Opinió
-
Dones i assassins
Maria Antònia Oliver
20.11.2006
-
Quo vadis, Convergència?
Martí Estruch Axmacher
15.11.2006
-
Guinea-Espanya: corrupció i cinisme
Xavier Montanyà
13.11.2006
-
Tres anàlisis electorals
Joan Mir
10.11.2006
-
El retorn dels Pijoaparte
Mercè Ibarz
09.11.2006
-
No costa gens somiar?
Julià de Jòdar
08.11.2006
-
Nit electoral
Andreu Barnils
30.10.2006
-
Trist país
Martí Estruch Axmacher
27.10.2006
-
Malgrat tot, naufragarem, no patiu...
Enric Casasses
26.10.2006
-
Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?
Xavier Montanyà
24.10.2006
-
L'Illa de les rotondes
Maria Antònia Oliver
23.10.2006
-
Antic, melindrós, i perdedor
Julià de Jòdar
18.10.2006
-
El futur de l'Institut d'Estudis Catalans
Juli Peretó
16.10.2006
Marta Rojals
07.01.2013
Avui per mi, demà per tu
Un altre any ens arriben les dades d’ocupació del desembre i, oh, sorpresa, el nombre de desocupats ha baixat. Amb les xifres a la mà, algú en un despatx governamental deu encreuar els dits i pensar siusplauet, siusplauet, que les empreses se’n quedin algun, que se’n quedin algun, perquè les secretaries de treball espanyoles funcionen així: contrasten xifres de l’un mes a l’altre i esperen que es faci el miracle.
Però el miracle ja va ser, i ara només queden miratges: l’un a l’agost, i l’altre el desembre. Són els servidors de coca-coles amb cinc idiomes i els embolicadors de CD amb tres carreres i un màster, que estalvien per fugir frontera enllà. Remuntades fantasma, la ranera d’un mercat laboral moribund. Desproveint-lo d’aliment i de respiració assistida, el ministeri corresponent espera un senyal que anunciï revifalla. I de tant en tant abarateix l’acomiadament per veure si el malalt s’aixeca de l’ensurt.
El 2005, una jove lectora d’un diari va fer pública la paraula ‘mileurista’ en una carta al director. Llegida avui, la carta sembla de ciència-ficció: diu que un mileurista és un jove ben preparat, etcètera, que fa tres o quatre anys que volta pel ‘circuit laboral’, que ‘després de dues renovacions de contracte, l’han fet fix’, i que ‘fa temps que va decidir anar-se’n de casa, i gasta més d’un terç del sou amb el lloguer’. Com ho llegiu: anar-se’n de casa, circuit laboral, sou, contracte fix... Mite o llegenda?
Avui, molts dels qui es van sentir identificats amb el mileurisme ja firmarien aquelles condicions denunciades com a precàries i denigrants. Heus aquí on hem arribat: a considerar la precarietat un privilegi i els drets laborals un luxe. I un cop instal·lats en aquesta nova escala de valors, les altes instàncies ens dediquen la mofa perfecta: Rodrigo Rato, després de fulminar els estalvis de centenars de milers d’accionistes de Bankia, el fitxen d’assessor a Telefònica per 100.000 euros l’any. No malpensem: són una ganga comparats amb el milió i mig anual que la multinacional pagava a Urdangarín.
Sigui com vulgui, de tots els cracs que Telefònica podia contractar, ja és casualitat que s’hagi anat a fixar en un dels cinc pitjors directius del món el 2012 segons la prestigiosa revista Business Week. Però què coi: ja som al 2013, la vida continua, i si els de la Business Week haguessin sabut que Rato, quan era al govern, ja havia col·locat l’individu que el col·loca a ell ara, l’haurien inclòs en una llista més bonica: la dels millors amics dels seus amics.
Aquest és un cas flagrant perquè a Rato últimament el tenim molt vist, però al #paísdepandereta ja no és ni notícia de segona fila que l’ex-polític Tal fitxi per una elèctrica, una telefònica, una petroliera o una companyia aèria que casualment va ser privatitzada pel govern del mateix Tal ex-polític. I qui diu Tal, diu un seu soci, amic o parent. Una cadena de favors que, en temps de vaques grasses, hauria passat desapercebuda com tantes en van passar, però que avui aflora com una gran burla de domini públic.
I aquí no passarà res. El poble ras bullim, sí, però continuarem recorrent als serveis de l’elèctrica, la telefònica, la petroliera, la companyia aèria, perquè, com els seus escalfacadires VIP i els venuts que els contracten, han esdevingut immunes al desprestigi. Ah, la pedra filosofal de tot negoci, el ‘too big to fall’. Parlàvem de canvis en l’escala de valors: la pèrdua de la decència n’és un altre.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015