Jean-Marc Rouillan, memòria viva

La recuperació de la memòria porta implícit el perill de tergiversar el passat per donar-hi un vernís demòcrata-cristià, segons les exigències del mercat. És això que malauradament passa, un any i un altre, amb Salvador Puig Antich i el MIL, per esmentar-ne un cas emblemàtic. Pere Quart deia que no podia escriure les memòries perquè encara ho recordava tot. Malament anem, si els qui ens expliquen el passat no se’n recorden, o pateixen de la còmoda amnèsia políticament correcta que va inocular la 'modèlica transició'.

El fundador del grup armat francès Action Directe, Jean-Marc Rouillan, antic militant del MIL que la versió oficial ignora sistemàticament perquè mai no ha estat ni serà políticament correcte ni manipulable, fou condemnat a perpetuïtat a França, acusat d'actes de violència política, principalment d'atemptats amb bomba, atracaments a bancs i dos morts. Fa disset anys que és a la presó, set d'aquests en règim d’aïllament total, el ritme de la tomba, que en diu ell. Rouillan conserva la memòria clara dels seus anys d’activisme, una coherència respecte del seu passat que el manté viu. Amb motiu del vintè aniversari de l’execució de Puig Antich, deia, des de la presó de Fresnes, que el seu record i el de l’Oriol Solé Sugranyes, mort a trets per la guàrdia civil la nit de la fuga de Segòvia, eren per a ell una presència exigent que li permetia sempre d’assaborir la joia del combat, sense somicar mai damunt la palla dels calabossos.

Rouillan mai no ha abandonat el combat. Des de la presó, ell i els seus companys d’AD han protagonitzat vagues de fam extremes per millorar les condicions de vida en reclusió i han suscitat polèmiques als mitjans de comunicació contra el sistema penitenciari. Un bon exemple n’és el seu llibre 'Je hais les matins' (Editions Denoël, París, 2001), que al nostre país ningú no ha volgut publicar. L’escriptura és per a ell una forma de resistència: 'Escric perquè encara no he trobat cap altra cosa per a matar definitivament els matins de la presó. O no n'he tingut el coratge. Escric perquè aquests matins sense vida siguin empresonats i devorats pel dolor i la fràgil arquitectura de les paraules'. La presó és una mort lenta: 'Intramurs, s'assassina per fatalitat jurídico-administrativa. Eliminen qui no és compatible. El dissolen en l'àcid del temps. L'esclafen com un microbi. Nosaltres som com aquelles velles carpes tretes de l'aigua, que agonitzen hores i hores al cove.'

Rouillan s'oposa radicalment a renegar les seves idees, com l’estat francès exigeix per concedir-li beneficis penitenciaris. Quan diu que no renegarà mai perquè refusa el principi del xantatge i perquè s’ha compromès sincerament en el combat revolucionari sense límits, vol dir que mai no en sortirà. La situació és irreversible. L’estat els ha sotmès a un càstig molt dur, sense sortida, com va fer Alemanya amb els membres de la Baader-Meinhoff. Diu Toni Negri que una guerra s’acaba de dues maneres: o perds o guanyes; el reconeixement de la derrota és tan important com la utilització generosa de la victòria. Si es fa política, si es negocia en la il·legalitat, segons el filòsof italià, cal tenir la valentia de saber fer també aquesta política quan es tracta de sortir de la il·legalitat. Però Rouillan no es dóna per vençut.

Passen els dies i els anys i les seqüeles físiques i psíquiques s’agreugen. Ara, Rouillan i els militants d'Action Directe, arriben al límit. La justícia francesa va denegar fa poc l’alliberament per motius mèdics de Nathalie Ménigon, amb trastorns psicològiques i mig paralitzada per una embòlia. Igualment ha fet en el cas de Georges Cipriani, que ha embogit i necessita tractament psiquiàtric. I, fa uns pocs dies, els advocats van demanar això mateix per a Joëlle Aubron, operada d’un tumor cancerós al cervell, i per a Jean-Marc Rouillan, a qui els metges han diagnosticat un càncer de pulmó. La justícia s’ha de pronunciar. Mentrestant, es van complint fatalment les paraules de Rouillan: 'El temps carcerari llarg és com un pentotal. Passen els dies i les setmanes sense que te n’adonis. El temps es converteix en dolor, un dolor sord, com una cicatriu o un membre amputat, un analgèsic que et deixa prou vida per a poder-te observar com et vas morint.'

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet