El mèrit dels ciclistes urbans

Mentre els polítics els utilitzen per omplir els seus discursos d'ecologisme, sostenibilitat i pràctiques saludables, els ciclistes urbans s'han d'empassar, a més del fum, l'antipatia de molts vianants i conductors motoritzats. Enmig de la jungla d'asfalt, els usuaris de la bicicleta són, probablement, l'espècie més incompresa.

Hi ha ciclistes urbans veterans i novells, n'hi ha de cívics i de maleducats. I de la combinació d'aquestes qualitats, en surten diversos estils de conducció amb pedals: agressiu, tímid, badoc i respectuós, per esmentar-ne uns quants.

El ciclista agressiu sembla que sempre tingui pressa. Amb una actitud poc considerada, fa que el vianant se senti pressionat, no cedeix mai el pas (llevat que s'hagi de sotmetre a la llei del més fort davant un vehicle motoritzat), toca el timbre per fer-se notar, no respecta gairebé cap semàfor i destil·la arrogància damunt el seient. Segurament que qui va amb aquest posat amb la bicicleta també és un maleducat a peu i quan condueix.

Amb els ciclistes tímids i badocs no hi ha pietat. Per molt bona intenció que tinguin d'arribar a destinació sense fer nosa a ningú, per a la desesperació dels conductors motoritzats amb qui han de conviure sovint no veuen els senyals de trànsit, ignoren normes de circulació i es fiquen per carrers contra sentit. La insegurat els fa preferir les voreres a la calçada, tant si hi ha carril bici com si no, amb gran desgrat dels vianants que se senten, amb tota la raó, envaïts, i que no s'estan de demostrar-ho com amb els ciclistes agressius: amb mirades que maten i comentaris despectius. D'aquesta manera, qui després d'haver-ho pensat molt s'ha animat a agafar la bicicleta perquè el Bicing ho fa tan fàcil i perquè, carai, en tenia ganes, es volia estalviar uns quants calerons en els desplaçaments i fer, alhora, una mica d'exercici, sovint se sent atacat i adopta una actitud cada cop més defensiva.

Abans del Bicing calia coratge i convicció per a desplaçar-se amb bicicleta per la ciutat. El desplegament de quilòmetres i quilòmetres de carrils bici va ser un bon incentiu, però no n'hi havia prou. A més de ganes de pedalar, calia tenir lloc per a desar a la bicicleta a casa, per a poder guardar-la i treure-la amb facilitat, i confiar que ningú no s'enduria el seient, una roda o tot el vehicle sencer quan calgués deixar-la aparcada al carrer. Amb el Bicing, aquests maldecaps s'han acabat. Per això també s'hi han apuntat molts ciclistes veterans; no sols l'utilitzen conductors novells i despistats. I la gran acceptació que ha tingut aquest servei públic que des de fa un any ha canviat el paisatge de la ciutat parla per si mateixa.

Evidentment, com afirmen els usuaris més exigents, el Bicing es pot millorar: no sempre hi ha bicis disponibles, no sempre hi ha espai per a ancorar-les, les estacions no arriben a tot arreu, hi ha moltes bicis amb seients, timbres, llums o el sistema de canvi de marxes que no funcionen; es podria ampliar l'horari nocturn de funcionament, preveure aparcaments especials durant els esdeveniments de la ciutat ... Però, al capdavall, totes aquestes queixes i demandes són indicis del seu èxit. I seria injust de no reconèixer els esforços municipals que es fan per anar corregint els errors i ampliant els serveis. Això sí, sense contribuir, com sàviament fa la ciutadania, a fomentar un excés de vanitat dels promotors, que devien treure alguna bona lliçó de la fallida festa del primer aniversari, ara fa uns quants dies. Ja que l'han posat en funcionament, ja que el servei ha tingut aquesta excel·lent acollida, ja que ha demostrat ser una bona aposta en un moment adequat, ara toca és tenir-ne cura i dedicar els esforços a mantenir-lo, no a presumir-ne.

Els detractors del Bicing, que el veuen com una invasió multitudinària de bicicletes que els fan nosa, tant a la vorera com a l'asfalt, s'equivoquen quan el culpen del mal ús que alguns en fan. I gairebé mai no tenen prou empatia per a posar-se en la pell, i reconèixer-ne el mèrit, de qui, desafiant ordenances restrictives, motos que els esquiven, autobusos i cotxes que els converteixen en un esquifit i vulnerable farcit de sàndvitx urbà i mirades que maten allà per on passen, intenten de ser ciclistes respectuosos i decents que s'acontentaran d'arribar sans i bons al lloc de destinació. Per no parlar de les peripècies que han de fer per moure's pels carrils habilitats, teòricament, per a ells. A la calçada, es veuen forçats a esquivar carrils bici ocupats per furgonetes i camions aturats i recuperar-ne d'altres de recorregut impossible que de sobte són tallats o els obliguen a travessar mitja dotzena de semàfors i a fer una marrada estrambòtica. A la vorera, han d'evitar els vianants que sistemàticament hi passegen, com si tinguessin una mena d'atracció natural per caminar entre les ratlles que els delimiten. I si es diumenge, aquests carrils esdevenen els llocs de pas natural de corredors i patinadors.

És l'hàndicap dels ciclistes urbans. I el mèrit és de continuar essent-ho malgrat les hostilitats.

carlota.franco@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet