les condicions de vida de les persones més desfavorides i pobres del país. Molta gent tradicionalment exclosa de la política i l'economia ha recuperat la condició de ciutadania. Això té molt de valor. I des d'un occident on la corrupció política, l'aprimament de la democràcia i una economia al servei d'uns pocs són a l'ordre del dia, no crec que puguem donar gaires lliçons. Que Chávez ha fet molt de populisme? I tant! Però, hi ha una cosa molt pitjor que fer populisme: ignorar les condicions de vida de la gent a l'hora de prendre decisions polítiques que els afecten.
2. Les ombres, també: el personatge ha mostrat i evidenciat tics autoritaris, messiànics, personalistes, militaristes i mancats de qualitat democràtica. En l'escena internacional, ha estat profundament reaccionari oposant-se, per exemple, a tímids avenços en clau de desarmament o aprofundiment dels drets humans. I seguint el lamentable 'els enemics dels meus enemics són els meus amics' ha donat suport a personatges ben impresentables que són tan revolucionaris com jo monja de clausura. Sense anar més lluny, el suport incondicional al règim iranià (mentre massacrava la seva població en demanda de justícia i llibertat) clamava al cel per indigne. En el fons, diria que molta gent que l'alaba al nord ignora que en diversos àmbits i sectors d'esquerres de Veneçuela hom és profundament crític amb Chávez.
El paroxisme del pim-pam-pum arriba quan sembla que Chávez esdevé indicador de si ets neoliberal o d'esquerres. Si el critiques a fons ets dels primers. Si l'alabes sense mesura, senyal que ets del segons. El meu problema amb aquest esquema és que precisament les importants crítiques que li faig no són pas per 'radical i revolucionari' o 'massa d'esquerres', sinó precisament perquè en Chávez hi veig ben arrelats molts dels tics, dinàmiques i actituds de la cultura política dominant.
Jordi Armadans és director de FundiPau. Article publicat al bloc Malgrat tot.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015