Opinió

 

<82/88>

Joan Mir

17.11.2005

La Guerra de l’Espanyol

Per a barallar-se han de ser dos' és una dita molt repetida, però no sempre certa. Una bona part d’Espanya està en guerra contra Catalunya, i Catalunya, simplement, no se’n sap avenir. El dia 10 d’aquest mes, a La Vanguardia, hi sortia una entrevista a una tal Kayla Williams, sergent de l’exèrcit americà que havia passat un any a l’Irac. Pregunta: 'Els entrenen per eliminar tota humanitat del contrincant?' Resposta: 'Sí, és l’única manera de legitimar el fet de matar-lo'. Supòs que el lector amic no discutirà que això que passa a l’Irac és una guerra; però si ho és, també ho deu ser això que passa a Espanya, vist que la deshumanització de Catalunya és descominal.

El control de la informació que practiquen els estats democràtics n'és un altre indici, perquè, en cas de guerra, tot és propaganda i manipulació: 'Ja no hi ha estat de les autonomies; allò que hi ha és una balcanització. I Catalunya i Euskadi seran independents quan els doni la gana, perquè Zapatero s’ha posat en mans dels terroristes d’ETA i dels separatistes catalans, és a dir, de Perpinyà', tronava Jiménez Losantos des de la Cope. I, segons conten aquells qui hi han anat, a Madrid tots els taxistes comparteixen aquestes afirmacions. Àdhuc el rei i el príncep, sempre que poden, manifesten una sospitosa preocupació per la unitat d’Espanya (com Jiménez Losantos, vaja). Quan un poble fa o diu coses que en situacions normals serien rares, però que no ho són, si admetem la tesi que està en guerra, val més donar per bona aquesta explicació que no inventar dèficits intel·lectuals o democràtics, histèries o impostures. Si admetem com a possibilitat que molts d’espanyols estan en guerra contra els catalans, veurem que tot encaixa, fins i tot que siguin ciutadans normals d’un país normal que, amb determinats estímuls, responen d’una manera previsible. La conferència episcopal, per exemple, com a església nacional que és, té un comportament homologable al de l’església anglicana durant la Segona Guerra Mundial. I el silenci dels intel·lectuals progressistes, amics de Catalunya? Igual que el dels intel·lectuals filofeixistes britànics quan les bombes queien damunt Londres! El dèficit intel·lectual és al camp català i no a l’espanyol, amb tota una munió d’opinadors nostrats que estructuren la seva anàlisi com si fossin suecs. És Catalunya una nació? Si els enquestats entenguessin bé la pregunta, la resposta afirmativa seria més precària a Catalunya que no pas a Espanya. Probablement els britànics veien més clar que no els indis, si l’Índia era una nació o no. Però això no els impedia pas, des de la lògica de l’imperi, de reprimir-los. I no sols no ho impedia, sinó que ho justificava. L’agressió, de moment verbal, que dirigeixen els espanyols contra els catalans no seria justificable, si no fos que, efectivament, pensen que Catalunya és una nació distinta d’Espanya. Això vol dir que allò que cal aportar al camp de batalla no és precisament pedagogia (bé que ho saben, els espanyols, que Catalunya és una nació), sinó dignitat. I ja fa massa anys que la incapacitat catalana d’analitzar correctament les coordenades del conflicte es tradueix en dèficits de dignitat. Només la dignitat (amb una mica de força, que sempre ajuda) es fa respectar. El noranta per cent de suport parlamentari a l’estatut? Té tant de valor per als espanyols com podia tenir per als britànics el suport gairebé unànime que tenia Hitler entre els alemanys. L’enemic és l’enemic, i els espanyols, en general, saben com han de tractar la qüestió. Que menystenir la voluntat majoritària dels catalans no és democràtic? No crec que, un demòcrata com Churchill, el preocupàs gaire quina era la voluntat majoritària dels alemanys quan li enviaven les V-2. La guerra del 36, per als espanyols que guanyaren, no es va acabar el 39: calia estar alerta per a perseguir els maquis i reprimir qualsevol signe de contestació. Contra Catalunya, si més no des del 1714, sempre hi ha hagut espanyols en guàrdia.

Editorial