Quan la casta finançarà Podem

Ignoro del tot si Podem va ser concebut per un grup de militants idealistes que creuen de debò que és possible de reformar Espanya o per una colla de politòlegs i intel·lectuals amb l'única ambició de conquerir el poder polític. També ignoro si del punt de vista dels serveis d'intel·ligència espanyols són, o no, allò que Lenin anomenava 'idiotes útils': utopistes manipulats que participen sense adonar-se'n gaire en una empresa diferent de la que els motiva. Perquè, sens dubte, en darrera instància, la missió de Podem serà d'impedir la independència de Catalunya. És clar que quan va sorgir aquest moviment, ara fa tot just un any, Pablo Iglesias va fer declaracions que podien ser esperançadores pel que fa al respecte cap al poble de Catalunya. Però, amb poc més de tres mesos de perspectiva, el seu 'no sóc ningú per a dir als catalans quina relació han de tenir amb Espanya' del 2014 recorda furiosament el famós 'donaré suport a la reforma de l'Estatut de Catalunya que aprovi el Parlament de Catalunya' de José Luis Rodríguez Zapatero del 2003.

La presa del poder implica sovint la renúncia a certs principis fundacionals. I, de la mateixa manera que cada setmana que passa el programa de Podem és més eurocompatible, també és més hispànicament correcte. Ignoro moltes coses d'aquest nou partit però és versemblant que, en algun moment, Pablo Iglesias i els seus companys hagin rebut un sondatge d'opinió, elaborat per exemple pels serveis d'intel·ligència espanyols, que evidencia la diferència d'intenció de vot cap a Podem segons la seva posició oficial envers Catalunya. Així s'explicaria més bé el canvi de rumb d'Iglesias, des del respecte cap a la intransigència, una intransigència encara avui maquillada de bones intencions però que cada vegada serà més semblant a la intransigència ordinària que impera a Espanya. 


Des d'aquest punt de vista, que Podem, a Catalunya, representi només una redistribució d'escons entre partits unionistes no tindria gens d'importància. És normal i previsible que algun partit acabi atraient la majoria de sufragis espanyolistes. És molt més greu, és clar, el fet que ara per ara Podem il·lusioni votants federalistes que s'anaven decantant cap a la independència com a única forma realista de canvi social i polític a Catalunya. Que il·lusioni fins i tot alguns votants independentistes. Conec un d'aquests independentistes. Un noi del Maresme, intel·ligent i amb estudis, fins ara votant d'ERC o de la CUP, segons les circumstàncies. Es declara fascinat per Podem i Pablo Iglesias i si en un referèndum sobre la independència votaria que sí amb entusiasme, en les eleccions al Parlament de Catalunya està decidit a votar un partit que s'acabarà decantant del tot contra la independència. Sent per Iglesias la mateixa mena de devoció que van sentir tants nord-americans el 2008 quan van votar Obama. Iglesias, en pocs mesos, ha esdevingut una icona que sembla enterbolir la capacitat de raonament d'alguns, tot i que els seus discursos incloguin una crida a l'ús constant del raonament com a eina de decisió. 


Més enllà d'aquest carisma, que, per a alguns electors, és com si poguessin votar Bruce Springsteen o Bono, el futur polític d'Iglesias serà probablement bastant banal: tant si guanyi les eleccions espanyoles com si no, s'haurà de convertir en un líder acceptable per la Unió Europea. Podria ser, fins i tot, que ben aviat el seu ascens fos impulsat pels seus enemics més irreductibles: la casta i el gran capital. Imagino molt bé algunes multinacionals catalanes i espanyoles finançant Podem d'amagat i ajudant-lo a aconseguir el poder a condició que impedeixi la independència de Catalunya. Avui com ahir, els poders fàctics repeteixen allò de 'antes roja que rota' i, doncs, si han d'escollir entre una Espanya sense Catalunya i una Espanya més o menys vermellosa, escolliran la segona opció. Ja deuen haver escollit. El fet interessant, és clar, seria saber si Podem refusaria de sopar amb el dimoni quan el dimoni és tan generós.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La presa del poder implica sovint la renúncia a certs principis fundacionals. I, de la mateixa manera que cada setmana que passa el programa de Podem és més eurocompatible, també és més hispànicament correcte.

Iglesias, en pocs mesos, ha esdevingut una icona que sembla enterbolir la capacitat de raonament d'alguns, tot i que els seus discursos incloguin una crida a l'ús constant del raonament com a eina de decisió.