Opinió

 

<81/88>

Marta Rojals

17.07.2008

Latínia

En temps de crisi, és provat que les primeres despeses que estalviem a la butxaca són les relacionades amb l’esbarjo de pagament. D’aquesta manera, per no trencar les estadístiques, començo a recórrer als serveis d’una web que ofereix la visualització de pel·lícules on-line, així, tal com ragen de la xarxa, i succeeix que, quan em dirigeixo a les instruccions de la pàgina buscant alguna contraindicació, topo amb la suggeridora qüestió: ‘¿Sólo hay vídeos en castellano?’. Abans que se m’anegui el cor amb quimeres impossibles, continuo llegint: ‘No, en Películas-Plim puedes encontrar vídeos en castellano, ‘latino’ e inglés.’ Coi!, en ‘latino’? Si diria que no declino el rosa-rosae des de tercer de BUP!

Un cop descartat que la cosa no va de Ben-Hurs i de Cal·lígules en versió ultraoriginal, començo a sospitar que, en aquest racó del ciberespai, s’hi amaga una troballa que, de moment, podria qualificar d’històrica: quan llegeixo que ‘Puedes ver el [contenido] en el idioma que prefieras, simplemente haciendo click en la bandera correspondiente’, em puja coll amunt l’emoció d’un Cristòfol Colom cibernètic a punt d’atracar en terres inèdites. El cap em treu fum: la ‘bandera correspondiente’ de l’idioma ‘latino’, a primer cop d’ull, fa tot l’efecte de ser una ‘rojigualda’, però inclou una L tota senyora estampada al mig. I ara és quan lligo caps, és clar que sí!: em trobo davant de la insígnia pàtria d’aquell (aleshores) misteriós topònim que Miquel Calçada, en un dels seus primers i televisius ‘Afers exteriors’ transoceànics, ens va descobrir amb el nom de Latínia.

Perdut ja tot l’interès per l’evasió audiovisual, googlejo ràpidament quatre paraules clau i descobreixo que això de l’‘idioma latino’ corre amb tota normalitat per les pàgines dedicades a la visualització de pel·lícules de gorra. En alguns fòrums ja el contraposen al ‘gallego’, vostè ja m’entén, i fins i tot s’hi poden trobar discussions d’una profunditat filològica que fa esborronar: ‘Si dice castellano es con acento ibérico, o sea, de España; cuando dice latino, es con acento latino.’ (La puntuació i l’ortografia són meues; la lògica dialèctica, malauradament, no).

Si em descuido, aquests personatges sinistres del ‘manifiesto por una lengua común’ em fan creure que tenien raó, amb això de l’idioma ‘oficialmente universal’. Ara, si fem cas d'aquesta tendència més que incipient a internet (que, desenganyem-nos, és on es gesten els debats del futur) si hi ha un idioma destinat a ser universal, és a dir, a rivalitzar amb la preponderància de l’anglès i el xinès, aquest no és el castellà, sinó el ‘latino’. I com que la qüestió era desprendre’ns de provincianismes ridículs en un món globalitzat que va de cara a barraca, si destriem tots els parlants de ‘latino’ del còmput de parlants de l’idioma ‘común’, en surten, arredonint, 400 milions del primer grup davant del 35 escàs de la ibèrica pell de toro. Matemàtica simple, vet-ho aquí.

Ara mateix, el signant tipus del ‘manifiesto’ poc ho sospita, però el seu metge peruà el diagnostica en ‘latino’, la seua assistenta equatoriana se li dirigeix en ‘latino’, el seu psicoanalista argentí li perora en ‘latino’, el seu cambrer uruguaià li pren la comanda en ‘latino’, i el seu locutor de capçalera espanyol, aquest sí, li ven la moto en castellà. Jo, si fos el Savater, el Boadella o el Vargas Llosa, i donades les seues inquietuds, no sé si dormiria gaire tranquil·la: perquè ja saben per experiència que, si, a un poble malèvol, se li acudeix d’inventar-se un idioma, tard o d’hora arribarà el dia que voldrà imposar-lo per la llei d’Àtila, sense miraments, i llavors tot seran manifestos i lamentacions.

Editorial