Opinió

 

<81/88>

Xavier Montanyà

12.05.2008

Salut, ciutadà Víctor Pey!

Un tribunal internacional del Banc Mundial, a Washington, ha condemnat Xile a pagar 16,6 milions de dòlars al ciutadà de nacionalitat espanyola Víctor Pey i a la Fundació Salvador Allende per la confiscació que va fer Augusto Pinochet, l'11 de setembre de 1973, del diari Clarín, favorable als socialistes, que tenia un tiratge de 350.000 exemplars. És la segona gran victòria d'Allende després de mort. La primera va ser la detenció de Pinochet a Londres, i el seu accidentat, però, finalment, efectiu, processament judicial. En totes dues batalles han lluitat, silenciosos, a l'ombra, colze a colze, dos vells amics d'Allende: l'advocat valencià Joan E. Garcés, impulsor de la querella contra el dictador, i l'enginyer català Víctor Pey, propietari de Clarín. Aquests homes no han parat de treballar, amb valentia, i intel·ligència, des d'aquell 11 de setembre de 1973, quan el seu amic president es va llevar la vida al Palau de la Moneda abans de deixar-se capturar pels militars. Les seves darreres paraules van ser: '...Uns altres homes superaran aquest moment gris i amarg en què la traïció pretén imposar-se... s'obriran de nou les grans avingudes per on passarà l'home lliure per construir una societat millor... Visca Xile! Visca el poble! Visca els treballadors! Aquestes són les meves darreres paraules. Tinc la certesa que el meu sacrifici no serà en va. Tinc la certesa que, com a mínim, serà una lliçó moral que castigarà la covardia i la traïció.' Des d'aleshores, Pey i Garcès treballen per fer realitat aquella certesa que el seu amic va intuir a l'últim moment.

Qui és el ciutadà català Víctor Pey? Difícilment ho sabrem tot d'un home que, tota la vida, ha lluitat en batalles decisives en un discret, però fonamental, segon pla. Va néixer a Barcelona fa 93 anys. És prim i llarg com una tija de fonoll, però té la duresa i la integritat de l'acer. A Catalunya, durant la guerra civil, va treballar d'enginyer, amb el seu germà, en la indústria de guerra, dissenyant i fabricant armes. El 39 es va exiliar. Va arribar a Xile amb el vaixell Winnipeg, de la mà de Pablo Neruda. L'any 1948, quan el poeta era perseguit pel fet de ser senador comunista, Pey li va tornar el favor, discretament, amagant-lo en un pis seu de Santiago. 'Només jo sabia on era', em va explicar Pey un dia. 'La seva exuberància i la dels seus amics li podia fer cometre errors. Cal ser molt disciplinat en clandestinitat. Gràcies a ell, jo, que no bec, vaig aprendre totes les marques de whisky del mercat. Jo era l'únic que el podia atendre i que podia satisfer les seves necessitats i capricis a l'amagatall. Sovint l'anava a veure i l'acompanyava al terrat per contemplar les estrelles.' Una nit, després de tenir-lo un any i mig amagat, Víctor Pey el va acompanyar amb cotxe en un poblet dels Andes, i, d'allà el van passar a l'Argentina, a cavall. El poeta va narrar aquell èpic viatge quan va rebre el Premi Nobel, l'any 1971: 'Las cabalgaduras resbalaban, trataban de afincarse en los desniveles de piedra, se doblegaban sus patas, estallaban chispas en las herraduras: más de una vez me vi arrojado del caballo y tendido sobre las rocas...' Durant el govern de la Unidad Popular de Salvador Allende, Pey, propietari de Clarín, va ser un dels seus homes i amics de confiança. Cada tarda feien una partida d'escacs. L'endemà del cop, el nom de Pey sonava per totes les ràdios i la televisió com un dels cinc homes més cercats per Pinochet. 'Wanted'. Però no el van enxampar. Es va exiliar per segona vegada. Molts espanyols exiliats es van enfonsar. Pey, no.

El 1977, amb el seu amic Joan Garcés va fundar un petit partit socialista d'inspiració allendista a Espanya. 'Vam fer uns quants mítings, m'explicà, però va arribar Felipe González amb els diners de Willy Brandt, i ens van ofegar a tots, fins que ens van fer desaparèixer.' Era el pacte. Era la transició 'modèlica' i tutelada pels EUA. L'abril del 1974, mig any després del cop de Pinochet a Xile, s'havia produït la Revolució dels clavells a Portugal. Henry Kissinger pensava fer a la Península Ibèrica igual que a Xile. Servir-se de la força. A més, els inquietava molt que l'impuls revolucionari portuguès s'encomanés a l'estat espanyol. Willy Brandt va frenar les intencions violentes de Kissinger i el va convèncer que calia ajudar a crear una socialdemocràcia fidel als EUA i l'OTAN. Per això va impulsar la renovació del PSOE, pocs mesos després, al congrés de Suresnes, l'octubre del 1974. Felipe i els seus van decapitar el partit, per allunyar-lo del passat, del socialisme republicà, i van entrar en el joc de la transició de la mà dels EUA i de la socialdemocràcia alemanya. Mentrestant, Mario Soares, una altra peça de la mateixa partida d'escacs, ensorrava la revolució portuguesa. Tot en ordre, mister Kissinger! Uns quants anys després, amb enganys, ens van ficar de cap a l'OTAN. I així ens han anat les coses. I així estem.

Els bons, els qui han estat sempre de la part dels bons, com Víctor Pey, bregats en mil batalles, sempre al servei del poble, van ser foragitats d'aquí. La resta, ja la sabeu. Molts anys de lluita jurídica i política per a aconseguir de processar Pinochet, per la justícia, per la veritat, contra la por i la impunitat, per tornar la dignitat al poble de Xile. Ben a l'inrevés, malauradament, d'això que han fet aquí els falsos socialistes espanyols. Durant anys, a Xile, Europa i els EUA, s'ha jugat una gegantina partida d'escacs que Pey, Garcés, i els més fidels a Allende han acabat guanyant, sòbriament. De fet, va ser Pey qui, un matí, mentre esmorzava i llegia el diari a Santiago, va saber que Pinochet era a Londres, de viatge. Ràpidament, va informar-ne Garcés, a Madrid. I Garzón es va haver de posar en marxa. Ara ens cal a nosaltres aprendre la lliçó. Amb la indemnització que rebrà de l'estat xilè, Víctor Pey rellançarà el diari Clarín. Per la llibertat d'expressió i pel seu amic. Per fer veritat les últimes paraules en què va creure: 'Uns altres homes superaran aquest moment gris i amarg en què la traïció pretén imposar-se.' Salut, ciutadà Víctor Pey! I gràcies.

Editorial