Opinió

 

<82/88>

Xavier Montanyà

22.06.2005

No siguem monges

Em molesta profundament el cor de monges opinadores dels mitjans de comunicació que s’alarmen perquè hi ha discrepàncies públiques. Em molesta tant com la mentida. O com els qui repeteixen eslògans sense argument, coberts amb una mantellina democràtica, tan hipòcrita i sarnosa com la dels bisbes. El silenci, no el poden imposar per decret ni els polítics. Si ho aconsegueixen, se’n diu censura i, un dia o altre, es troben les maneres de burlar-la. Si critiques la transició, la restauració borbònica, les monges tanquen files, invoquen la misericòrdia, l’abraçada fraternal, i t’acusen de reobrir trinxeres, de fomentar l’odi o l’autoodi, mentre elles s’esveren per la possibilitat que se sàpiguen més coses d'allò que va passar i qui en va ser còmplice, directament o indirecta, per activa o per passiva. No hi ha pitjor còmplice que qui no actua convençut ideològicament, sinó per por, o per desídia, o per interessos. Aquest és el pitjor, i segurament que eren una bona majoria. I ara no volen saber-ho. D’aquí ve la unanimitat. I la mentida de dir que la guerra comença el 1934 per culpa de les esquerres i els nacionalismes. I per això, també, quan argumenten, no passen de la guerra civil; han oblidat la dictadura, deformadora i manipuladora de consciències. Del 39 vam passar al 77, com si res. Va ser un canvi del calendari.

Si els bisbes es manifesten, manipulats pel PP, o per la Fundació FAES, se me'n fot. Aquesta Espanya, encara que ens inquieti, existeix, com la del cap de setmana passat, a Salamanca, o la que manipula políticament les víctimes. És el monstre que brama. És l’Espanya de sempre, la negra, aquella que la fabulosa transició va permetre que continués intacta, sense ni tan sols posar-ne en evidència les contradiccions i limitacions. Sense deixar que s’expliqués com era, ni quines eren les seves responsabilitats. No obstant això, crec que la manifestació de bisbes i associacions catòliques va ser un ridícul extraordinari, en nombre d’assistents, que va servir per posar encara més en evidència els seus eslògans. Els qui hi van a favor, com que no hi intervé la raó, es mantenen. I els indecisos, si raonen, descobreixen que aquells arguments no s’aguanten. I com més pancartes treguin, més temps deixen per a pensar. Els bisbes i els integristes perden, de moment. És per això que surten al carrer, per sentir-se fidels a ells mateixos, i al seu déu i al seu Fraga. Per mostrar la seva peculiaritat en públic, com fan els transvestits que treballen de nit pels volts del Camp Nou. Aquests bisbes fan riure. On van amb això?

Fa poc, es va fer un homenatge a l’historiador Javier Tussell, llanterner de la UCD, en aquells anys en què tot es va fer perfectament i bé, perquè no hi havia, segons ells, cap més possibilitat. Ni la de criticar. Óscar Alzaga, democristià, un polític gris de l’època, deia que tenia darrerament la impressió de fracàs perquè havien reaparegut les dues Espanyes. No crec pas que n'hi solament hagi dues. I no és que reapareguin, sinó que sempre hi han estat. I és bo de conèixer-les. Que aflorin opinions divergents, o radicalment oposades. No es pot viure perpètuament en un miratge.

Ryszard Kapuscinsky, gran periodista, ha parlat de comprendre l’altre. Jo ho entenc en el context del seu magnífic treball en guerres i conflictes de l’Àfrica i del Tercer Món, de l’acostament entre cultures, de no tenir idees pre-concebudes sobre realitats tan complexes i allunyades. És un exercici imprescindible per a informar, per a adquirir i transmetre coneixement. Ara, no crec pas que sigui rigorós de treure aquestes paraules de context. No siguem monges. Em sento incapaç d’entendre mai un bisbe, i encara menys de posar-me en el seu lloc. Em sembla impossible. No és una realitat llunyana ni desconeguda. Van ser la realitat, la veritat, i encara n’arrosseguen el vici. Tan sols de pensar que puc pensar a posar-me al seu lloc, se m’arronsa perillosament.

Diguin què diguin les monges mediàtiques, i Óscar Alzaga, alguna cosa deu haver canviat. Per més que ens hi esforcem, no aconseguim, ni de lluny, de provocar la segona guerra civil. Però, a la FAES, hi ha molts diners, i treballen intensament per guanyar, sigui com sigui. Han nascut sobrats, sense complexos, i estan ben ensinistrats. Ja cal que els polítics progressistes que ara governen treballin ràpid i bé, amb solidesa. Que siguin radicalment valents i perdin el complex de ser d’esquerres. Potser ja comença a passar. Potser per això s’emprenyen.

Editorial