L'estudiant palestí, l'estudiant maia

Era el 1989 i fèiem primer d'econòmiques a la Universitat de Barcelona. Aquella tarda, en una aula rica i plena, el professor d'història econòmica es va presentar i va dir que ens faria la classe en castellà. Volia deixar entès que ell abonava al cent per cent la normalització lingüística, però que havíem d'entendre que una vegada havia tingut un estudiant palestí que no parlava català, 'i és clar'...

No sé si els altres sis professors també abonaven la normalització lingüística, ni si el fantasma de l'estudiant palestí havia de continuar pels segles dels segles vagant per les aules de la Diagonal, però els estudiants d'aquell primer curs ens vam empassar una contundent victòria visitant: 5 a 2 en favor de les assignatures dictades en espanyol. Digueu-me obtús, però no vaig entendre mai la relació entre un nano àrab, que ni era a la meva classe, amb el fet que el professor renunciés a la meva llengua (i seva) per fer càtedra. Allò que vaig entendre és que fins i tot la intifada podia ser usada contra el català.

Passaren divuit anys. Era a final del 2007 i la Fundació Ford organitzava a la ciutat de Mèxic un congrés per als seus ex-becaris indígenes. La majoria eren homes i dones de vora trenta anys que havien estudiat el màster o el doctorat a l'estranger i que demostraven, sense complexos, un nivell intel·lectual més sofisticat que no el de la resta dels mortals.

En una de les meses de treball, hi parlà Roberto Sántiz, un mestre tzeltal que havia estudiat un màster a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar la ponència denunciant el racisme del sistema educatiu mexicà, però el discurs sortí del camí i derivà de seguida cap a una dissertació sobre la seva experiència personal com a estudiant estranger a Barcelona. Ens va explicar que una de les lliçons més útils del seu pas per Catalunya havia estat el respecte que, segons ell, la gent tenia a la llengua pròpia, que els pobles indígenes de Mèxic podien aprendre algunes coses dels catalans. Resumint, però fent servir les seves paraules, a Barcelona havia entès que defensar la llengua era defensar la identitat.

Al torn de preguntes i comentaris, gairebé totes les intervencions dels altres indígenes mexicans van girar al voltant de la ponència de Sántiz i de la llengua catalana. Els estudiants que havien estudiat al País Basc o als Països Catalans, tots veien clar que l'ús desacomplexat de la llengua era el camí més sensat per a la supervivència cultural dels pobles de segona divisió. Fins i tot una participant que havia passat anys a Madrid i havia seguit el debat de l'estatut en un ambient hostil, segons que va dir ella mateixa, creia que l'ensenyament superior de Catalunya s'havia de dur a terme en català i prou.

Fan impressió quaranta indígenes defensant la normalització del català a Mèxic.

I ara posem les coses a lloc. El pròxim cop que una persona (o un professor universitari) utilitzi un estudiant palestí (o un privilegiat post-adolescent europeu del programa Erasmus) per justificar l'ús de l'espanyol a les aules, fóra bo de recordar-li que Roberto Sántiz, maia tzeltal de Chiapas, s’estima més l'ensenyament en català.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet