Opinió

 

<83/88>

Joan Mir

06.12.2007

Panorama polític (Mallorca)

Els darrers esdeveniments (formació del Bloc, explosió del PSM, Pacte de Progrés i expulsió del PP de totes les institucions importants) han provocat moviments sísmics en el panorama polític balear, que encara no s'ha estabilitzat. Les pròximes eleccions espanyoles originen maniobres de reajustament que evidencien aquesta inestabilitat. Cada partit provarà de moure peça segons les seves aspiracions o segons el marge que tengui.

Dins el Bloc, per començar, els interessos de cada soci són particulars. La decadència del PSM l’obligà a cercar aliats per no desaparèixer, i va descartar UM pels mateixos motius que s'havia negat a fer-hi aliances en temps passats (i en circumstàncies més favorables). Tenia dos camins: aplegar totes les forces a l’esquerra del PSOE entorn de l’eix nacionalista (pactant amb ERC com a soci fonamental i després amb Esquerra Unida com a complement circumstancial) o, com va fer, posar al davant l’esquerranisme (coalició preferent amb una EU gens nacionalista, i acceptació displicent i a darrera hora d’una ERC necessitada d’aliats). El procés de fusió entre PSM i EU encara no acaba de consolidar-se, i això obligarà els nacionalistes a fer crides a la unitat per acontentar la parròquia més recelosa del pacte, però tot sembla indicar que, amb vista a les eleccions espanyoles, la llista PSM-EU ja és decidida. Solament de cara a la galeria el PSM pot fer maniobres de distracció bastides sense convicció. Esquerra Unida, segura del seu soci, callarà i anirà a la seva, que és allò que li convé. Serà mal d’acceptar, fins i tot per a un PSM que ha perdut les manies, la possibilitat de tenir un diputat dins el grup comunista, però sols és aspra la primera glopada. ERC, en canvi, ho té difícil, perquè no vol aparèixer com una opció purament esquerrana i subalterna del Bloc, i per això és poc probable que s’afegeixi a la coalició PSM-EU per a les espanyoles (ja prou marcada es troba ERC per la deriva esquerranosa que gasta a Barcelona). A més, ERC es pot presentar en solitari i sumar els seus vots al sac de l’ERC nacional. Però, si vol sortir de la marginalitat d’una manera coherent, té la possibilitat d’intentar una aproximació amb l’Entesa; són forces que, dins la seva migradesa, són complementàries perquè l’una té presència municipal (regidors) i l’altra té vots a tot el territori (i, per tant, és un bon punt de partida per a augmentar la presència institucional). Si aquesta aproximació no resulta, serà perquè l’Entesa encara conserva els tics del PSM, que són els que han obstaculitzat fins ara la unitat nacionalista.

UM té uns interessos que són lluny d’aquestes aliances, i per això no l’he esmentada. L’actual interès d’UM és fill del fracàs dels reiterats intents d’entendre’s amb el PSM en el passat. La vocació d’UM sempre ha estat d'agregar, sola o acompanyada, tot l’espai central del nacionalisme illenc. El nacionalisme d’esquerres del PSM, quan es va escorar cap a Esquerra Unida, va perdre molts de vots centristes, però va tenir èxit a l’hora d’evitar que recalassin a UM: anys de criminalització del centredreta deixaren orfes d’opció política molts de militants i d’antics votants (i qui no s’abstingué, votà el PSOE). Però, si a l’esquerra d’UM tot el camp nacionalista és, per ella, terra cremada, a la seva dreta hi ha bones pastures. Un partit tan extens com el PP ha de tenir un component gens negligible de centre i de regionalisme, i captar-lo ha de ser la prioritat de M. Antònia Munar i dels seus hereus. Amb l’afegit que qualsevol debilitament del PP consolidaria el paper arbitral d’UM, fins ara precari i condicionat a l’eventualitat d’unes poques dotzenes de vots. Les circumstàncies (el PSM) han fet que per a UM (i possiblement també per a Mallorca) la millor opció sigui ara d'anar sola i trepitjant fort. I és interessant de constatar que, si aquest esquema s’arriba a realitzar, quedaria un mapa polític homologable en molts d’aspectes al del Principat: PSM-EU faria el paper d’Iniciativa; Entesa-ERC, el d’Esquerra; i UM, el de CiU.

Editorial