Opinió

 

<87/88>

Jordi Borda

31.03.2005

Oleguer, Asier i Puyol

Els mitjans de comunicació espanyols, se l’han agafada forta, amb l’Oleguer Presas. El defensa del Barça és a un pas de rebre el mateix tracte indigne que determinats mitjans subministren malèvolament a Carod Rovira o al lehendakari Ibarretxe. Algú va especular que el seleccionador espanyol pensava a convocar-lo per a una sèrie de partits, i que el jugador de Sabadell valorava l’opció de rebutjar elegantment l’oferta, en coherència amb els seus principis i la seva adscripció ideològica i nacional. La bola de neu començava a rodar.

Ell no ha dit res, però ja rep de totes bandes. Més ben dit: rep molt, però tot de la mateixa banda. I quan parla, té la gosadia de respondre en català i prou, encara que l’interroguin en espanyol, anglès o amazic. Espanya no accepta, simplement, bons jugadors o esportistes professionals que aportin talent. Els exigeix un compromís gairebé racial amb la seva idea de nació. El mateix que demana als soldats quan entren a la caserna. Únicament així s’entèn que els qui ara s’esforcen per projectar una imatge diabòlica del jugador català, no tinguessin gens d’escrúpol a defensar el seu seleccionador, quan va protagonitzar una patètica escena racista. O que linxessin mediàticament el jugador basc Asier Del Horno perquè va demanar que no es vegés la bandera espanyola que li havien endossat per sorpresa en un reportatge fotogràfic d’un diari esportiu.

És tan injust de demanar això als esportistes com la contrària: que s’immolin públicament i es converteixin en màrtirs de causes que potser comparteixen. Aquesta responsabilitat no els pertoca.

Mentrestant, Espanya solament genera problemes, com la inoportuna lesió d’en Puyol a una setmana i mitja del Madrid-Barça. Un any de tarannà. D’Espanya, solament n’hem tret disgustos. Com la lesió d’en Puyol.

Editorial