Opinió

 

<82/88>

Joan Mir

11.01.2006

Despotisme sense il·lustració

Ja no hi ha espai per a la il·lusió. Lula ens ha decebut emparant la corrupció i Evo Morales troba progressista de fer-se amb dèspotes. A més, la democràcia formal que vivim té un greu inconvenient: trinxa els mites que il·luminaven la nostra joventut i ens ajudaven a plantar cara amb fermesa d’esperit al franquisme. Hem vist el PSOE governant Espanya, el Pacte de Progrés, les Illes, i el Tripartit, Catalunya: aquells qui fa molts d'anys hauríem considerat 'els nostres' des d’aquella àncora de l’ànima que, a molts, ens té amarrats a un dels bàndols del 36. És allò de 'contra Franco vivíem millor'. Aleshores les utopies eren possibles, però ara ja sabem que les princeses són calàpets.

Va existir, realment, Julián Besteiro? Hi ha cap Besteiro al PSOE actual? Qui és? On es col·locarien ara Bono i el PSOE, si tornàs el 36? Contra Franco demostràvem que la seva sedició fou contra Catalunya i el País Basc (que ho fou), però no volíem recordar (perquè era contra Franco) que Negrín es dedicà a humiliar l’autoritat de la Generalitat quan traslladà el govern a València i a Barcelona. La glòria de l’esquerra actual és ben incerta, però la passió ens feia amagar les ombres d’una història que només era lluminosa en la nostra interpretació. Posats a dubtar, ja ni Allende no degué ser un bon polític (redimit, això sí, pel martiri i per contrast amb el monstre que l’assassinà).

La preparació intel·lectual és una qualitat que es transforma en defecte quan conviu amb l’elitisme. I la reacció d’Allende i la d’Azaña foren iguals, negaren armes al poble que en demanava per defensar la democràcia: 'Tot per al poble, però sense el poble', Allende i Azaña reencarnaren un pensament que la història hauria d’haver sentenciat per reaccionari. Temien 'l’acció directa', i la temien amb motiu.

Tornam a la interpretació: si encara poden quedar dubtes sobre el comportament llibertari durant la guerra del 36, avui podem veure com han fruitat els seus hereus. Realitzacions aproximadament anarquistes foren el Maig del 68 i la Iugoslàvia de Tito. Desacreditat Tito per l’herència que deixà (pitjor que no la de Franco), els supervivents del Maig Francès no salven el balanç: no hi hagué morts, i això ens ha permès de veure un Cohn Bendit ('Dani el Roig') eurodiputat i enriquit pel sistema amb llibres que qüestionaven el sistema. Naturalment, seria un insult als lectors de dedicar una sola línia a evidenciar motius per al descrèdit del comunisme en el passat i en el present. I, ai, el present. Els governs del present, o del passat immediat, especialment els anomenats progressistes, tenen en comú la manca de dignitat. La mediocritat intel·lectual i la suficiència produeixen aquests fenòmens: polítics que no defensen les seves opcions amb arguments, sinó que ho fien tot a la manipulació informativa, que subordinen la dignitat a la cadira que ocupen (el sou present) o a l’efecte sobre els electors (el sou futur). Denúncia gastada, però solvent i amb fonament.

Com volem, per exemple, que els partits del govern català retirin l’estatut per una retalladeta, si acceptaren sense piular que Madrid destituís el seu conseller en cap? Com s’explica la permissivitat d’Unió Mallorquina o d’ERC amb les aberracions (Institut Ramon Llull, Som Ràdio, IB3, etc.) que cometen impunement amb la llengua els governs que han triat de patrocinar? Com s’entén la decisió d’Esquerra Republicana de Catalunya de liquidar la Universitat Catalana d’Estiu per afavorir l’invent socialista de la Universitat Progressista? Per què un futur pacte entre PSOE i CiU preocupa tant (si no és pels sous) els independentistes barcelonins? A totes aquestes preguntes, i a tantes quantes en pugueu imaginar, no hi trobareu cap resposta argumentada pels responsables, només milions, molts de milions, destinats a vendre una imatge favorable per a contrarestar d’aquesta manera les crítiques fonamentades d’aquells qui, tot i que sense il·lusió, encara pensen que la política no ha de sobrepassar mai els límits de la dignitat.

Editorial