Quan el mal ve de França...

A cada elecció francesa rebo missatges de catalans del Principat que em pregunten per què l'extrema dreta obté resultats tan espectaculars a Catalunya Nord. Podria fer que aquesta qüestió semblés encara més misteriosa: com és possible que, en alguns cantons de Catalunya Nord, l'extrema dreta obtingui resultats tan espectaculars amb candidats locals desconeguts, literalment sorgits del no-res, que ni han fet campanya ni han desenvolupat cap tema d'interès local?

Aquestes eleccions departamentals, de les quals ahir es va fer la segona volta, són eleccions tècnicament noves, que reemplacen les eleccions cantonals. Els cantons han estat dissenyats de nou, com sempre per funcionaris i sense que mai passi pel cap de ningú de consultar les poblacions concernides --és a dir, tothom-- sobre el nou disseny. S'ha inventat, a més, la noció de candidatura dual: una dona i un home per cada llista, elegits conjuntament. I s'han redefinit vagament les competències dels departaments, competències que ningú no sap ben bé quines són. Tot plegat, unes eleccions en si mateixes bastant incomprensibles, que han motivat no solament molta abstenció sinó també la desaparició de les problemàtiques locals. Per això, doncs, mai unes eleccions locals no havien estat tan condicionades per les estratègies estatals. La gent no ha votat pel candidat que preferia sinó segons el que sent que diuen els polítics de París.

Dit això, n'hi ha prou de saber que Marine Le Pen és omnipresent als mitjans de comunicació francesos per entendre per què tants catalans voten el Front National? Probablement, no. Anem a pams, doncs.

El fenomen Front National, quan va sorgir, el 1983, hauria pogut ser un foc d'encenalls sense el carisma, la facúndia i el desvergonyiment de Jean-Marie Le Pen. En aquells anys, va aconseguir consolidar un nucli dur de fidels d'una població molt específica: els anomenats repatriats d'Algèria. En rossellonès, els potes negres. Vint anys després del seu exodi, una bona part del milió de francesos d'Algèria continuaven alimentant amargor de cara al sistema polític francès, que acusaven d'haver-los abandonats. Tot i no ser tots d'extrema dreta, molts es van reconèixer en el discurs antisistema d'un home que, a més, el 1956, havia renunciat al seu mandat de diputat per allistar-se a l'exèrcit i lluitar contra la independència d'Algèria. Le Pen, als anys vuitanta, era l'únic polític francès que semblava que es preocupés dels potes negres. Els quals, molt majoritàriament, vivien a la vora del Mediterrani, de Perpinyà fins a Niça. Per això, doncs, Perpinyà es va convertir en un dels primers vivers electorals de l'extrema dreta.

Al nucli dur, s'hi va afegir ben aviat una part de la immensa població de jubilats francesos instal·lats a Catalunya Nord, sobretot a Perpinyà i rodalia i a la costa. Aquests es van anar apropant a l'extrema dreta, principalment a partir dels anys noranta, pel fet que Le Pen sabés convèncer-los que tenien por. I que ell era l'única persona capaç de retornar-los un son plàcid i segur. El viver perpinyanenc s'eixamplava.

I a partir dels anys dos mil, el fenomen Front National va anar estenent-se. Era un fenomen normal i previsible, atès que aquest partit és una emanació lògica del nacionalisme francès ordinari, fruit podrit del jacobinisme, com a ideologia en si mateixa intolerant i uniformitzadora. Així doncs, ja fa una quinzena d'anys que el Front National obté vots en qualsevol poble de Catalunya Nord, per petit que sigui. Fins i tot pobles en què les pors i deliris amb què s'alimenta aquest partit --immigració, delinqüència, etc.-- hi són notòriament absents. Per capil·laritat, habitants d'Aiguatèbia, Serrallonga, Matamala, Vilallonga dels Monts o Estavar se senten empesos a votar d'acord amb el que veuen a la televisió i no amb el que passa al seu voltant. I per això, doncs, sí, molts catalans voten un partit d'extrema dreta.

La idea que es pugui trobar una solució a aquesta situació és, ara per ara, bastant utòpica. Si em puc permetre de deformar una dita valenciana, diria que 'Quan el mal ve de França, a tots desesperança'. Falta, amb tota evidència, un contramodel. El perfil psicològic i sociològic de la immensa majoria d'habitants de Catalunya Nord fa pensar que aquest contramodel només podria imposar-se si vingués, com la resta, de París. Tanmateix, no cal excloure mai la possibilitat d'un canvi d'orientació. En aquest cas, aquest canvi només podria venir del veïnatge amb una Catalunya alliberada i pròspera. Un contramodel que provocaria aquest miracle: que les brúixoles inserides dins la ment dels nord-catalans indiquessin, de nou, el sud.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aquest canvi només podria venir del veïnatge amb una Catalunya alliberada i pròspera.