De branca en branca

Des de la porta del jardí ens arriba una veu. Correspon a un home d’edat indefinida, negre com el carbó, que du un sac a l’esquena. És l’home del sac? Si fèiem bondat. A la mà, una barra de ferro d’uns tres metres, acabada en un ganxo. En un espanyol macarrònic ens demana permís per a entrar a agafar pinyes. La primera reacció de blancs porucs és de dir-li que no: les fem servir per encendre la llar de foc, ens excusem. En un espanyol igual de macarrònic però més angoixat, insisteix, i diu que al bosc ja no en queda ni una, de pinya, i que, si no en troba, avui no menjarà calent. La nostra reacció de blancs porucs, però solidaris, és de fer-lo passar.

Encuriosits, la família al complet el seguim per veure l’actuació, convençuts que farà caure les pinyes des de terra. Errats anàvem, que per alguna cosa venim del mico. Amb l’ajuda de la barra de ferro, en un tres i no res grimpa pel tronc i es planta dalt del primer pi, que és dels grossos. Un cop situat, comença a bellugar-se de branca en branca, fent saltar les pinyes amb la barra. El Roger, inconscient encara de la nostra deriva simiesca, diu en un atac de realisme: ‘Sembla un esquirol!’ Contemplar les evolucions i equilibris que fa dalt de l’arbre és un espectacle. La pluja de pinyes, també.

Quan el primer pi és net i pelat, passa al següent per via aèria, aprofitant dues branques properes. Així recorrerà els set pins del nostre jardí. Fins al cap d’un parell d’hores no torna a trepitjar terra ferma. La cara de felicitat denota que la collita és bona. Somrient, se sotmet al nostre interrogatori de blancs indagadors. Es diu Saibo, és de Gàmbia i no sap quants anys té. Va aprendre a circular pels arbres de petit. L’enviaven a collir fruita o a fer llenya. Aquí, l’Antonio li paga 60 cèntims per cada quilo de pinyes. A vegades el preu baixa a 40 cèntims, fins i tot a 20, però aleshores el Saibo es queda a casa. Al Maresme, sembla que són uns quants els qui s’hi dediquen. Si algú s’entreté a treure els pinyons, la paga puja a tres euros el quilo.

Les pinyes que aplega de terra omplen dos sacs. Calculo que cada sac deu pesar uns vint-i-cinc quilos, o sigui que el benefici és d’uns trenta euros. Amb un espanyol macarrònic i alegre, el Saibo ens dóna les gràcies del dret i del revés, ens desitja un bon any i que la vida ens somrigui. Després, es treu el mòbil de la butxaca i truca a l’Antonio perquè el vingui a cercar, a ell i els dos sacs de pinyes. Mentre espera, es menja l’entrepà (amb tomàquet? sí, gràcies) i la peça de fruita que li donem, nosaltres, blancs porucs, solidaris, amb remordiments de consciència i compradors de pinyons a 30 euros el quilo. Encara bo: si el Saibo fos un polític i els pins fossin el poder, el preu encara seria molt més alt.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet