El retorn dels Pijoaparte

Per casualitats del calendari em vaig trobar el dia 2 fent-la petar amb un grup de lectors de la Biblioteca Jaume Fuster sobre, entre altres coses, la desaparició d’un prototip barceloní aportat per la literatura dels 60 que es va fer força famós, el Pijoaparte, de Marsé. Potser perquè l’havia evocat, poca estona després se m’apareixia. En forma de paròdia, ai, que és com les coses acostumen a reaparèixer. No els havia reconegut durant la nit electoral, però en sortir de la biblioteca, Gran de Gràcia avall, ho veia clar. Els nous Pijoaparte aporten tres diputats al Parlament.

El Pijoaparte literari és un xarnego que des del Carmel està disposat a menjar-se el món, o sigui la ciutat, representada per la filla d’una casa bona de Sant Gervasi amb torre d’estiueig a Blanes i estudis a la Universitat, on es va fent una rebel que ho voldrà tot del Pijoaparte, el seu cos fibrós i la seva ànima suburbial. Un noi de vint-i-pocs anys, nascut entre 1936 i 1939 (la novel·la s’escau el 1956), que s’equivoca un i altre cop... Quan es va publicar, va esdevenir un cert símbol de la Barcelona dels 60 i 70. Marsé posava a caldo les pretensions interclassistes de l’antifranquisme i alhora construïa un personatge que a partir d’aleshores seria visible en el paisatge ciutadà, li donava fe de vida, a més de tot el dret de ser un altre català, en terminologia de Candel, que feia poc havia publicat el seu extraordinari llibre sobre la immigració i la integració.

Han passat els anys i el Pijoaparte ha anat desapareixent del mapa de la ciutat visible. ¿Què deuen fer ara aquells nois com ell, que robaven motos per la Rambla i les duien al Cardenal, l’autoritat del Carmel? Pel que sembla, no en sabem gaire res. Ni tant sols quan es va esfondrar el barri, no van badar boca.

Potser perquè els nous Pijoaparte estan fent el camí a la inversa. O del dret, que al capdavall la historia del Pijoparte comença a Sant Gervasi, durant una revetlla de Sant Joan. Des de Sant Gervasi han engegat la paròdia d’aquella història seminal. Des de Sant Gervasi se n’han anat a les perifèries a buscar el vot dels immigrants, que han sumat als dels pijos de tota la vida de Sarrià i d’altres barris barcelonins. I mentre que el Pijoaparte de Marsé s’havia deixat penetrar i llaurar per la llengua catalana, dolça i fera, que li donava el deix intrigant que buscava (llegiu el primer capítol de la novel·la), els Pijoaparte de Sant Gervasi el primer que han fet és treure-se-la de la boca.

Entre els caps pensants del nou partit parlamentari, el fill d’una porteria de Sant Gervasi excel·leix al costat dels delicats esperits del seu barri que l’han acompanyat en la travessia, els nous Cardenal. Amb èxit, a fe. I grans tambors ressonants. L’enhorabona, criatura de porteria historiada de Sant Gervasi, afillat de la Cope, nou Pijoaparte.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet