Opinió
-
El cadàver de la transició
Xavier Montanyà
15.10.2004
-
Salvador Allende, l'última oportunitat
Xavier Montanyà
01.10.2004
-
Cultura sense contingut, igual a zero
Xavier Montanyà
22.09.2004
-
Els caníbals som els blancs
Xavier Montanyà
30.07.2004
-
Una decisió històrica del Constitucional
Xavier Montanyà
29.07.2004
-
Per què no callen els polítics jubilats?
Xavier Montanyà
13.07.2004
-
La nova Europa
Jordi Borda
05.07.2004
-
Aquí es continua pasturant idíl·licament
Xavier Montanyà
29.06.2004
-
Batalla final per la memòria
Xavier Montanyà
11.06.2004
-
La cultura no és televisiva
Xavier Montanyà
24.05.2004
-
La solució no és construir més presons
Xavier Montanyà
07.05.2004
-
L'esperit del Fòrum
Xavier Montanyà
03.05.2004
-
Bon cop d'estic
Jordi Borda
22.04.2004
Andreu Barnils
20.01.2013
Holocaust
Jo, perdoneu, però insistiré en un segon article sobre la guerra entre unionistes, perquè realment em té al.lucinat. I molt. Això és un no parar i per això aquests dies penso sovint en el dia que el Rei d'Espanya va matar el seu propi germà. És una mètafora del que estem presenciant.
La biografia Un Rei Cop per Cop, escrita pel grandíssim Pepe Rei, mestre de mestres (el periodista David Fernàndez, ara diputat de la CUP, n'és un dels seus alumnes) descriu l'escena de manera precisa. Era l'any 1956, concretament el Dijous Sant i els dos germans borbònics, Juan Carlos i Alfonso, jugaven sols dins d'un dels salons del palau d'Estoril, a Portugal. Incauts, adolescents, jugaven amb una pistola carregada de bales. Uns diuen que la pistola va ser un regal de Franco. Els altres, del compte dels Andes. Sigui com sigui aquella pistola es va disparar. Pum, pum! Juan Carlos, exaltat, va sortir de l'habitació a la recerca d'ajuda. El pare, Don Juan, “hi va pujar i va veure com el seu fill s'estava dessagnant a terra, i en aquell moment va agafar la bandera d'Espanya, la posà sobre el cadàver i exigí a Joan Carles que, allà mateix, jurés que no ho havia fet expressament”.
Sí, aquests dies hi penso, en el rei matant el seu germà. Davant l'actual escabetxina entre unionistes, fins i tot m'arribo a preguntar, com el comte de Barcelona, si tot plegat és un accident, o es fa expressament. Perquè el fet és que vivim un holocaust unionista permanent des de fa dies.
La paraula holocaust té molt mala premsa perquè molta gent només hi veu una accepció: 'Persecució i matança d’un gran nombre de persones, d’un grup social o religiós, d’un poble. Els jueus van patir un holocaust.' No és la única. Entre els hebreus de l’època bíblica l'holocaust era un 'sacrifici en què la víctima, un animal, era enterament consumida pel foc' i de fet la paraula holocaust també es refereix a la víctima mateixa: Luis va ser holocaust de la foguera.
Aquesta setmana ha estat Luis Bárcenas, l'ex-tresorer del PP, el pobre holocaust. L'acusen d'emportar-se 22 milions d'euros amagats cap a Suïssa. L'home se sent traït pels seus i afirma que des que el PP ha arribat al govern la justícia el tracta pitjor. Que els seus li volen mal. Fins i tot s'ha publicat que el propi rei podria ser la propera víctima d'aquesta guerra entre unionistes! Tal qual. Ahir, en una excel.lent entrevista al diari Eco amb l'ex-secretari general del PP, Jorge Vestrynge (com m'agrada aquest stryng en aquest cognom) es diu que el Rei i la seva amant Corinna podrien ser el següents a caure. Ara només faltaria que el Rajoy empresonés l'Aznar, per haver ideat ell el mètode utilitzat pel tresorer corrupte! Davant l'estat de la qüestió, l'home que fa quatre dies piulava 'España ha ganado', Enric Juliana, ara diu que 'no todas las hostilidades vienen de Catalunya. Alguien está colocando cargas en la estructura'.
Mentrestant, a Santa Coloma de Gramenet, aquesta mateixa setmana nombrosos veïns hi han celebrat aquelarres independentistes. Es veu que l'ANC va omplir el teatre del Singerlín. Segons la magnífica crònica de Quico Sallés ( i en porta unes quantes), una multitud de cataluces i andalunys avançaven camí de l'estat propi.
Per mi no hi ha color de qui està guanyant la partida. Uns, sumen esforços. Els altres, dubten dels propis fills.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015