Opinió
-
Dones i assassins
Maria Antònia Oliver
20.11.2006
-
Quo vadis, Convergència?
Martí Estruch Axmacher
15.11.2006
-
Guinea-Espanya: corrupció i cinisme
Xavier Montanyà
13.11.2006
-
Tres anàlisis electorals
Joan Mir
10.11.2006
-
El retorn dels Pijoaparte
Mercè Ibarz
09.11.2006
-
No costa gens somiar?
Julià de Jòdar
08.11.2006
-
Nit electoral
Andreu Barnils
30.10.2006
-
Trist país
Martí Estruch Axmacher
27.10.2006
-
Malgrat tot, naufragarem, no patiu...
Enric Casasses
26.10.2006
-
Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?
Xavier Montanyà
24.10.2006
-
L'Illa de les rotondes
Maria Antònia Oliver
23.10.2006
-
Antic, melindrós, i perdedor
Julià de Jòdar
18.10.2006
-
El futur de l'Institut d'Estudis Catalans
Juli Peretó
16.10.2006
Joan Mir
10.11.2006
Tres anàlisis electorals
1) Anàlisi numèrica. La irrupció de votants nous (els joves) i una abstenció més alta fan que l’anàlisi del desplaçament de vots sigui, més que mai, una simplificació abusiva de la realitat. Així i tot, el joc numèric encamina cap a certes conclusions que possiblement són correctes. D’aquesta manera, no sembla arriscat de dir que els dos escons que ha perdut ERC han anat a parar a CiU i són els que aquesta ha guanyat; i, si consideram, com deien les enquestes, que ERC té una quota de votants joves extraordinàriament alta, deu haver passat que una bona part dels votants madurs, dels que votaren ERC i no CiU el 2003, han estat recuperats pel nacionalisme majoritari. L’alta abstenció a l’entorn industrial de Barcelona indica que l’efecte Montilla, si de cas, ha actuat a l’inrevés. El comportament dels forasters ha resultat devastador per al PSC: moltíssims s’han abstingut, uns altres han desertat cap a ICV (l’augment de tres diputats li ha de venir d’aquí), i uns altres han donat a l’espanyolisme dur de Ciutadans dos dels tres diputats que han obtingut (l’altre deu ser el que ha perdut el PP). La irrupció de Ciutadans suggereix, precisament, algunes consideracions específiques. La primera és que torna a obrir el debat sobre si és millor que l’extrema dreta estigui suposadament controlada dins els partits espanyols o tingui expressió pròpia a les institucions. Quan el motiu central és l’espanyolisme, la dreta extrema es pot aixoplugar en tot l’espectre polític, inclosos el socialisme i el comunisme. I això ens condueix a una altra reflexió: com que, segons que sembla, Ciutadans ha pouat especialment dins el PSC, però també dins el PP, la seva consolidació pot arribar a dificultar seriosament majories tant de dretes com d’esquerres (CiU+PP encara és a sis escons de formar majoria, mentre que, al bloc PSC+ERC+ICV, hi sobraven sis escons i ara sols n’hi sobren dos). Si es consolidassin les petitíssimes tendències que s’han pogut observar en aquestes eleccions (que l’esquerra perdés tres diputats més i que hi hagués una força política que impedís que tots els altres anassin a la dreta), el discurs centrat en l’alternativa dels blocs CiU+PP i PSC+ERC+ICV podria esdevenir pura arqueologia. Aleshores, si el nacionalisme en sortís indemne, només seria viable un govern nacionalista (CiU+ERC) o un govern d’emergència (CiU+PSC). Vist així, el Tripartit encara és viable, però, tant si repeteix com si no, es troba en ple procés d’obsolescència.
2) El nacionalisme sociològic resisteix. Hi ha hagut una recomposició interna en favor de CiU, però el nucli dur del nacionalisme català (CiU+ERC) ha aconseguit els mateixos 69 diputats (majoria per dos escons) que ja tenia. Si hi afegim el catalanisme més impur d’ICV (impur no perquè no siguin catalanistes, sinó perquè subordinen l’opció nacional a l’esquerranisme), aleshores podem afirmar que el bloc de diputats d’obediència catalana (CiU+ERC+ICV) ha augmentat de tres escons, els que ha guanyat l’ecomarxisme de Saura (82 enlloc de 79). Aquest petit èxit del catalanisme s’ha de relativitzar, emperò, si consideram que a les primeres legislatures de Jordi Pujol ERC era un aliat segur i el PSUC també ho podia ser eventualment (com passa encara al País Basc), mentre que ara ICV és un adversari decidit d’un govern nacionalista, i ERC, en aquest aspecte, ja no és gens fiable. La conclusió és que, sociològicament, el nacionalisme només aguanta la bona posició que aconseguí el 2003.
3) Els arguments d’ERC. ERC va decidir, l’any 2003, de no fer costat a un govern nacionalista per quatre motius. El primer era d’enfortir l’ala catalanista del PSC (era la darrera oportunitat de supervivència de la sensibilitat dels Raventós, Obiols, Maragall, Nadal, etc.; sense el Tripartit, el socialisme català havia de caure irreversiblement en mans de gent com Montilla o Manuela de Madre). El segon era que, amb la permanència del PP al govern de Madrid, com s’esperava, la cohesió del Tripartit restava assegurada i, a més, amb Mas i Zapatero abocats a col·laborar amb una Generalitat martell d’heretges. El tercer era que la salut democràtica exigia l’alternança política per netejar els vicis que s’havien incrustat en el pujolisme per mor de l’excessivament llarga permanència en el poder. El quart, no confessat, era l’absoluta confiança en l’esfondrament de CiU, si era desterrada a l’oposició: sense menjadores, s’evidenciaria el bluf del nacionalisme de dretes i l’electorat ingressaria al nacionalisme solvent i progressista d’ERC. És curiós (o no) que cap d’aquests quatre arguments s’aguanti ara. Serà interessant, esgotats els antics, de saber els nous fonaments de l’evident predisposició d’ERC a repetir el Tripartit, encara que, probablement, es limitarà a vestir una mica la fòbia a CiU.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015