Opinió

 

<81/88>

Joan Mir

24.04.2009

Desxifrar el nacionalisme (II)

A hores d'ara ja sabem que és gairebé impossible que, de l'esquerra, en pugui sortir una organització que s'ocupi prioritàriament de resoldre el problema nacional. L'única obsessió de l'esquerra, per molt que es digui, a més, nacionalista, és de 'barrar el pas a la dreta', i no hi ha més romanços (fa poc un alt càrrec d'ERC m'assegurava que, si el seu partit pactava amb CiU, estriparia el carnet en menys de vint-i-quatre hores). En un primer article (publicat el 2 de maig de 2008) mirava d'explicar que la causa d'aquesta obsessió era possiblement tan remota com la guerra del 1936-39 i les circumstàncies dels quaranta anys de franquisme. I si aquesta obsessió encara esterilitza qualsevol projecte nacionalista en el present (fa impossible un front nacional, per molt necessari que sigui), també hipoteca fortament el futur: no hi ha res que faci pensar que la rigidesa de l'eix esquerra/dreta deixi cap escletxa a l'eix nacional (quan Puigcercós acusa Carretero de 'independentista de dretes', no el descriu, el desqualifica).

Aquest mail obert vol ser, precisament, una resposta als molts opinadors (Patrícia Gabancho, Francesc Puigpelat, Vicenç Villatoro, Salvador Cot, etc.) que darrerament han coincidit a denunciar la mancança d'un full de ruta, d'un camí dissenyat pels partits polítics que, etapa a etapa, ens acosti a la solució dels problemes nacionals (la independència, posem per cas). Resulta, al meu entendre, que aquest full de ruta no existeix perquè, si l'ha de formular l'esquerra, no pot existir.

Essencialment, l'esquerra és sempre transformadora i necessita dissenyar un futur millor: aquest és l'objectiu final de tot programa progressista. La dreta es pot postular simplement com a bona gestora, però l'esquerra necessita un horitzó utòpic, si no en la pràctica, sí en el discurs. D'aquesta manera, per exemple, l'objectiu que l'esquerra nacional basca formula clarament és 'una Euskadi lliure i socialista'. I aquest segon llinatge és essencial, més que el primer. El pensament de l'esquerra nacional catalana (amb ERC, el PSM i el Bloc valencià al davant) és idèntic al de l'esquerra basca: més enllà de la confrontació amb la dreta, només hi ha retòrica. En el fons, tot esquerrà té la temptació de pensar que la lluita per la independència pot resultar un mal negoci, si després resulta que la dreta ha de poder gestionar aquesta independència.

Ja em direu, però, com és possible que Catalunya (o Euskadi) tengui cap possibilitat d'avançar cap a més cotes d'autogovern, si no és comptant amb la cooperació de tots els nacionalistes. Tot full de ruta que apunti cap a la sobirania ha de tenir clar aquest axioma. Però, per a l'esquerra catalana no hi ha més col·laboradors possibles que les altres esquerres, per molt anticatalanes que siguin. És fins i tot divertit de comprovar com el discurs de polítics intel·lectualment solvents, com és el cas de Carod, esdevé artificiós i inconsistent quan vol defensar que l'entesa amb les esquerres espanyoles és la política que més convé als interessos de Catalunya. Contràriament, l'esquerra espanyola, a l'hora de defensar l'interès nacional, és molt més dúctil, com acabam de comprovar a Euskadi. Catalunya sofreix, ara mateix, aquestes evidències. Per les esquerres nacionals catalanes, la utopia no és mai 'Catalunya', sinó 'una determinada Catalunya', cosa que exclou molts d'aliats necessaris..

De fet, aquest constrenyiment no afecta només l'esquerra, sinó que qualsevol complement del concepte 'nacionalisme' és problemàtic si li pot fer ombra. És el cas, per exemple, de Torras i Bages, que posava el cristianisme més alt que no la catalanitat: 'Catalunya serà cristiana o no serà'. I una refinada i deliciosa polèmica entre Joan Sales (el full de ruta sense exclusions) i Carner i els noucentistes de La Publicitat (la utopia d'una Catalunya feta només de cultura i bones maneres) demostra que la contradicció ve d'enrere. L'autor de 'Incerta Glòria' escriu: '...totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el 'príncep dels poetes' (...) fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència?' I conclou: 'Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències.'

'Catalunya serà socialista o no serà', s'entesten a proclamar aquells qui han triat de fer possible l'actual govern, sense veure que Catalunya, gràcies a ells, ja ha començat a no ser.

Editorial